Article de Josep Granados Lladós, Advocat i investigador social
Notícia de la sentència sobre els crits racistes a Vinícius, 10 de juny 2024.
Tres aficionats del Valencia C. F. han estat condemnats a vuit mesos de presó i a dos anys sense poder
entrar a estadis de futbol per haver proferit insults racistes contra el jugador del Real Madrid Vinicius
durant el transcurs del partit entre aquests dos equips celebrat el 21 de maig de 2023. La sentència,
que es va conèixer el passat dia 10 de juny de 2024 després de que els acusats reconeguessin els fets,
els condemna per la comissió d’un delicte contra la integritat moral (art. 173 CP) amb l’agreujant
d’haver actuat motivats pel racisme (art. 22.4º CP).
Racisme, dret penal i pràctica jurídica
La primera conclusió que se’n deriva d’aquesta notícia és enormement positiva. El missatge que es
dóna institucionalment als aficionats és molt potent. Qui a partir d’ara porti a terme actes racistes en
un camp de futbol pot acabar condemnat penalment, el que sens dubte farà que molts s’ho pensin més
d’un cop a l’hora de proferir insults o realizar gestos d’aquest tipus. És, per tant, una condemna que
cohibeix a qui pot ser proper, en major o menor mesura, a idees racistes, ja que sap que pot ser
castigat durament si les exterioritza.
Per altra banda, la condemna és també positiva perquè té una vessant educativa. La sentència fa
entendre a la societat, en un sentit general, que el comportar-se racistament és quelcom equivocat,
greu i que socialment no està permès. La condemna envia un missatge als espanyols, aficionats o no al
futbol: els comportaments racistes són constitutius de delicte.
Aquestes dues conseqüències ens mostren com d’important és la inclusió del racisme com un
comportament penalment reprovable. El poder simbòlic del dret penal contribueix en aquests casos a
generar efectes dissuasoris i educatius, tant en els propis condemnats com en la gran massa
d’aficionats al futbol, així com en la ciutadania en general. La Fiscal contra los Delictes d’Odi i
Discriminació de València, Susana Gisbert, s’ha expressat en aquesta mateix sentit: «Por un lado,
estoy segura de que estas personas no volverán a hacer hechos de esta índole, que han reflexionado
sobre la trascendencia de los mismos, pero, además, sirve como aviso a navegantes para que unos
eventuales autores sepan que no sale gratis».
La Fiscal també ha afirmat que la sentència dóna un missatge a les «eventuales víctimas» perquè
«sepan que están protegidas por la Fiscalía y los juzgados». Certament, un cas amb tant de rebombori
mediàtic (sense dubte derivat del club en el que juga Vinicius) dóna un missatge d’esperança a les
futures víctimes de racisme, ja que aquesta condemna els pot fer pensar que institucionalment es farà
tot el necessari per a rescabalar els seus drets. Malauradament, existeixen moltes possibilitats de que
les futures víctimes no tinguin el suport del que ha gaudit el jugador del Real Madrid i acabin
transcorrent pel camp judicial sense l’empara necessària, encadenant decepció rere decepció o,
direcatment, maltractament rere maltractament.
La diferència entre el context en el que s’ha desenvolupat aquest cas i els de les víctimes anònimes és
radical. El cas Vinicius ha tardat poc més d’un any en resoldre’s i ho ha fet positivament, quelcom
coherent amb les circumstàncies del supòsit: els fets delictius han estat televisats, han rebut una
cobertura mediàtica posterior inaudita i ha comptat amb la inestimable influència de l’enorme
capacitat de moure recursos econòmics i institucionals que han tingut el jugador i del seu club. Per
contra, els casos en que les víctimes són anònimes disten molt d’aquestes característiques. Les
denúncies poden no jutjar-se mai, degut als recurrents arxius dels procediments. En el millor dels
casos, s’arribarà a judici passats anys de la interposició de la denúncia i amb moltes possibilitats de
que el procediment acabi amb una sentència absolutòria per a l’agressor racista. I això s’explica pel
tipus de pràctiques que caracteritzen els processos judicials que aborden les denúncies per incidents
racistes: arxius sense ni tan sols haver practicat cap diligència d’investigació, falta d’impuls processal
per part de jutges i fiscals, oposició a les diligències sol·licitades per les representacions legals de les
víctimes, hostilitat i/o falta de coneixement a l’hora de realitzar les declaracions a víctimes,
minimització dels fets, acceptació de versions exculpatòries dels agressors, etc. Un seguit de
pràctiques que genera un baixíssim grau de condemnes i un encara menor percentatge de sentències
en les que es contempli la dimensió racista dels fets a través de la inclusió de l’agreujant de racisme.
