En Xavi estava de vacances al port fluvial d’Ayamonte, a Huelva, molt a prop de la frontera amb Portugal. Tenia ganes de trepitjar sòl portuguès, així que va dedicar un dia de les seves vacances a travessar el riu Guadiana amb ferri. De tornada cap a Espanya, va baixar del vaixell, va passar per davant d’un punt de control fronterer que estava buit i es va posar a caminar en direcció al poble.
De sobte, dos homes el van interpel·lar amb insistència. Se li van apropar, el van agafar per l’espatlla, amb paternalisme, i li van demanar la identificació. En Xavi es va quedar molt estranyat. Tenia clar que no ensenyaria el seu document a un parell de desconeguts si no s’identificaven:
– ¿Quiénes sois? Quiero ver vuestro número de placa.
Els agents, amb un somriure sorneguer, van ensenyar-li la placa de la Policia Nacional espanyola.
– De acuerdo. Aquí tenéis mi DNI.
Un dels agents va estirar-li el DNI de les mans i es va allunyar uns metres per trucar per telèfon. El Xavi imagina que l’agent devia estar comprovant l’autenticitat del seu carnet i consultant si tenia antecedents penals.
L’altre agent es va quedar palplantat al seu davant i, per destensar la situació, va començar a donar-li conversa:
– Bueno, ¿Y qué tal por Portugal? ¿Qué has ido a hacer allí? -li parlava lentament, vocalitzant en excés, com si fos un nen petit.
– El itinerario de viaje ha consistido en un paseo en ferri para disfrutar de la flora y la fauna del Guadiana y de una visita a la aldea portuguesa Foz de Odeleite -va explicar-li, fent ús d’un registre elevat, expressament, per contrarrestar el seu to infantilitzador.
– Ahh… ¿Y de dónde eres?
– Soy catalán.
– ¿Tú? ¿Catalán? Pero si eres muy morenito… ¿No?
– Bueno, cosas de la vida, mestizaje y tal…
– Ya, pero es que eres muy morenito.
– Bueno, árbol genealógico, genética… ¿Qué quieres que te cuente? Mi padre es catalán y mi madre es dominicana.
– ¿Y qué hacías en Portugal?
– Pues ya te lo he dicho. Hacerme un selfie para decir que he estado en Portugal y volver.
Al cap d’uns minuts, que se li van fer eterns amb aquelles preguntes absurdes, va tornar l’altre agent. Per la seva actitud, en Xavi va intuir que les comprovacions del DNI havien anat bé. Com amb la conversa tots tres s’havien anat relaxant, va decidir fer la pregunta que tenia des del primer moment a la punta de la llengua:
– ¿Por qué me habéis parado? ¿Estáis buscando a alguien?
– No, no estamos buscando a nadie. Como hemos visto que eres un poco morenito, pues te hemos parado para ver si eres de aquí. Bueno, como eres de aquí, no hay problema.
– ¿Y si yo hubiera sido una chica rubia, alemana, de 18 años, me hubieran parado?
– No, obviamente no, porque rubia, alemana y de 18 años no da pie a ningún tipo de sospecha de que pueda estar a punto de hacer algo malo, algo delictivo.
– Pues este criterio que usáis no me parece correcto. Después de escucharos y de ver lo que ha pasado, me siento vulnerable y desprotegido.
Els agents es van quedar callats, mirant-lo amb els ulls com taronges. No van disculpar-se en cap moment, senzillament el van deixar marxar. En Xavi va sentir-se realment humiliat, embolicat en una situació violenta i ofensiva on ell no havia triat ser-hi. A més, la gent que passava per allà el sentenciava amb la mirada.
No era la primera vegada que li passava. A Barcelona, on viu, li passa sovint. Mai abans no ho havia denunciat, però aquesta vegada va acudir al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme
No era la primera vegada que li passava. A Barcelona, on viu, li passa sovint. Mai abans no ho havia denunciat, però aquesta vegada va acudir al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme. És conscient que la situació encara és pitjor amb persones que tenen pocs recursos, estan en situació administrativa irregular o desconeixen els seus drets. Però, al mateix temps, sap que si no hagués parlat en el to relaxat amb què ho va fer, les conseqüències d’aquella parada haurien estat molt pitjors. Mantenir el cap fred va ser indispensable per sortir sa i estalvi d’aquella situació d’abús d’autoritat amb motivació racista.
Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara passa al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.
Text: Mònica López Mas
