De què parlarem en aquest bloc?
DISCURS DE LA POR
Es nega la llibertat d’uns argumentant a la seguretat d’una altres. Què és seguretat? I què vol dir? Qui protegeix, de què protegeix? El discurs de la por per a justificar retallades de llibertats.
Fins ara l’estratègia per a retallar llibertats era vendre seguretat, en aquest context ja no es pot vendre seguretat. Ens retallen llibertats, fent-nos callar, queda el silenci: criminalització dels moviments socials.
APARTHEID
Directives, lleis i normatives que regulen la vida de les persones segon els seu origen. Europa, Estat Espanyol, Catalunya i municipis. Estem en un moment de CANVI, de l’estat del Benestar a l’estat del codi penal. Criminalització de la població estrangera i minories ètniques.
LA JUSTÍCIA
L’estat (la situació) de la 3a pota de l’estat de dret.: la Justícia. És una eina per lluitar contra el racisme? Hi podem comptar?
Opinions de professionals de l’àmbit jurídic.
La justícia és una eina vàlida en la lluita contra el racisme?
- Oscar Vicario. Advocat del Servei d’Atenció i Denúncia per a víctimes de racisme i xenofòbia de SOS Racisme.
La justicia únicamente es una herramienta válida para la lucha contra el racismo más grave, lacerante y violento, es decir para el resarcimiento/reparación de la víctima y para la persecución, castigo y prevención especial de los”profesionales” del racismo mas explícito y extremo. Además puede garantizar en este ámbito su función de prevención general para la sociedad.
Cuando me refiero a la lucha contra el racismo, me refiero a la justicia del orden penal. Si hablaramos de lucha contra la discriminación, la justicia sí puede ser una herramienta válida en los ordenes social (laboral), contencioso administrativo, Civil y Mercantil (muy importante en su vertiente de derecho de consumidores y usuarios)
Creo que no es una herramienta válida ni útil para el racismo de “baja intensidad”, es decir para perseguir hechos de poca gravedad desde el punto de vista jurídico penal.
Algunes reflexions
- Gonzalo Escobar. Hem passat de l’estat de benestar, drets socials, a l’estat del Dret Penal?
… El procés de desenvolupament i consolidació democràtica que ha viscut el nostre país, ha permès l’avenç de determinats drets amb la conseqüent generació d’oportunitats. Aquests drets i aquestes oportunitats han constituït i constitueixen una base sobre la qual desenvolupar el futur de la nostra societat. I han significat iniciar lluites i avançar en la presa de consciència respecte estructures heretades.
Aquests processos de lluita, de presa de consciència i de transformació, no han acabat, i per tant els drets humans, entesos com un espai de lluita per la igualtat d’oportunitats, segueixen ser un referent clar. En canvi, aquestes conquestes, a les que ens referim com estat del benestar, en la mesura en que signifiquen una amenaça per la consolidació i ampliació dels processos de concentració de poder, segueixen sent un objectiu a destruir pels poders consolidats al país i també fora de les nostres fronteres.
La crisi, i la gestió d’aquesta es converteix en un pretext per a retallar drets i oportunitats. Alhora que existeix un altre mecanisme que s’està utilitzant en aquesta lluita contra els drets humans i contra la igualtat d’oportunitat, es tracta de la criminalització de la problemàtica social.
En aquest context expressions com societat de risc, dret penal de l’enemic, populisme punitiu, governar a través del delicte, i de manera més recent l’Estat de Dret Penal, en contraposició de l’Estat Social i Democràtic de Dret,… Configuren el context que permet mantenir i avançar els processos d’exclusió social, ignorar el problemes reals i desviar l’atenció a través del recurs discursiu i pràctic de tractar aquestes situacions com a problemes de tipus criminal. No ingressem al immigrant a la presó per immigrant sinó per delinqüent. Ni ingressem al pobre a la presó per pobre sinó per delinqüent.
El racisme i la xenofòbia són un exemple més de discriminació, una discriminació que en definitiva és una expressió dels processos d’exclusió social. Exclusió que és alhora, el relat de la lluita constant entre les classes treballadores i els col·lectius més desafavorits, front els poders econòmics consolidats.
La lluita contra la discriminació racista i xenòfoba des de l’àmbit de la justícia es converteix també en una eina clau per la conquesta dels drets humans i la igualtat d’oportunitats…
- Federación de Asociaciones de SOS Racismo del estado español. Instruments legals en la lluita contra el racisme. Eines insuficients.
La discriminació és una matèria molt complexa que precisa d’instruments molt concrets per poder-li fer front. Davant actuacions discriminatòries clares, com les agressions físiques, la propaganda de grups neonazis,… ens trobem, també, amb manifestacions menys expresses difícils de detectar. També les discriminacions produïdes per la indiferència, o el nombre, en augment, d’àmbits de discriminació (edat, origen, orientació sexual, religiosa,…).
