Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.
Vivim en un món travessat per relacions de poder que venen de lluny, del colonialisme entre d’altres, i que continuen operant a diferents nivells: del global al local, de l’economia a la política, dels mitjans a la vida quotidiana. Aquestes relacions no només organitzen l’ordre internacional; també produeixen jerarquies socials que es tradueixen en racisme, domini patriarcal, classisme, discriminació i desigualtats en l’accés efectiu als drets. Com advertia Frantz Fanon, el món colonial es construeix sobre una divisió radical: la zona de l’ésser i la zona del no-ésser, on unes vides són reconegudes com a plenament humanes mentre altres són sistemàticament deshumanitzades.
Aquestes jerarquies no són només simbòliques. S’enxarxen en un ordre econòmic i polític que, des dels seus orígens colonials, ha organitzat la producció de riquesa i la distribució de drets a partir de categories racials. En aquest sistema, el privilegi blanc continua operant com una estructura de poder que condiciona qui accedeix amb més facilitat a drets, oportunitats i protecció institucional.
En un context de conflictes globals, crisis econòmiques i tensions geopolítiques, els relats simplificadors s’obren pas amb facilitat. La desinformació, cada cop més industrialitzada, redueix problemes complexos a explicacions ràpides i assenyala poblacions concretes com a responsables. Així, el racisme no només circula en discursos: també s’inscriu en polítiques públiques, en institucions i en les condicions materials de vida.
A Catalunya, aquestes dinàmiques globals aterren en debats molt concrets: l’accés a l’habitatge, el funcionament del sistema d’acollida, l’abolició de la llei d’estrangeria o els obstacles estructurals a la regularització administrativa i l’auge de discursos reaccionaris a escala local. Però també en qüestions que interpel·len directament les nostres institucions: des de les vulneracions de drets sota custòdia policial fins a les contradiccions d’algunes respostes institucionals davant del racisme. Entendre aquestes connexions és imprescindible per abordar el racisme no com un problema puntual, sinó com una realitat estructural.
Si mirem el sistema d’acollida, és evident que continuen operant dinàmiques i pràctiques que evidencien el biaix racista de moltes polítiques migratòries. La deriva de la Unió Europea cap a una Europa fortalesa fa anys que es consolida: el Mediterrani continua sent una de les principals fosses comunes del món mentre es criminalitza l’acció de defensa dels drets de les persones i entitats que acompanyen aquestes persones. Episodis com la massacre de Melilla o les ampliacions dels mòduls per a dones dels CIE en són una mostra dolorosa.
Al mateix temps, la guerra d’Ucraïna va demostrar que quan hi ha voluntat política és possible activar mecanismes d’acollida ràpids i integrals: regularització administrativa immediata, accés a habitatge i desplegament de serveis socials i educatius, i no sentíem parlar d’efecte crida. El problema, per tant, no és la capacitat d’acollir, sinó a qui s’està disposat a reconèixer com a subjecte amb drets.
Aquest contrast es fa encara més evident quan observem la situació de milers de persones que viuen i treballen a l’Estat espanyol, però continuen atrapades en la irregularitat administrativa. Aquesta situació condemna a una vulneració sistemàtica de drets i impacta directament en àmbits com l’accés a l’habitatge. La precarietat jurídica es converteix així en precarietat vital: impossibilitat de signar contractes, dependència d’economies informals i exposició constant a l’exclusió residencial, estigmatització permanent com hem vist en episodis de desnonaments col·lectius com l’assentament del B9, el del Parc Joan Miró o el de la Plaça Karl Marx de Nou Barris. Fa anys que el moviment antiracista denuncia que la irregularitat no és un accident del sistema, sinó una forma de violència institucional estructural.
En aquest context, cal reconèixer també les victòries que neixen de l’autoorganització. La iniciativa Regularización Ya ha estat un exemple clar de mobilització impulsada per persones migrants i racialitzades que ha aconseguit situar el debat sobre la regularització al centre de l’agenda política. És una lliçó important: els drets no arriben només per voluntat institucional, sinó per la pressió col·lectiva i l’organització política de les persones afectades.
Tot i que no és l’única causa del racisme, l’auge dels discursos d’odi i de l’extrema dreta contribueix decisivament a la seva normalització. A Catalunya i arreu d’Europa, aquests discursos construeixen un relat que criminalitza la població migrada i racialitzada i la converteix en boc expiatori de problemes socials complexos. Però també busquen dividir i enfrontar la classe treballadora, tant la d’origen local com la migrada, tot ocultant que la classe treballadora d’aquest país és plural i diversa. Quan es construeix el conflicte entre “autòctons” i “migrants”, el que realment es fa és desviar el focus de les desigualtats estructurals i debilitar qualsevol possibilitat d’aliances socials.
En aquest mateix marc s’inscriu el relat del “bon” i el “mal” immigrant, una narrativa que l’extrema dreta també utilitza per jerarquitzar i dividir la població migrada i racialitzada i que sovint acaba penetrant en el debat públic i traduint-se en un cicle de violència racista. Aquesta manipulació legitima discursos que deshumanitzen poblacions senceres.
A més, el discurs moralitzador amb què aquests actors polítics assenyalen determinades comunitats sovint contrasta amb les seves pròpies pràctiques. Les irregularitats denunciades en la gestió de fons recaptats per les joventuts del partit d’extrema dreta per a persones afectades per la DANA en són un exemple. A això s’hi suma el fet que alguns dels seus membres acumulen denúncies o condemnes per violència masclista mentre, al mateix temps, es presenten com a suposats salvadors de les dones quan proposen prohibir el burca i el nicab amb l’argument que són opressors per a la dona o incompatibles amb la nostra cultura. Mentrestant callen davant manifestacions amb passamuntanyes per part d’organitzacions de caràcter neonazi als nostres carrers. Per això llancem la pregunta a la ciutadania: On queda la llibertat religiosa quan es pretén decidir sobre el cos i les creences de les altres persones? Com es pot alliberar la dona prohibint-li l’accés a l’espai públic per un tros de tela?
Massa sovint, l’antiracisme destaca per la seva absència en polítiques que es reivindiquen progressistes. Representants de l’esquerra han acabat assumint marcs racistes impulsats per l’extrema dreta amb l’esperança de disputar-li alguns vots. Però assumir aquests relats no és només un error polític: és una renúncia als principis més bàsics de drets i igualtat.
I aquesta manca de valentia també es fa evident davant les morts sota custòdia policial, una realitat que continua colpejant especialment persones racialitzades, siguin aquestes migrades o locals. Els processos oberts, com el de Brian Ríos, o el de Mahamedi a Montornès del Vallès ens recorden que no parlem d’excepcions. No ens podem permetre que les morts per violència racista sota custòdia policial continuïn formant part de la normalitat institucional.
Davant el racisme, la desinformació i la violència institucional, no hi ha neutralitat possible. La història ho demostra: els drets mai han estat un regal del poder, sempre han estat el resultat de la lluita col·lectiva. Les lluites antiracistes que avui hi ha a Catalunya formen part d’una genealogia més àmplia de resistències anticolonials i panafricanistes que, arreu del món, han combatut la deshumanització i han defensat la dignitat dels pobles.
Per això SOS Racisme Catalunya ho té clar: mentre hi hagi vides condemnades a la zona del no-ésser, la lluita antiracista continuarà. Perquè sense justícia no hi haurà pau.
