#RELATSREALS: Davant la negació del dret a la salut, resignació o combat?

Un vespre de desembre, entre maletes i abraçades, l’Èlia esperava entusiasmada l’arribada del seu germà, la seva cunyada i el seu nebot a l’aeroport. Venien volant des de Mèxic. La seva cunyada, la Sole, és mexicana, però ja havia viscut a Barcelona un temps. El nebot, de només 23 mesos, va arribar amb febre i molt irritat. Van decidir que el portarien al metge el matí següent. Per no congestionar les urgències de la Vall d’Hebron, van adreçar-se al CAP de l’Èlia, el de Vallcarca-Sant Gervasi.
–Tinguin, el passaport espanyol del nen.
–El nen no consta enlloc, no està empadronat.
–Però, el podreu visitar, oi? –va dir amb confiança l’Èlia, que feia anys que hi duia els seus fills.
–Sí, però com que no té cap targeta, us haurem de cobrar 40€ –va respondre secament un dels administratius.
–M’heu de cobrar 40€ per unes urgències? –va estranyar-se l’Èlia. Però, com pot ser? Si aquest nen és d’aquí i, encara que no ho fos…
Els dos administratius la van interrompre fent dos comentaris racistes amb els quals, segons l’Èlia, pretenien buscar la seva aprovació:
–Home, és que atendre’l seria com quan arriben els immigrants amb pasteres i sense papers i pretenen que els atenguem gratuïtament… –va dir un.
–Escolti’m, senyora, quan vostè va a aquests països, bé que li cobren –va dir l’altre, més agressiu.
L’Èlia es va encendre quan va veure que l’expressió “aquests països” l’havia escollida despectivament basant-se en el color de pell i les faccions de la seva cunyada. Mentre l’Èlia s’envalentia, la Sole cada cop s’empetitia més. Van asseure’s a la sala d’espera, assentint tàcitament. La doctora va atendre el nen correctament; tenia un procés viral. Quan van sortir, només quedava un administratiu:
–Suposo que ja m’arribarà la factura a casa, no? –va dir l’Èlia, perspicaç.
–No, no, m’ha de pagar ara!
–No porto diners –va mentir l’Èlia–Vull un pressupost o algun paper on posi que em cobreu 40€ per aquesta visita.
–Jo no l’hi he de donar pas.
–Aleshores, em pot dir a quina normativa diu que jo haig de pagar? I què passa si no pago?
–No l’hi he d’explicar per res.
–Doncs no me’n vaig d’aquí fins que no em feu un paper on digui que us dec 40€.
Finalment, li va donar un simple recordatori de visita. La setmana següent, van trucar al seu germà per reclamar-li els diners. L’Èlia va trucar al CAP i va tornar a exigir la factura. També va parlar amb la metgessa d’atenció al client, que va acusar-la d’exagerar els fets.
L’Èlia, molt afectada per l’actitud criminalitzadora d’aquella professional, va decidir fer una consulta a la Síndica de Greuges i assistir al Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme per demanar assessorament. La van tranquil·litzar assegurant-li que tenia raó, que el CAP havia incomplert la normativa, ja que els menors d’edat han de ser atesos d’urgència independentment de la seva nacionalitat o de si tenen papers o no, i van ajudar-la a presentar una queixa formal.
Una setmana més tard, el centre sanitari es va reafirmar en la seva actuació argumentant que el nebot de l’Èlia no estava empadronat a la ciutat. Ella no va acceptar aquesta resposta i el cas continua obert.
Al seu parer, un dels motius pels quals li van exigir el pagament és que el CAP de Vallcarca-Sant Gervasi està gestionat per una Entitat de Base Associativa (EBA), una associació de metges amb ànim de lucre. L’Èlia creu que la pressió i el rigor són més grans en centres com aquests, de gestió privada.
Arran d’aquell incident, l’Èlia s’ha mobilitzat a través de la plataforma PASUCat. “Jo sabia que, des del 2012, la sanitat havia deixat de ser universal, però mai hauria imaginat què significava patir aquesta exclusió”, reflexiona l’Èlia.
Recentment, la Sole li ha confessat que ella no hauria gosat mai actuar amb aquella fermesa. “Jo vaig poder formalitzar una queixa perquè tinc coneixements de dret, temps i igualtat de condicions. I, tot i així, em va causar més d’un maldecap. La persona que treballa dotze hores al dia i veu els seus drets vulnerats sistemàticament, segurament no té ni l’energia ni el coratge per actuar així i arriscar-se a perdre la cobertura sanitària”.

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.