Racisme i Carnestoltes: Una Reflexió Necessària
Cada any, el Carnestoltes es converteix en un espai de celebració i diversitat. No obstant això, també és un moment en el qual es fan evidents les discriminacions i violències racistes normalitzades en la societat. Un dels aspectes més problemàtics és la utilització d’ètnies o cultures com a disfresses, reproduint estereotips racials i culturals sota l’excusa de la “tradició” o l'”entreteniment”.
L’ús d’abillaments que representen cultures, minories ètniques o religioses sense comprensió ni respecte pel seu significat històric i social constitueix una forma de racisme. Disfressar-se d’un grup ètnic redueix una identitat complexa a un fetitxe, portant-la a la burla o caricaturització. Aquesta pràctica perpetua prejudicis, reforça estructures de discriminació i banalitza les cultures de comunitats que han sofert opressió històrica i continuen enfrontant les seves conseqüències. A més, té un impacte psicològic en les persones racialitzades, en veure la seva cultura ridiculitzada i convertida en objecte de consum per a una disfressa.
Apropiació Cultural per Carnestoltes
L’apropiació cultural és un fenomen recurrent per Carnestoltes, basat en la reproducció d’estereotips des d’una mirada colonialista. Es presenta quan “els altres” són representats com un grup homogeni i exòtic, sense veu pròpia. Elements amb profund valor simbòlic i espiritual són despullats del seu significat i transformats en simples accessoris de moda.
Un clar exemple és l’ús de disfresses inspirades en cultures indígenes, africanes, asiàtiques o del Carib, com tocats de plomes, quimonos, turbants o pintures facials. Aquests elements no són simples adorns, sinó part d’identitats històricament perseguides i marginades. La trivialització d’aquests elements reforça la idea que el patrimoni cultural d’aquestes comunitats està disponible per al consum i la diversió sense gens de respecte.
Històricament, diverses comunitats han hagut de mobilitzar-se per a reapropiar-se de les seves cultures com a forma de resistència davant les violències sofertes. Un exemple emblemàtic d’aquesta lluita és el Carnestoltes de Notting Hill.
Racisme i Carnestoltes: Notting Hill, una Resistència Cultural
El Carnestoltes de Notting Hill al Regne Unit va sorgir en 1959 com a resposta als disturbis racials de l’any anterior. Va ser impulsat per l’activista trinitense Claudia Jones, amb l’objectiu de generar un espai de celebració cultural i resistència enfront de la discriminació. El seu propòsit principal era unir a la comunitat migrant, donar visibilitat a la cultura del Carib i respondre al racisme sistèmic mitjançant l’expressió artística i la festa popular.
Amb el temps, es va convertir en un dels festivals de carrer més grans del món i un símbol de diversitat i reivindicació cultural.
Context Històric
Després de la Segona Guerra Mundial, el Regne Unit va incentivar la immigració des de les colònies i territoris de la Commonwealth a causa de l’escassetat de mà d’obra. La Llei de Nacionalitat Britànica de 1948 va atorgar ciutadania britànica i dret de residència a tots els habitants de l’Imperi Britànic, la qual cosa va permetre que un gran nombre d’immigrants afrocaribenys s’establissin en barris com Notting Hill, a Londres. No obstant això, lluny de ser rebuts amb els braços oberts, aquests nous residents van enfrontar discriminació racial, condicions d’habitatge precàries i explotació laboral.
Les tensions racials es van agreujar amb la presència d’organitzacions d’extrema dreta, com la White Defence League, que promovien consignes xenòfobes com “Keep Britain White” (Mantingues a Gran Bretanya blanca). Aquestes hostilitats van desembocar en els disturbis de Notting Hill a l’agost de 1958, quan multituds de supremacistes blancs van atacar les llars de residents afrocaribenys.
Durant nits, aquests grups racistes van recórrer els carrers agredint a residents negres, mentre la policia britànica actuava amb lentitud i minimitzava la gravetat de la situació.
Conseqüències i Resposta Comunitària
Els disturbis van posar de manifest la necessitat d’abordar les tensions racials i les condicions socioeconòmiques que les alimentaven. Encara que es van realitzar més de 140 arrestos, la resposta de les autoritats va ser limitada. En resposta a aquests disturbis i a l’assassinat no resolt de Kelso Cochrane en 1959, Claudia Jones va organitzar el primer “Carnestoltes Del Carib” a l’Ajuntament de St Pancras al gener de 1959, establint les bases del Carnestoltes de Notting Hill.
Un Carnestoltes Lliure de Discriminació
El racisme no desapareix en els dies festius. És responsabilitat de totes les persones reflexionar sobre l’impacte de les nostres eleccions, fins i tot en contextos de celebració. Un Carnestoltes lliure de discriminació és possible si es fomenta l’educació, el respecte i l’empatia. Abans de triar una disfressa, pensem en les seves implicacions i en la història que estem contant.
Bibliografia:
- Matamoros, C. (2020). “El Carnaval y la resistencia cultural: una mirada histórica”. Revista de Estudios Culturales.
- BBC News. (2018). “Notting Hill Riots 1958: How it changed Britain”. BBC.
- Carnaval en Notting Hill: el barrio que cambio los machetes por plumas. (2018, 23 agosto). ELMUNDO. https://www.elmundo.es/papel/lifestyle/2018/08/24/5b7ed3ed22601d66708b461a.html
- Fiestas alrededor del mundo – Notting Hill: un carnaval en pleno agosto | MUSEU ETNOLÒGIC I DE CULTURES DEL MÓN. (s. f.). MUSEU ETNOLÒGIC I DE CULTURES DEL MÓN. https://www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/es/noticias/fiestas-alrededor-del-mundo-notting-hill-un-carnaval-en-pleno-agosto
