#REFLEXIÓ: No cal esperar a l’endemà

Montse Santolino, és periodista

Les eleccions de 2012 no seràn les que més feina han donat als Mistos electorals. El treball de l’ANC i la gran manifestació de l’11 de setembre han disparat un procés que l’actual Govern ha aprofitat per desviar l’atenció, i les responsabilitats, sobre la pitjor crisi social que es recorda en anys. Malgrat que entre els que porten les samarretes de la PAH abunden els immigrants, malgrat a les oficines de l’INEM o esperant l’ajuda del Banc d’Aliments abunden els immigrants, i malgrat l’11 de setembre no van faltar a la manifestació, la immigració ni centra el debat, ni està essent tan instrumentalitzada com en cites electorals anteriors. I això és tan bo… com dolent.
Bo perquè l’espai per a la demagògia s’ha reduït, i sovint els immigrants no són tractats de manera diferenciada a la resta, sinó com unes víctimes més de la crisi. Dolent perquè la situació i els drets de bona part de la ciutadania més vulnerable no semblen temes rellevants de debat a la nova agenda política d’un país que, paradoxalment, a la primera frase del seu Estatut, al preàmbul, es reconeix, primer de tot, com un país d’immigrants: “Catalunya s’ha anat fent en el decurs del temps amb les aportacions d’energies de moltes generacions, de moltes tradicions i cultures, que hi han trobat una terra d’acollida”.
Plataforma per Catalunya i el PP han tractat el tema en la línia populista i simplista habitual (delinqüència, guetos, pisos pastera). CiU, que lidera els tempos i el discurs d’aquesta campanya, està essent més prudent que mai i s’ha limitat a facilitar la foto de rigor amb els representants d’immigrants. Els partits d’esquerres, per la seva banda, encara que en major o menor mesura miren de fer presents els problemes socials, es concentren en l’atur i els desnonaments com a temes estrella.
No hi ha hagut espai, doncs, per discutir sobre si el nou Estat català que es vol votar en referèndum, serà o no antiracista. De fet, molts sobiranistes defensen que primer la independència, i després ja es veurà com ens organitzem. Però per construir un país antiracista no cal esperar a l’endemà  de la proclamació de la independència i en l’entretant, que tot fa pensar que serà llarg, caldrà anar preparant els fonaments. Salvant totes les distàncies òbvies, ja tenim el referent del procés de transició espanyola, que ha conformat la nostra cultura política recent, i és justament allà on ara veiem molts errors de base de la nostra democràcia política i econòmica actual. L’exemple serveix per adonar-nos de la importància d’aquest període de transició que s’obrirà a Catalunya el proper 26 de novembre, i on un govern concret, portarà a terme unes polítiques concretes, que ara però, adquiriràn una nova significació.
Molt per fer a partir del 26 de novembre
El gener d’aquest any, amb ocasió de l’actualització del Pacte Nacional per a la Immigració, es va fer públic un informe del Consell Assessor de Polítiques Socials i Familiars que analitzava el discurs polític sobre la immigració i la diversitat, a Catalunya. L’Informe reconeixia les passes fetes per apropar la gestió de la immigració al projecte nacional, però alertava que la bona predisposició del pacte social i polític que havia legitimat les accions públiques en matèria d’immigració es podia trencar, perquè estava en qüestió un dels eixos fonamentals del Pacte Nacional per a la Immigració: la del foment d’una cultura pública comuna.
Després dels debats sobre el burca o l’empadronament o de la criminalització dels estrangers que cobraven la renda mínima d’inserció, aquest Consell constatava l’increment de discursos polítics que en lloc de fomentar la convivència i la cohesió social, promovien actituds i actes racistes i xenòfobs. Podem afirmar avui, seriosament, que el projecte nacional abraça a tothom que vulgui ser-hi, i sentir-se català en aquest context? Quin país per a tothom quan, en els últims anys, els partits polítics majoritaris, en comptes de denunciar amb contundència el discurs de Plataforma per Catalunya, l’han adoptat en alguna mesura, i s’han inhibit de la seva forta responsabilitat per crear una cultura política de respecte a la diversitat?
