#RELATSREALS: “El negre no entra”

Era el mes de juny al Masnou, començava a fer calor i tenien ganes de passar-ho bé. Després de l’entrenament de futbol, en Carlos i els seus companys d’equip van decidir sortir a sopar i, després, saltar de local a local i anar fent copes. Aviat es van fer les dues de la matinada. Com que tenien més ganes de festa, van decidir anar a ballar a la discoteca més famosa de tota la comarca per allargar la nit.
En Carlos hi anava amb el fre de mà posat. Un mes abans, s’havia quedat fora del local. Mentre els seus companys d’equip entraven, ell es va entretenir xerrant amb uns coneguts que feien cua i, quan li va tocar el torn, el porter li va dir que no anava vestit correctament. En veure que els seus amics no sortien a buscar-lo, va decidir tornar a casa.
Aquella nit, no volia despistar-se i tornar-se a quedar sol. Va anar enganxat a en Pablo tota l’estona fins que es va acabar la cua:
-Ell no pot entrar –va dir el porter, sorneguer.
-No et preocupis, Carlos, entro jo i vaig a parlar amb el responsable. Espera’m aquí –va tranquil·litzar-lo el seu amic.
Cinc minuts més tard, va aparèixer en Pablo, satisfet:
-El responsable m’ha donat el seu vist-i-plau perquè en Carlos entri –va informar en Pablo al porter– Va, Carlos, entrem.
-El negre no entra!
Just quan passava la cinta de l’entrada a la discoteca, el porter li va etzibar dos cops de puny a la cara. Va quedar estès a terra, inconscient. En despertar-se, va veure tota la camisa tacada de sang i va notar un dolor fort al nas i a la boca, d’on li rajava molta sang. L’ambulància i la policia estaven venint.
-Jo no t’he fet res perquè em peguis! –va dir al porter amb les poques energies que li quedaven.
A l’hospital, li van suturar el nas i el llavi i el van informar que tenia dues dents frontals trencades, una de dalt i una de baix. La seva preocupació més gran, en aquell moment, no era denunciar, sinó veure com li havia quedat la cara. Li costaria molt de temps assimilar que aquelles dents quedarien així, dia rere dia, per recordar-li què havia passat.
L’endemà al matí, va trucar la seva mare, molt preocupada, que el va recollir de l’hospital i va acompanyar-lo a interposar una denúncia. Van quedar molt estranyats quan es van assabentar que el porter l’havia denunciat a ell.
-Però, per què m’ha denunciat?
-No t’ho podem dir.
Va al·lucinar. Com podia estar permesa una cosa així? Es va prendre un temps per assimilar-ho i, quan va estar preparat, va picar a la porta del Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme, que durant quatre anys l’ha acompanyat amb la denúncia, la fase d’instrucció i el judici. En Carlos es mostra agraït: “Crec que un advocat d’ofici no hi hauria dedicat tant de temps ni hauria tingut les mateixes habilitats a l’hora d’afrontar el cas”. Ha hagut d’esperar quatre anys, però, com a mínim, la sentència és clara i va al seu favor: un any d’inhabilitació professional de l’agressor i més de 5.000 euros de multa per discriminació racista i delicte de lesions.
Ara bé, cap xifra no sanarà el trauma que té en Carlos amb la seva boca. Ho ha passat molt malament. Arreglar-se la boca li ha costat molts diners i, tot i això, la mandíbula se li desencaixa i les genives li fan mal. Haurà d’anar amb compte amb cada mossegada de cada àpat. Per a tota la vida. Cada matí, quan es mira al mirall, el seu nou i fals somriure li recorda aquella agressió. “Un somriure sempre és un regal que dónes a algú altre. I no poder-lo donar al 100% fa mal”, reconeix en Carlos.
El porter, en canvi, després de clavar-li un parell de mastegots, va continuar fent la seva vida com si res. Tant és així que, el dia del judici, quan tenia l’oportunitat de demanar-li disculpes, no es va dignar ni a mirar-lo a la cara.
Segons dades de l’informe anual de SOS Racisme, vuit de cada deu persones discriminades en l’accés a serveis privats (com discoteques, bars o botigues) no tiren endavant la denúncia per diversos motius. Tant de bo victòries judicials com aquesta animin les víctimes de discriminació racista a denunciar.

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.