Les Directives 2000/43 (Igualtat Racial) i 2000/78 (Igualtat en el Treball) van ser traspassades al dret intern, però es va fer tard i malament. El Codi Penal tipifica diferents delictes relacionats amb el racisme i les discriminacions racials: instigar o incentivar la discriminació, l’odi o la violència basada en motius de raça o origen nacional (article 510) i es qualifica la motivació racial com un factor agreujant de la responsabilitat criminal. En canvi, poques vegades són aplicades.
L’any 2007 el govern donava compliment al que indicava la normativa 200/43, amb anys de retard posava en marxa, segons el que estava estipulat, un Consell per promoure la igualtat de tracte i la no discriminació de les persones pel seu origen racial o ètnic; un Consell que no va arrancar fins dos anys més tard, i que desprès de certa activitat durant el 2010 i el 2011 ara es troba totalment aturat.
Afegir també la Estrategia Integral contra el racismo, la discriminación racial, la xenofobia y otras formas de intolerancia, com una de les mesures contemplades al Plan Estratégico de Ciudadanía e Integración 2011-2014. El tema és que aquest pla penjava de la Ley Integral para la igualdad de trato y la no discriminación; que després de diferents esborranys, al maig de 2011 comença la seva tramitació com a projecte de llei, però com no es va fixar cap mecanisme d’urgència, finalment no es va aprovar. Tot i que hi havia errors i carències, es tractava sens dubte, d’un instrument eficaç en la lluita contra el racisme i la discriminació en els diferents àmbits de la vida quotidiana.
La ineficàcia demostrada torna a situar a l’estat espanyol entre els estats amb més carències en l’àmbit de la defensa dels drets humans i la lluita contra el racisme.
Documentació 3 Casos emblemàtics en la lluita contra el racisme
Procés de la Llibreria Europa
La Llibreria Europa està situada al carrer Sèneca del barri de Gràcia, a Barcelona. El seu propietari, Pedro Varela, ha estat acusat i condemnat a dos anys i nou mesos de presó i a una multa de gairebé 3.000 euros per apologia del nazisme, difusió d’idees genocides i delicte contra els drets fonamentals. Els llibres que editava i venia, que segons ell estan especialitzats en temàtiques de la Segona Guerra Mundial, inciten a l’odi racial, la xenofòbia i l’antisemitisme. Així com també ho fan les conferències amb connotacions nazis que organitzava a la llibreria, com per exemple destacats negacionistes de l’Holocaust, representants del Ku-Kux-Klan, i membres de partits neonazis, i vendre sense autorització el Mein Kampf, d’Adolf Hitler.
El procés va començar al 1996, quan es va dur a terme el primer registre del local, on es va trobar molt material que negava l’Holocaust contra els jueus, el resultat va ser una condemna de cinc anys de presó, que no van tenir lloc per la rebaixa de la pena al 2007 per no tractar-se de justificació de l’Holocaust, i perquè no tenia antecedents. En un segon registre, es van confiscar més de 4.000 llibres que acusaven al propietari de fer difusió de tesi genocides.
La trajectòria del propietari amb el nacionalsocialisme certament llarga: forma part d’una família afí al franquisme, i als 15 anys ja era membre del Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE), un dels grups nazis millor organitzats; de fet va presidir l’entitat des de 1978. Varela no només feia difusió de les publicacions, sinó que les editava i les distribuïa com a responsable d’Ediciones Ojeda, tant a la llibreria com a Internet. El propietari és un nazi convençut, que considera l’Holocaust com un “mite”, que ha contribuït notablement a expandir l’anomenada doctrina de l’odi.
Finalment, al 2010 va ser condemnat a dos anys de presó, per dos delictes: un de difusió de tesi genocides, i l’altre d’atemptar contra els drets fonamentals i les llibertats públiques. El tribunal el va absoldre del delicte de provocar la discriminació per ideologia, raça i orientació sexual, i li va mantenir el càstig per la difusió d’idees genocides. La condemna de l’Audiència de Barcelona, va ser d’un any i tres mesos i va sortir en llibertat sense haver-la complert en la seva totalitat, després de 15 mesos.
Durant la seva estança a la presó de Can Brians, ha difós sense permís llibres d’ideologia nazi entre els interns, i ha estat sancionat per les mateixes autoritats del centre.
Malgrat tot aquest procés, i tots els anys que han passat, Varela s’ha convertit en un símbol per l’extrema dreta, no van clausurar la llibreria i segueix oberta en l’actualitat.
