Susan Kalunge, jurista, afrofeminista, activista i membre del Consell de SOS Racisme, reflexiona sobre el privilegi occidental de viatjar i les seves conseqüències en la divisió global entre Nord i Sud. L’article va ser publicat al diari Ara el 20 de desembre de 2019.
Fa uns dies coneixíem la notícia que Gorgui Lamine Sow, un home (migrant), va salvar la vida d’un altre home (no migrant). La xarxa anava plena d’elogis a l’acte heroic, com no podia ser d’una altra manera. Moltes veus també demanaven que se li concedís la nacionalitat i aquesta petició va ser avalada i replicada fins i tot per l’Ajuntament de Dénia. No és un cas aïllat. A França es va produir una situació similar fa un parell d’anys i les reaccions van ser les mateixes. El govern francès, finalment, va concedir la nacionalitat a Mamadou Gassama, que va ser batejat com l’ Spiderman de Mali per haver salvat la vida d’un nen a París.
En aquestes circumstàncies, la petició de concessió de papers té un rerefons molt pervers, ja que s’assumeix que les vides de les persones migrants són valuoses només quan s’acredita la seva heroïcitat, i no pas per la seva condició d’éssers humans, que hauria de ser un motiu suficient. Demanem a les persones migrants que siguin herois, que salvin vides alienes, posant en perill fins i tot la seva pròpia existència, si volen ser acceptades a l’anomenada Europa fortalesa i obtenir el passi per viure una vida amb totes les garanties i lluny de les violències que els assetjaran si no accepten el preu a pagar, en forma de persecució, criminalització, denegació de drets, reclusió, deportacions, esclavitud laboral o fins i tot la mort. Així, s’estableix que quan convingui a l’Estat, la persona migrant serà acceptada, però si no li convé, tota la maquinària racista caurà sobre ell.
Quan convingui a l’Estat, la persona migrant serà acceptada, però si no li convé, la maquinària racista caurà sobre ell
Hem de tenir en compte que regularitzar la situació administrativa a Espanya és sinònim de travessar un periple de burocràcia infinitament llarg que aboca les persones a una situació d’indefensió total. L’aplicació de la llei d’estrangeria, que és una eina del racisme institucional, impregna tot el procés, i el fet d’assimilar un acte heroic i altruista amb la possibilitat d’aconseguir la nacionalitat o la regularització estableix la creença i la percepció a nivell social que només “els bons migrants” són les persones mereixedores d’aquest estatus . Seguint aquesta lògica, la regularització esdevé un privilegi. Per contra, per a la gran majoria, la realitat és demolidora.
Malauradament seguim tenint a casa nostra CIEs on es vulneren sistemàticament els drets humans i les llibertats fonamentals de les persones migrants. També es criminalitza la protesta quan s’activa el protocol repressiu més devastador privant de llibertat i deportant persones migrants que han fet ús del seu dret de manifestació.
La violència policial, institucional i migratòria és estructural. Per la lògica abans exposada, només s’escapolirà de les polítiques migratòries que Espanya aplica cada dia la persona migrant que acrediti que és un “heroi”. Aquesta lògica, racista i deshumanitzant, és inadmissible. Les persones migrants tenen dret a no ser herois i a ser respectades com a éssers humans d’igual manera.