Si preguntem a les víctimes quina opinió el hi mereix el sistema de justícia espanyol ens n’adonarem
que el sentiment s’apropa més a la desconfiança i a l’enuig que no pas a la confiança i a l’agraïment.
Racisme, futbol i societat
Per altra banda, la condemna és molt positiva però no serà la solució màgica per a erradicar el racisme
en els camps de futbol. El futbol està integrat a la cultura popular del país i genera uns índexs de
participació (i passió) de la comunitat que reflexen molt fidedignament com és la nostra societat i les
lluites polítiques que hi estan inserides. I si la societat està estructurada pel racisme (com és el nostre
cas), el futbol ho revelarà tard o d’hora.
Aquesta relació entre futbol, societat, cultura i política no és una característica només espanyola, sinó
que es pot detectar en innumerables racons del món i respecte a diversos conflictes socials i polítics.
Més enllà del clàssic Real Madrid-Barça a Espanya, podem trobar els Celtic-Rangers a Escòcia,
PSG-Marsella a França o River-Boca a Argentina entre molts altres. I si parlem de racisme i futbol,
podem citar la França de 1998 dels Thuram, Zidane, Henry i Djorkaeff, que avui sembla haver donat
el relleu als Thuram (fill), Mbappe, Dembele i Koundé, en la seva lluita contra la ultradreta de Le Pen
(primer el pare i després la filla). L’exemple francés ens ajuda a reconèixer el futbol com a catalitzador
d’identitats nacionals i/o territorials a Europa i la seva connexió a la blanquitud i a la idea d’Europa
pels europeus (blancs).
Històricament, el racisme en el futbol s’ha exterioritzat de forma més agressiva a través dels grups
d’animació ultres. El hooliganisme ha tingut generalment una forta retòrica nacionalista, que sumada
a la cultura de la violència, ha generat autèntiques bombes de rellotgeria si parlem en termes de
violència racista. Si fem una ullada a un passat no tant llunyà, veurem que a l’Anglaterra de la dècada
dels vuitanta, quan va coincidir una creixent precarització del treball derivat de les polítiques
neoliberals de Thatcher amb la popularització del discurs xenòfob contra la immigració (discurs que
pretenia assenyalar als nouvinguts com a boc expiatori de la precarització que patien les famílies
angleses i que va tenir un especial arrelament entre els homes joves blancs de classe treballadora amb
poca formació acadèmica), el hooliganisme va créixer enormement, mostrant-se com un moviment
profundament racista i d’on era habitual que en sortissin crits i càntics contra jugadors negres (per
exemple, el cas de Ian Wright o John Barnes, entre molts d’altres). El mateix va passar a Itàlia amb els
crits racistes contra jugadors com Paul Ince o George Weah. També a Holanda, Alemanya o Suècia. I,
és clar, a Espanya, on grups com els Ultra Sur, el Frente Atlético, els Boixos Nois o les Brigadas
Blanquiazules han estat autèntics focus de racisme als estadis, amb la col·laboració indispensable i
lucrativa de les juntes directives de Real Madrid, Atletico de Madrid, Barça o Español, entre altres.