Cas de Rosalind Williams
Rosalind Williams Lecraft és una afroamericana que va arribar a Madrid, procedent dels Estats Units, al 1968. Temps després, es va casar amb el seu marit espanyol i va obtenir la nacionalitat espanyola. A l’any 1992, quan la parella, juntament amb el seu fill baixaven d’un tren de Valladolid, un oficial de la Policia Nacional la va aturar per tal que s’identifiqués. Ella es va quedar parada, afirmava temps després. Preguntant van saber que només li demanaven a ella perquè “havien d’identificar a les persones que poguessin estar de forma il·legal al país”. Només va considerar el seu color de la pell per arribar a aquesta conclusió, “identificar gent com ella” recorda la família que va dir el policia. Al dia següent la família va denunciar el cas per considerar que es va vulnerar el dret de no discriminació que es reflexa en la Constitució ; i en concret, l’article 12 i 26 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Al 1996 l’Audiència Nacional va rebutjar el recurs, al·legant que el policia només complia amb l’aplicació del règim d’estrangeria. Williams va posar un recurs davant del Tribunal Constitucional que va ser desestimat al gener de 2001; i de nou es va concloure que el requeriment no responia a una discriminació per raó d’ètnia, i que no hi havia indicis per pensar que el policia actués guiat per prejudicis racistes.
A l’any 2004, la ONG Women’s Link Worldwide va reprendre el cas i el va portar al Comitè de Drets Humans de la ONU, juntament amb Open Society Justice Initiative i SOS Racismo Madrid que també van recolzar el procés. I després d’un llarg procés judicial fallit, amb un gran desgast tant emocional com econòmic per part de la família, el 27 de juliol de 2009 aquest Comitè va sentenciar a favor de la demandant.
Per primera vegada un cas presentat a un tribunal de caràcter internacional suposa un desafiament al control policial en base a les característiques físiques o ètniques d’una persona. Així, va determinar que Espanya havia violat l’article 5 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, al haver sotmès a la senyora Williams a discriminació racial. El Comitè va propugnar que no es poden efectuar controls d’identitat basats únicament en característiques fenotípiques dels éssers humans; aquestes no són un indici d’una situació il·legal al país. És a dir, l’ètnia no es pot utilitzar com a indici de cap il·legalitat.
En concret, aquest dictamen és molt útil per la lluita contra aquestes pràctiques a nivell internacional. Rosalind Williams va trigar disset anys en trobar resposta a la seva situació, que reafirma que no es pot tractar diferent a les persones per tenir característiques diferents, de forma que no es pot frustrar l’objectiu d’integració dels estrangers en la nostra societat.
Cas Beauty Solomon
Beaty Solomon és una dona nigeriana, resident a Espanya, que va ser agredida verbal i físicament per agents de la policia nacional fa set anys en dues ocasions seguides a Palma de Mallorca, on tenia un permís de residencia des de 2005. Aquests fets van ocórrer amb l’excusa de realitzar controls d’identitat; estava a la parada d’autobús quan els agents es van apropar, demanant-li la documentació a ella solament, tot i que hi havia més persones. Després d’aquest succés la van tornar a veure els mateixos policies, i entre insults i cops de borra van tornar-li a demanar els papers, que ja havia presentat amb anterioritat.
Beauty va denunciar aquests fets uns dies després, quan va anar a un hospital per tal de ser atesa per les lesions que li havien causat. Després de posar dues denuncies no va rebre cap resposta efectiva. El jutjat d’Instrucció va determinar que els agents només estaven complint amb la seva feina, i van denegar la seva sol·licitud per fer una roda de reconeixement.
Els jutjats nacionals no van investigar aquestes actituds racistes, ni van tenir en compte la situació d’especial vulnerabilitat de la dona africana, que exercia la prostitució. Va esgotar tots els recursos disponibles de caire nacional, fins que l’associació Women’s Link al 2008 va presentar una sol·licitud al tribunal europeu de Drets Humans argumentant que Espanya havia violat el conveni europeu de Drets Humans.
El 24 de juliol de 2012 el TEDH va reconèixer que Espanya havia vulnerat el dret de la dona de viure en llibertat sense maltractaments degradants, al no complir amb una investigació adequada als actes ocorreguts. Al jutjar aquest acte de discriminació, va condemnar per primera vegada a un Estat tenint en compte el gènere i l’ètnia de la víctima, i Beauty Solomon va obtenir justícia. A més, l’estat està obligat a prendre les mesures necessàries per desemmascarar qualsevol motivació de caire racista i per establir si l’odi o els prejudicis ètnics van jugar un paper essencial en l’actuació dels agents.
La sentencia reconeix que els tribunals espanyols no van tenir en consideració la vulnerabilitat de la dona en un context on l’aparença física i les característiques s’utilitzen com un criteri per justificar les accions de la policia en la suposada defensa de la “seguretat pública”. De fet, el Tribunal va condemnar l’actitud discriminatòria tant per part de la policia com per part dels òrgans als que va adreçar la víctima les seves denúncies.
En conclusió, ha estat un dels casos amb un reconeixement més gran per part del TEDH, la indemnització que ha de pagar l’estat espanyol així ho demostra: 30.000 euros, ja que reconeix el gran sofriment que li va provocar la situació de discriminació que va viure.
