Capítol 1: Identificació per perfil ètnic
Sota el sol d’una tarda de febrer, Joan i Arnau anaven passejant tranquil·lament pel passeig Joan de Borbó, a la vora del Port Vell de Barcelona. De sobte, un cotxe patrulla de la Policia Nacional s’aturà al seu costat i, sense baixar del cotxe, un dels dos policies que hi anaven dins els va demanar que s’identifiquessin.
Tant Joan com Arnau van mostrar ràpidament el seu NIE i quan el policia els havia retornat la documentació, Joan va fer un pas endavant i va preguntar, encuriosit:
– Por qué me ha identificado?
– A ti qué te parece, no iba a pedirle la identificación a un alemán.
– Es por mi aparencia y color?
– Sí, porque eres negro y punto. Vas de listo?
– Agente, no abuse usted de la autoridad.
– Lárgate, anda!
Tot d’una, el policia que els havia demanat la documentació va sortir del cotxe, es va plantar davant de Joan i li va clavar una bufetada. Acte seguit, l’empentà dins del cotxe policial. El seu amic Arnau va quedar-se palplantat enmig de l’acera sense saber ben bé com reaccionar.
– Quedas detenido por listo.
Capítol 2: Detenció, amenaça i sanció
Una vegada dins del cotxe, fent camí cap a l’oficina del Cos Nacional de Policia de la Zona Franca, en Joan, ara sol, persistia amb les seves preguntes:
– Por qué me ha detenido?
– Qué pasa? Ahora te ha entrado miedo?
– No.
– Pues espérate. Cuando vayas a renovar los papeles te acordarás de mi. Mono, que eres un mono.
Aquell dia, Joan va ser sancionat amb una multa administrativa. El motiu: “negativa a identificarse y falta de consideración debida a un agente (actitud chulesca)”. Després de retenir-lo durant més d’una hora a l’oficina de la Policia Nacional, el van deixar marxar.
Capítol 3: Pelegrinatge per interposar una denúncia als agents
Immediatament després, Joan va agafar el ferrocarril per traslladar-se des de la Zona Franca fins a l’Oficina dels Mossos d’Esquadra de Plaça Espanya. No li van donar facilitats per interposar una denúncia.
– No acceptem demandes adreçades a altres policies.
Sense donar-se per vençut, Joan va anar fins al seu municipi, Santa Coloma de Gramenet, on hi ha viscut des dels 14, i ho va tornar a intentar:
– Aquí no és possible. Ho hauria de fer una instància al marge.
Joan, indignat, va arribar-se fins a la Ciutat de la Justícia on, finalment, va poder denunciar, fil per randa, tot el que havia passat. Les últimes paraules que va escriure en aquell paper deien així: “Señoría, soy estudiante aquí desde hace ocho años y es la primera vez que me enfrento a algo así; no tengo recursos, les reivindico justícia, ¡por favor!”
Capítol 4: L’actuació de SOS Racisme, a través del SAID
Joan, conscient de la vulneració de drets humans que havia rebut, va adreçar-se al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme, des d’on es va decidir actuar en dues direccions: d’una banda, enviant cartes a les oficines de Mossos d’Esquadra que havien vulnerat el dret bàsic de Joan a denunciar i a ser protegit. I de l’altra, assumint la representació legal del jove.
Pel que fa al contingut de les cartes, SOS Racisme va fer saber als respectius responsables que s’havien vulnerat drets bàsics a les seves comissaries i que els agents policials que van atendre en Joan havien incomplert els seus deures i obligacions. Paral·lelament, va insistir en el fet que les comissaries haurien de “presentar un funcionament exemplar en relació a l’atenció proporcionada a tots els ciutadans del municipi, independentment de la seva nacionalitat o ètnia”.
La resposta, signada per Manel Prat i Peláez, ex director general de la Policia, passava per alt els reiterats intents de bloqueig de la denúncia i explicitava que no emprendria cap acció, vist que finalment la denúncia s’havia pogut interposar. És a dir, no donava resposta de manera intencionada a la qüestió plantejada: la vulneració d’un dret fonamental com es l’accés a la tutela judicial efectiva.
Capítol 5: Recurs a l’arxivament automàtic de la denúncia
La denúncia de Joan va ser àgilment arxivada. SOS Racisme va interposar un recurs a l’arxiu i va argumentar per què aquells fets eren motiu d’instrucció i delicte. Des de l’acusació particular es va denunciar els policies per donar un tracte vexatori a Joan, per detenció il·legal i denúncia falsa i pel que s’anomena «maltracte d’obra», ja que tot i que la bufetada no li va deixar seqüeles físiques, suposa una agressió.
La Fiscalia de Delictes d’Odi va decidir adherir-se al recurs interposat per SOS Racisme. El recurs va ser estimat. Actualment, s’han dut a terme totes les investigacions sol·licitades, incloses les declaracions de Joan i dels policies imputats. Actualment estem pendents de saber si el jutge decidirà continuar i jutjar els fets, o arxivarà el cas.
Lluita jurídica amb el Govern per canviar la llei
La lluita de Joan va anar més enllà de l’acció policial. L’objectiu és canviar la jurisprudència perquè cap més persona pugui ser aturada i identificada per la policia només pel seu color de pell.
Per aquest motiu, es presentà una queixa administrativa contra el Ministeri d’Interior, considerant que en la seva identificació es va vulnerar el dret a la No Discriminació, recollit a la Constitució espanyola.
Sense cap sorpresa, el Ministeri va desestimar la queixa. Aleshores, es va recórrer a l’Audiència Nacional, on es celebrarà un judici el proper mes d’abril i en Joan hi declararà.
És només l’inici d’un litigi estratègic, una lluita de David contra Goliat, iniciat gràcies a la insistència d’en Joan amb el suport de SOS Racisme i la fundació internacional Open Society.
I vet aquí uns polis, vet aquí en Joan, que aquesta història és real.
Continuarà…
L’objectiu de #RelatsReals és informar i sensibilitzar, difonent casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya.
Utilitzem noms falsos per mantenir l’anonimat de la víctima per política de protecció de dades. Però és l’única dada fictícia.
Tots els fets que s’hi narren són reals. El text i la il·lustració són de Mònica López Mas.