Per cert, el València és un club que històricament també ha alimentat aquest tipus de grups, no sent
casualitat que els aficionats condemnats pel cas Vinicius fossin identificats a la zona de Mestalla en la
que històricament s’han situat els ultres.
No podem obviar que els primers cops que es va sentir el crit del mico als estadis espanyols va ser en
episodis de contagi dels aficionats comuns respecte dels crits sorgits als gols on es situaven aquests
grups ultres. Són episodis coneguts els crits del simi al Bernabéu contra el porter nigerià Wilfred als
anys vuitanta, contra el brasiler Roberto Carlos al Camp Nou als noranta o contra el camerunés Eto’o
a la Romareda a inicis dels anys 2000. Però, com deiem, és important no reduir el racisme al context
dels ultres. Seria simplista i ens faríem un flac favor. La mentalitat racista està impregnada en el
ciutadà de peu (hi és com a mínim de forma latent) i espera les condicions idònies per a expressar-se
als estadis. Al nostre país el racisme encara és una forma de racionalitat del ciutadà mitjà i es
configura com una forma normal de relacionar-se amb la realitat, també als camps de futbol. Sinó no
s’entendria el grau d’acceptació que aquest tipus de insults tenen en els camps de futbol espanyols (i
en part de la premsa esportiva), on s’ha arribat a minimitzar i justificar la seva dimensió
discriminatòria.
Ara bé, de la mateixa forma que el futbol cohabita amb el racisme, pot ser un espai de reivindicació
antiracista amb un potencial extraordinari, precisament pel seu component popular. A Anglaterra,
Alemanya, Itàlia o Espanya hi ha hagut moviments institucionals contar els racisme. La llei de 1991 al
Regne Unit contra els crims al futbol, campanyes de clubs a Alemanya o campanyes de l’associació
de jugadors a Itàlia. A Espanya, tenim la DIS (Dirección de Integridad y Seguridad) com a organisme
que des de La Liga (junt amb el Departament de Competicions) elabora els informes sobre racisme al
futbol des de 2015. Es supervisen els partits i es fan informes que poden desembocar en denúncies (als
organismes disciplinaris de competició o a la justícia ordinària).
Però és insuficient. Les mesures no són contundents i masses expressions de racisme surten impunes.
Algunes idees per a actuar contundenment contra el racisme en el futbol podrien ser: 1) Que des del
primer moment es punissin les expressions de racisme, parant el partit i suspenent-lo; 2) Que els clubs
fossin inflexibles amb aquestes actituds i que no utilitzessin els mitjans de comunicació per a restar-li
transcendència (sabem de la relació clientelar entre alguns mitjans i alguns clubs); 3) Que els clubs
identifiquessin i expulsessin indefinidament als aficionats, jugadors o empleats que actuessin de forma
racista, sense necessitat de condemna judicial; 4) Que els aficionats que no actuen de forma racista no
permetessin aquestes actituds als estadis i s’enfrontessin sense embuts i sense excuses als que sí que
ho fan, siguin o no del seu equip; 5) Que els jugadors blancs s’impliquessin sense reserva a favor de
les denúncies dels seus companys de professió negres, el que donaria una imatge de solidaritat
antiracista potentíssima, amb gran capacitat transformadora donada la transcendència social que tenen
les actituds dels jugadors de futbol entre la ciutadania i, especialment, entre els nens i el jovent; i 6)
Que, més enllà de campanyes políticament correctes contra el racisme, des de les institucions (La Liga
i RFEF) es punís de forma exemplar qualsevol expressió de racisme al futbol i, en cap cas, es
relativitzéssin les denúncies.
En definitiva, seria necessari que l’antiracisme fos una política transversal i seriosa, impulsada per les
institucions i recolzada per la societat. També pensada per a intervenir en el fútbol. Mentrestant, ens
queda la denúncia dels jugadors que pateixen els insults i alcen les seves veus (i els seus punys) contra
el racisme. En el cas de Vinicius, el valor de la sentència és gegant, però hi ha molta feina a fer.
