La immigració ja és un fet estructural en la nostra societat, com ho posa de manifest que actualment més del 15 % de la població catalana són persones de diverses procedència, i això és reflecteix en la diversitat present en els centres de treball, en les escoles i en els barris.
A Catalunya, la darrera arribada de població immigrada ha estat la resposta a les necessitats d’un model de creixement econòmic basat en la presència de mà d’obra intensiva, precària i amb baixos salaris, i en l’existència d’una economia submergida molt forta. Aquesta presència de la immigració ha permès un fort creixement de l’economia catalana i espanyola, i el treball de les persones estrangeres ha representat una gran aportació al PIB i a la Seguretat Social. És a dir, Catalunya, com l’Estat espanyol, ha rebut –que no pas acollit- els treballadors i treballadores immigrants que la nostra economia reclama i necessita.
Malauradament, aquest creixement econòmic no s’ha traduït en una millora evident del poder adquisitiu de la ciutadania, ni en un increment de la qualitat dels serveis públics bàsics (sanitat, educació, serveis socials…). És a dir, malgrat anys de creixement continuat no hi hagut un increment substancial dels recursos destinats a la millora del nostre estat del benestar equiparable a l’increment de la població que ha viscut el nostre país en els darrers anys.
En aquest sentit, la immigració ha posat sobre la taula l’existència dèficits estructurals en el nostre model d’estat del benestar i són aquests dèficits els que en un moment de crisi com l’actual poden generar punts de fricció i competència entre les persones més desfavorides. Una crisi, les causes de la qual estan vinculades al nostre model econòmic i a la especulació financera, i no pas a la immigració. Les persones immigrades són tan víctimes d’aquesta crisi com ho és qualsevol altre treballador o treballadora. I volem destacar que, sigui quin sigui el motiu que les ha mogut a establir-se a casa nostra, el que es mouen són persones, i no pas mà d’obra de la qual es pot prescindir quan ja no fa falta.
Catalunya és un país que ha rebut al llarg de la seva historia persones de diferents llocs de l’Estat espanyol i d’arreu del món i que, sobre la base del “és català el que viu i treballa a Catalunya”, ha fet de la diversitat un element de riquesa i de desenvolupament social, cultural i econòmic del país. Al mateix temps, la societat catalana ha demostrat una gran maduresa democràtica i d’inclusió, i de rebuig a totes formes de racisme i xenofòbia, o a manifestacions que poden posar en perill la convivència i la cohesió social.
És des d’aquestes premisses que demanem:
A Catalunya, la darrera arribada de població immigrada ha estat la resposta a les necessitats d’un model de creixement econòmic basat en la presència de mà d’obra intensiva, precària i amb baixos salaris, i en l’existència d’una economia submergida molt forta. Aquesta presència de la immigració ha permès un fort creixement de l’economia catalana i espanyola, i el treball de les persones estrangeres ha representat una gran aportació al PIB i a la Seguretat Social. És a dir, Catalunya, com l’Estat espanyol, ha rebut –que no pas acollit- els treballadors i treballadores immigrants que la nostra economia reclama i necessita.
Malauradament, aquest creixement econòmic no s’ha traduït en una millora evident del poder adquisitiu de la ciutadania, ni en un increment de la qualitat dels serveis públics bàsics (sanitat, educació, serveis socials…). És a dir, malgrat anys de creixement continuat no hi hagut un increment substancial dels recursos destinats a la millora del nostre estat del benestar equiparable a l’increment de la població que ha viscut el nostre país en els darrers anys.
En aquest sentit, la immigració ha posat sobre la taula l’existència dèficits estructurals en el nostre model d’estat del benestar i són aquests dèficits els que en un moment de crisi com l’actual poden generar punts de fricció i competència entre les persones més desfavorides. Una crisi, les causes de la qual estan vinculades al nostre model econòmic i a la especulació financera, i no pas a la immigració. Les persones immigrades són tan víctimes d’aquesta crisi com ho és qualsevol altre treballador o treballadora. I volem destacar que, sigui quin sigui el motiu que les ha mogut a establir-se a casa nostra, el que es mouen són persones, i no pas mà d’obra de la qual es pot prescindir quan ja no fa falta.
Catalunya és un país que ha rebut al llarg de la seva historia persones de diferents llocs de l’Estat espanyol i d’arreu del món i que, sobre la base del “és català el que viu i treballa a Catalunya”, ha fet de la diversitat un element de riquesa i de desenvolupament social, cultural i econòmic del país. Al mateix temps, la societat catalana ha demostrat una gran maduresa democràtica i d’inclusió, i de rebuig a totes formes de racisme i xenofòbia, o a manifestacions que poden posar en perill la convivència i la cohesió social.
És des d’aquestes premisses que demanem:
- 1- Un compromís ferm de la societat civil, del teixit associatiu, dels poders locals i de totes les administracions en la convivència i la cohesió social.
- 2- El rebuig de tots els discursos que culpabilitzen la immigració de la crisi econòmica, de l’atur o del dèficit del nostre model de benestar, i d’una visió utilitària que veu les persones immigrades com a recursos vinculats a les necessitats del nostre mercat laboral.
- 3- El rebuig a la instrumentalització política de la immigració que potencia una imatge negativa de la presència de persones immigrades i juga amb els sentiments irracionals, la por i el desconeixement de la ciutadania per aconseguir rèdits electorals.
- 4- Una política real i eficaç per consolidar l’estat de benestar amb l’ampliació de les prestacions per desocupació, la millora dels serveis de sanitat, educació i serveis socials, i una aposta clara per un increment de la inversió per la millora dels barris.
- 5- El rebuig a les mesures i polítiques que tenen com a objectiu retallar drets fonamentals, com és el dret de viure en família, i la violació dels drets humans, com ara l’augment dels dies de detenció en els centres d’internament per una simple infracció administrativa.
Un moment complicat com l’actual, a conseqüència de la situació de crisi econòmica que estem vivint, pot generar fàcilment l’aflorament d’expressions racistes i xenòfobes, i de discursos de rebuig a la immigració. És per això que hem de treballar amb un important sentit de responsabilitat per fer evident que, de fet, som una societat rica per la seva diversitat i fer grans esforços per consolidar una CATALUNYA OBERTA, SOLIDÀRIA I INCLUSIVA.
En aquest sentit, demanem l’adhesió a aquest manifest al màxim d’organitzacions sindicals, entitats socials, municipalistes, associacions de mares i pares i altres organitzacions socials, però molt especialment la seva implicació directa per traslladar el seu contingut a un treball comú als centres de treball, als barris, als municipis i a les escoles arreu del país.
Barcelona, 3 de juny de 2009
Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC)
Comisions Obreres de Catalunya (CCOO)
SOS Racisme – Catalunya
