El passat dilluns 11 de novembre vam comparèixer a la Comissió de Treball, Afers Socials i Famílies del Parlament de Catalunya, en el marc de la tramitació legislativa del Projecte de llei per a la igualtat de tracte i la no-discriminació. No era la primera vegada que ho fèiem, doncs al maig de 2017, en l’anterior legislatura, ja havíem estat convidades a comparèixer en aquesta mateixa comissió, en el procés d’aprovació de la llei per a la igualtat de tracte i la no-discriminació que havia començat el 2015. La nostra intervenció es van centrar en 3 punts en relació al procés de tramitació, al contingut de la proposta i al full de ruta que proposem des de SOS Racisme.
1. Sobre la Tramitació de la llei per la igualtat de tracte i la no discriminació: Anem molt tard i el procés s’allarga tot i que el context que vivim posa en evidència la necessitat d’avançar en el respecte, la protecció, la garantia i la defensa dels drets de les persones i els col·lectius que pateixin discriminació. A més, tal com han apuntat diferents organismes internacionals (Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa, Agència Europea dels Drets Fonamentals, Comissió Europea Contra el Racisme i la Intolerància) aquesta és una assignatura pendent per l’estat espanyol.
D’altra banda, es tracta d’un procés que no s’ha caracteritzat per buscar complicitats amb les persones i col·lectius afectats, ni amb les associacions que treballem en la defensa dels drets i la denúncia d’aquestes discriminacions:
- Ni en el debat parlamentari a l’anterior legislatura, ja que la tramitació per via d’urgència va resultar un impediment per aconseguir un consens i un treball conjunt amb la societat civil.
- Tampoc en el procés participatiu promogut per la Secretaria d’Igualtat i Migracions que pràcticament no va recollir les propostes plantejades per les entitats
2. El projecte de llei és un document amb moltes mancances. L’any 2017 vam ser contundents amb aquesta qüestió i ara hem insistit en que preferim seguir sense llei abans que s’aprovi una d’insuficient. Perquè una mala llei no només no donarà resposta a les necessitats de les persones i col·lectius que pateixen aquestes discriminacions, sinó que a més correm el risc que socialment es passi pàgina, donant per suposat que la llei és l’adequada i que ja s’ha donat resposta a aquesta qüestió.
Des del 2017 diferents col·lectius i entitats que treballem per fer front als diferents eixos de discriminació hem estat treballant conjuntament en l’elaboració d’un document d’esmenes i propostes al projecte de llei. Un document unitari que posa de manifest mancances en relació amb la definició i la concreció de diversos aspectes (col·lectius als quals es vol protegir, què és la discriminació, àmbits de competència, etc.) que poden comportar dificultats en la seva interpretació i aplicació.
3. El full de ruta: És prioritari exigir a les administracions públiques que desenvolupin i apliquin el marc normatiu de protecció a les víctimes de racisme:
- Ens preocupa la invisibilització i normalització del racisme: al 2018 el 52% de les situacions de racisme identificades pel nostre Servei no van seguir cap procés de denúncia. Dada més greu si tenim en compte que moltes persones desconeixen el nostre Servei, no identifiquen que estan patint una discriminació racista i/o no saben que és la vulneració d’un dret i que poden denunciar-ho. El motiu principal (36%) per a no seguir un procés de denúncia és la manca de confiança en el sistema: pensen que no servirà per res i tenen por.
- El marc normatiu del Delicte d’odi no ens ha permès avançar en la denúncia del racisme. En la pràctica del SAiD, on exercim l’acusació particular davant de casos de racisme, comprovem que no es reconeixen com a delictes d’odi situacions que sí que identifiquem com a tal, seguin la interpretació de la OSCE (situacions recollides i/o punibles pel codi penal amb una motivació racista).
- La llei hauria de recollir més i millor la dimensió de la prevenció i la formació, perquè són aquestes les que a llarg termini permetran una veritable transformació. Per això cal dissenyar una estratègia educativa i preventiva en tots els àmbits: currículum escolar, formació a professionals de l’administració pública, formació continuada en el món laboral, etc.
- Una referència quasi obligada a Owen Fiss que en el seu assaig «El derecho como razón pública» diu que en drets humans el Codi Penal és un error, que cal prioritzar la conciliació i la mediació, perquè només fent que les persones, tant la que perpetra la discriminació com la que n’és víctima, s’entenguin i comprenguin els fets és com s’aconsegueix realment una transformació. Aquesta referència, sent una entitat que utilitzem la denúncia penal i administrativa, podria ser qüestionada, però precisament exercim aquestes eines perquè són les poques o úniques que existeixen. Perquè manca una política pública que vulgui combatre el racisme, la discriminació i garantir la igualtat de drets.
- És imprescindible fer diagnòstic, calen dades oficials que permetin quantificar i conèixer els casos de racisme i altres formes de discriminació.
Acabem la nostra intervenció resumint el nostre posicionament i fent 4 peticions a les diputades de la Comissió:
La discriminació atempta contra la universalitat dels drets humans, ja que nega a certes persones i col·lectius gaudir dels seus drets. El tracte igualitari NO és una CONCESSIÓ és un DRET INALIENABLE de tota persona, i és per això que les autoritats públiques tenen l’obligació de garantir i protegir el dret de tota persona i col·lectiu a no ser discriminat.
Per tot això insistim que:
- És necessària una legislació anti-discriminatòria que reculli les obligacions internacionals i ofereixi protecció a totes les persones en risc de ser discriminades és un pas fonamental pel respecte dels drets humans a Catalunya.
- Tot i el context polític actual us instem a explorar fórmules per a donar prioritat al debat i aprovació d’aquesta llei.
- És imprescindible que la llei vagi acompanyada de la partida pressupostària adient i d’una veritable voluntat política per tal de fer-la realment efectiva.
- Aquests 4 anys MÉS de RETARD, tenint en compte que ja anàvem tard, ens porta a canviar algunes de les paraules de la compareixença del maig de 2017, i en comptes d’aplaudir recordar la urgència, el seu compromís com a servidors públics, i el seu deure per tirar endavant política pública que ens permeti avançar en igualtat.
