Alba Cuevas, directora de SOS Racisme, analitza la construcció esbiaixada del col·lectiu MENA i la situació de desprotecció en què viuen molts menors tutelats per la DGAIA. L’article va ser publicat a El Periódico el 22 de novembre de 2018.
Hi ha una construcció estigmatitzada i racista del col·lectiu ‘mena’, amb el qual s’adopta una lògica penal i no de protecció
No dic res de nou afirmant que el sistema de protecció a la infància en el nostre país, responsabilitat de la DGAIA, no funciona. O almenys, no sempre sap donar resposta a les necessitats que plantegen els nens i nenes que, per molts i diferents motius, es troben en situació de desemparament i han de ser atesos per l’administració.
Podem simplificar l’enorme responsabilitat de la DGAIA en dos tipus d’intervencions: identificar situacions de risc i oferir les condicions necessàries perquè les i els menors siguin apartats dels riscos i tinguin les condicions per a un bon desenvolupament vital.
No vull treure ferro a les dificultats que hi ha al darrera d’aquests objectius. En canvi, sí que pretenc assenyalar la manca de priorització i inversió per part dels poders públics. Preval l’interès superior del menor? És protegit, escoltat, acompanyat, estimat, acollit i cuidat?
El sistema de protecció a la infància en el nostre país, com en molts altres, és una assignatura pendent, que té unes conseqüències nefastes, ja que les nenes i nens d’avui són els adults de demà. No vull caure en l’error de dir que res no funciona, perquè és ben cert que cada any hi ha menors que són salvats de situacions de risc i aconsegueixen projectes vitals d’èxit, així com existeixen professionals excel·lents que fan un paper imprescindible per la vida d’aquests infants. Allò que possiblement no funciona és la política pública: mancances de lògica i perspectiva, d’adaptació a la realitat canviant, d’inversió i priorització.
Protecció al menor i control migratori
¿I què passa quan els menors desemparats són estrangers? Que aquest sistema de protecció es converteix en més incompetència, desprotecció, negligència i violació de drets. Els menors estrangers són mirats, en primer lloc, com a estrangers i, automàticament, com a persones amb menys drets. Una associació, ja de per sí, racista. Així, els MENA perden la mirada de la protecció, i s’oblida el deure i la responsabilitat expressa i reconeguda de les administracions en la protecció a la infància. Espanya s’ha compromès a prioritzar (almenys en el pla teòric) la protecció del menor per damunt del control migratori. Tanmateix, a la pràctica, el que hauria de ser una oportunitat esdevé paper mullat.
Hi ha una construcció estigmatitzada i racista del col·lectiu MENA. Se’l construeix com a problema social (roba, consumeix, és una càrrega pel sistema, és violent). En conseqüència, no s’adopta una lògica de protecció, sinó una lògica penal. En comptes d’acollir i cuidar es persegueix a menors infractors. L’estat es bolca per fer efectiva aquesta persecució, amb tota la maquinària racista de la llei d’estrangeria, la llei mordassa i el codi penal al seu servei.
Alguns exemples: penúries i perill de mort en el trajecte; devolucions en calent a la frontera, sovint sense cap esforç per identificar si són o no menors; ingrés de MENA als CIE; identificacions policials diàries, fins i tot davant dels CRAE on viuen aquells que són tutelats; documentació precària, fet que suposa que un cop siguin majors d’edat quedaran de nou en situació irregular; excuses per no garantir processos acadèmics que donin oportunitats a una possible entrada en el món laboral; prevalència del càstig, el paternalisme i l’autoritarisme per damunt de la cura.
Falta de política pública
És precís parlar de causes. És cert que les arribades de menors estrangers desemparats han augmentat els darrers anys, però també que ha mancat política pública. Quines han estat les inversions en polítiques d’acollida i de protecció a la infància els darrers anys? És urgent fer un canvi de rumb. No podem seguir buscant respostes locals a una qüestió global com és la mobilitat; i cal tenir en compte les causes que motiven les migracions, la geopolítica, la imatge que es construeix d’Europa, … i sobretot, el desig i dret de les persones a tenir un projecte vital.
No voldria tancar aquest text sense explicar perquè necessito creure en el sistema de protecció a la infància. Fa més de tres anys que sóc mare d’acollida. El meu cas és un exemple que hi ha una part del sistema que funciona, doncs una menor va ser protegida d’una situació de risc gràcies a la intervenció de la DGAIA. Però puc dir que les dificultats a l’hora de documentar-la i d’aconseguir la nacionalitat són increïbles, tot i haver nascut a Barcelona, i evidencien com el racisme de l’estrangeria s’imposa de nou a l’interès superior del menor. Vull creure, i hem de creure en el sistema de protecció, però cal sacsejar-lo i aconseguir que garanteixi drets i dignitat.
