En Hamid, un llogater de Mataró, fa 4 anys que busca pis per ell i la seva família, i va descobrir que diferents agències immobiliàries evitaven de forma encoberta prestar-li els seus serveis pel fet de ser d’origen marroquí. De fet, ho va poder comprovar fent un testatge el gener del 2024: va demanar a un company de feina que preguntés pel mateix pis. En el cas del Hamid, l’agència immobiliària el va informar que ja estava llogat un dia i mig després d’haver fet la sol·licitud d’anar a veure’l, per contra, al company li van trucar immediatament després de presentar la sol·licitud, informant-lo que el pis encara era disponible.

A la visita va anar el Hamid, per rebre una explicació per aquest tracte desfavorable, preguntant si els propietaris no volien persones d’origen marroquí. L’administrador de l’agència immobiliària li va admetre “eso, eso también es verdad, pero no tiene nada que ver con eso. Está reservado”. Amb l’acompanyament de l‘Observatori Desca, i per les denúncies imposades per l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No-Discriminació, va poder demostrar que era un cas de racisme immobiliari.

Aquest no és un cas aïllat, el racisme immobiliari existeix. Des de SOS i el SAiD aprofitem aquest cas per explicar què és el racisme immobiliari:

Aquestes accions o inaccions vulneren els drets humans i afecten el benestar material, emocional i comunitari de milers de persones. Quan parlem de racisme immobiliari ho podem diferenciar en dos tipus, racisme en l’accés de l’habitatge i racisme en el gaudi de l’habitatge.

Comunament li diem racisme immobiliari quan agències immobiliàries o propietaris es neguen a llogar o vendre un pis per motius racistes. Per exemple, el SAiD ha atès molts casos en els quals s’acompanya a persones amb contracte indefinit, nòmines suficients i amb garanties econòmiques i que truquen a una agència immobiliària i reben respostes distintes segons el nom o el seu accent, justament igual com el cas del Hamid. Persones que, després d’enviar tota la documentació, reben un missatge dient que el pis ja està llogat, però dos dies després veuen que es torna a anunciar. Persones a les quals se’ls demanen requisits il·legals o completament desproporcionats que no s’exigeixen a altres perfils.

Aquestes situacions no són errors administratius ni casualitats. Responen a estereotips racistes molt arrelats: associar determinats orígens a la brutícia, sorolls, impagaments o conflictes. I això ocorre inclús quan no hi ha un indici real que ho justifiqui.

Aquí parlem de persones que ja viuen a un pis, però que pateixen d’assetjament racista per part del veïnat, comunitat de veïns o inclús propietaris. El SAiD ha acompanyat a casos d’insults reiterats, de pressions constants perquè marxin, de trucades contínues a la policia sense motiu, de denúncies falses que s’allarguen durant anys. Persones que deixen de sentir-se segures a casa seva. Famílies que viuen en un estat permanent d’alerta. En molts d’aquests casos, les persones acaben marxant no perquè no vulguin, sinó perquè la violència quotidiana es torna insuportable.

I per què no es denuncia sovint? La urgència de buscar un lloc on viure pesa més que denunciar el racisme que pateixen, especialment amb la crisi d’habitatge actual a Catalunya.

El racisme a l’habitatge no és un fenomen aïllat. És una eina al servei de la gentrificació. Serveix per denegar l’accés a determinades zones de la ciutat i expulsar a part de la població, mantenint barris amb un perfil molt concret. Això provoca que moltes persones no puguin decidir on viure, reforça la segregació residencial i genera una distribució profundament desigual amb els recursos públics, com escoles, centres de salut o serveis socials.

El racisme no és un efecte col·lateral del mercat immobiliari: forma part del model de ciutat que s’està construint.

El racisme a l’habitatge no es limita a les immobiliàries. Ho veiem quan es dificulta o es nega l’empadronament, impedint l’accés a drets bàsics. I ho veiem també en els desnonaments sense alternativa d’habitatge, que afecten de forma desproporcionada a persones racialitzades i migrades. Casos com el macrodesnonament del B9 a Badalona no són fets puntuals ni excepcionals. Són decisions polítiques que deixen a persones sense llar, trenquen xarxes comunitàries i generen un dany social enorme.

Tot això ens deixa una conclusió clara: el racisme a l’habitatge és una expressió del racisme estructural. Això no es pot combatre sense voluntat política i sense incorporar una perspectiva antiracista real a les polítiques públiques.