Revertir aquesta situació serà fonamental en aquest període de transició perquè els immigrants sentin que a Catalunya estan prou segurs, i se’ls inclou, i se’ls defensa. L’informe recomanava fer signar als partits un compromís per a la no-utilització instrumental del fet migratori, i per fomentar un discurs polític que emfatitzés les aportacions dels immigrants i evités responsabilitzar-los dels problemes endèmics del nostre sistema. El Consell Assessor també parlava de “facilitar l’acció ciutadana contra els discursos públics xenòfobs i racistes”. Cal dir que la UCFR-Unitat contra el Feixisme i el Racisme, una altra plataforma ciutadana que, com la dels desnonaments, ha identificat un greu problema i treballa insansablement per denunciar-ho, ha arrencat a alguns partits, durant la campanya, el compromís no només de no fer servir discursos xenòfobs, sinó de no callar si els fan els altres.
I més enllà dels discursos, quins drets bàsics de ciutadania i quines polítiques faran sentir-se part del projecte nacional als ciutadans i ciutadanes nascuts fora de Catalunya i de l’Estat espanyol? Per començar caldria aclarir al més aviat possible qui podria votar al referèndum. Es faràn servir els criteris amplis de l’ANC i podran votar tots els empadronats majors de 16 anys, o es faràn servir els criteris del l’Estat espanyol? qui serà reconegut, de facto, com a ciutadà o ciutadana catalana? qui estarà inclòs, d‘entrada, i a qui es deixarà en stand by?
Quant als drets humans bàsics, el nou govern de transició demanarà el tancament immediat dels centres d’internament espanyols? No cal esperar a ser independent per evitar molt patiment innecesari.
Tampoc cal dir que malviure a Catalunya, o sentir en carn pròpia certs mecanismes d’apartheid econòmic i social, no és la millor manera de convidar ningú a compartir un futur comú. Caldria actuar fermament per paliar les greus conseqüències que les retallades socials han tingut fins ara, i de manera especial, sobre els immigrants ja que a casa nostra s’han combinat les retallades generals en educació i sanitat, amb les retallades als serveis i ajuts a la integració, i s’han imposat exigències “pioneres” per l’accés a algunes prestacions bàsiques, o s’han “adaptat” les limitacions espanyoles per a l’accés a la sanitat.
Un últim aspecte important a cuidar en el “mentrestant” són les relacions amb els països d’origen dels immigrants, i amb la resta del món. Igual que molts ciutadans poden connectar fàcilment amb la idea d’espoli, pel passat colonial de molts dels seus països, no els resultarà tan fàcil combregar amb el discurs de superioritat que s’ha fet servir per internacionalitzar el conflicte amb l’Estat espanyol (“som el Nord del Sud”); amb la idea de que la política internacional és només la via perquè les “nostres” empreses facin negoci on surti més barata la mà d’obra; o amb la decisió de desmantellar la cooperació internacional i tallar d’arrel el suport a alguns països empobrits.
La Catalunya del futur ja està cuinant-se fa temps. Podem creure que sense independència no podrem garantir la cohesió, la justícia i la solidaritat. Però segur que si apostem, des de demà mateix, per tota la cohesió, justícia i  solidaritat de la que siguem capaços en la nostra situació, la independència, quan arribi, serà el resultat d’una veritable construcció nacional col·lectiva, i només així resultarà difícilment revocable.
No es tracta només d’arribar-hi,  sinó de com s’hi arriba, i de si fem l’esforç de fer-ho plegats. I fer-ho plegats significa, també, proposar-nos un país per als fills i els néts de tots els immigrants arribats a casa nostra els últims anys. Perquè seràn tan necessaris per sostenir i defensar aquest nou país independent, com avui ho som els fills i els néts dels immigrants arribats als anys 50 i 60.
Llegir més articles de “Mistos Electorals 25N 2012 Construïm una Catalunya antiracista“