#NOTICIA: Mohad ElKanfoud: “Havia acabat la condemna i no em van deixar ni un segon, directament del carrer al CIE”

SOS Racisme Catalunya i l’Observatori del Sistema Penal i els DDHH denuncien que les administracions estan aplicant “dobles condemnes” a les persones en situació irregular que ja han acabat el seu procés penitenciari, i que tot i així són tancades als CIE per a ser expulsades, vulnerant entre d’altres el dret d’informació de les persones presoneres.
 
Mohad ElKanfoud ha passat el túnel més fosc de la seva vida. De la presó de Quatre Camins (Granollers), on havia acabat de complir una condemna curta, directe al Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de la Zona Franca; d’allà, fa pocs dies, al Marroc, país que va conèixer en la seva infància, però a on no hi té família directa. Tres passos que s’han succeït silenciosament, sense que ningú -a excepció de l’advocat- hagi informat els familiars que en Mohad sí que té a Catalunya, indret on va arribar quan tenia 16 anys. Presó, CIE, desarrelament, un túnel amb un final incert i la impossibilitat de tornar a Catalunya en molt de temps.
“Havia acabat la condemna i no em van deixar ni un segon, directament del carrer al CIE”, es lamentava Mohad en una entrevista dins del CIE. A aquest home d’una trentena d’anys, que havia arribat a tenir permís de residència i treball en els 18 anys que feia que vivia a l’Estat, i havia treballat en el sector de la construcció, ningú el va avisar que se li caducarien els papers. I així va passar. Arribat el dia de la fi de la condemna, i malgrat encara tenir altres causes pendents amb la justícia, les administracions no han esperat el veredicte del jutge per ordenar-ne la seva expulsió.
El cas d’en Mohad hagués passat desapercebut si no fos perquè aquest jove d’origen marroquí va participar, dins de la presó en un projecte de l’associació de professionals del teatre, TransFORMAS, i aquesta va posar el seu cas en coneixement SOS Racisme. Des del 2005 TransFORMAS impulsa TeatroDENTRO, una iniciativa de formació i producció artística amb persones en situació de privació de llibertat. Recentment, l’octubre passat, el grup de participants van presentar l’obra Cuando digo yo, al teatre habilitat dins del centre penitenciari. En Mohad era el tècnic de llums, un home callat i somrient, a qui semblava que no li agradés gaire el conflicte.

Al CIE, on va estar retingut 27 dies, mantenia també la mateixa actitud: “La policia em tracta bé perquè respecto les normes, ho feia a la presó i ho faig aquí. Jo passo de jaleos i de problemes. Ara, sí que hi ha hagut baralles entre els interns.”, explicava Mohad en una visita realitzada per SOS Racisme Catalunya i Esperança González, la psicòloga de l’associació TransFORMAS, al centre de Zona Franca, el dia 8 de desembre. Davant la pregunta de com la Policía Nacional tracta els interns, en Mohad va respondre sense dubtar: “Depèn, hi ha gent que si crida, la policia els pega”.
El dia a dia dins del CIE era pitjor que el de la presó per la incertesa de no saber què fer ni quin futur l’esperava. És el que li havia dit en Mohad a la psicòloga de TransFORMAS. “Ningú té una hora per llevar-se, però et lleves a les vuit i pico, fas una dutxa….és aigua freda, te’n vas al pati, allà hi ha un menjador, alguns miren la televisió. A vegades ve la Creu Roja per organitzar el futbol…Hi ha una biblioteca on només hi ha llibres vells”, relatava en Mohad.
Esperança González ho descriu així: “[persones com en Mohad] tenen una triple condemna, la condemna real, la de “ser delinqüents”, un dels estigmes més poderosos a la societat, i la de ser immigrants.”
El cas del Mohad no és aïllat. La tendència tant del Ministeri de l’Interior com de la Conselleria de Justícia de la Generalitat és intensificar les expulsions de persones que han comès algun delicte, executant-les ja sigui just abans o després de complir la condemna. Talment com va passar amb el Mohad, a qui van esperar a la sortida de la presó. Ho va admetre el Ministre, Jorge Fernández Díaz, el gener del 2012 en una compareixença al Congrés, després de la mort d’un intern al CIE de Zona Franca: el nombre d’expulsions anomenades “qualificades”, és a dir, a causa d’antecedents policials o judicials (o els dos), han augmentat de forma evident, passant d’un 57% l’any 2009 al 80% l’any 2011.
“Però és important saber a qui s’està expulsant”, observa Cristina Fernàndez, membre de l’Observatori de Sistema Penal i Drets Humans (OSPDH), “en ocasions persones que ja feia molts anys que residien aquí i hi tenien la seva vida o família, o molts joves que no tenen cap lligam amb el país d’origen, de vegades ni tan sols l’idioma”.
La manca d’informació es la tònica en aquests processos: no informen les persones empresonades si la seva documentació està a punt de caducar o quin final tindrà la seva condemna (l’internament a un CIE, l’expulsió o la llibertat) i tampoc informen la societat civil de tot això que està passant. “Si no ens donen dades, ens impedeixen poder rebatre el seu discurs criminalitzador”, denuncia Fernàndez.
Aquestes pràctiques discriminatòries, que vulneren els principis de reinserció de les presons i els drets de ciutadania dels i les presoneres, són legitimades per les darreres ordres del servei penitenciari. Però l’opacitat que impera en aquests casos i el rebuig social que genera el binomi delinqüència i immigració probablement tenen molt a dir en el fet que es continuï actuant amb total impunitat.
Autores: Mar Carrera i Jose Peñín