Nou capítol de la sèrie Relats Reals, que en aquesta ocasió recrea el cas d’una estudiant d’infermeria de la Universitat Rovira i Virgili a la qual l’Hospital Pius de Valls li va comunicar que no podia fer-hi les pràctiques si duia el hijab cobrint-li el cap. La jove va posar el cas en coneixement del Servei d’Atenció i Denúncies, SAiD.
La Sònia estudia infermeria a la Universitat Rovira i Virgili (URV). Fa uns mesos va començar les pràctiques i li van assignar plaça a l’Hospital Pius de Valls. La tutora de les pràctiques de la universitat va advertir-li que no podria portar el vel. Però la Sònia, convençuda que no li posarien cap impediment i que estava en el seu dret, va presentar-se amb el hijab blanc el primer dia de pràctiques.
La va atendre una infermera:
–Hola Sònia, benvinguda. Em sap greu dir-te que la normativa de l’hospital prohibeix que portis el mocador al cap. No et van avisar a la universitat? Si vols, pots treure-te’l i posar-te el barret del quiròfan.
–D’acord. Però m’agradaria parlar amb la persona responsable, si us plau.
En un moment del matí va baixar la directora del servei d’infermeria de l’hospital:
–Ets tu la Sònia, oi? Mira, vinc a dir-te que a partir de demà no podràs portar el vel.
–No hi estic d’acord, però, com a mínim, podria portar el barret de quiròfan en substitució?
–No. Això tampoc. Com a màxim podràs portar una diadema.
–Podria saber basant-se en què està prohibit l’ús del vel en aquest hospital?
–Jo només sé que la normativa interna de l’hospital ho exigeix, però no sabria dir-te exactament per quin motiu.
Aquell dia, la Sònia va tornar a casa amb les espatlles arronsades i amb la motxilla totalment buidada de la il·lusió amb què havia començat el dia. Va decidir que no aniria a treballar si no podia portar el seu hijab, però no pararia fins a descobrir sota quin pretext una institució pública com l’Hospital Pius prohibia l’ús del vel a les seves empleades.
Va decidir que no aniria a treballar si no podia portar el seu hijab, però no pararia fins a descobrir sota quin pretext una institució pública com l’Hospital Pius de Valls prohibia l’ús del vel a les seves empleades
Va demanar la normativa al departament de recursos humans de l’hospital via correu electrònic de manera reiterada, fins que li van trucar per telèfon i, de molt males maneres, li van etzibar que la normativa era per les treballadores i treballadors i que la busqués ella mateixa a internet. Van penjar-li sense donar-li cap més indicació. Va informar de la situació a la seva tutora de pràctiques de la URV i a la coordinadora del Grau d’Infermeria. Però tampoc va aconseguir cap resposta satisfactòria: li van fer entendre que l’única solució era que ho acceptés i que havia de deixar de portar el vel. Fins i tot li van recomanar anar a veure el seu Imam per veure si d’alguna manera l’autoritzava a treure’s el mocador. Malgrat que la majoria de contactes van ser telefònics i informals, en un dels correus que van intercanviar, la coordinadora del Grau va dir-li, textualment:
“Em sap greu que no hagis entès que no és que no t’hagin deixat fer les pràctiques en aquest hospital, simplement t’han dit que has de complir la seva normativa. El món està ple de normatives, i tots les hem de complir. Buscaré un dia per poder-te rebre.”
Què li estava volent dir amb aquell correu? Que la culpa era seva per no voler sotmetre’s a una normativa racista? Des de quan una normativa interna estava per damunt d’un dret fonamental com la llibertat religiosa?
Davant de la manca de sensibilitat per part de les administracions públiques, la Sònia va considerar adient adreçar-se al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme (SAiD) per buscar assessorament i denunciar la vulneració de drets. Des del SAiD es va enviar una carta tant a la rectoria de la URV com a la direcció de l’Hospital Pius de Valls i, posteriorment, a la Consellera de Salut de la Generalitat, Alba Vergés, amb la finalitat de denunciar la situació relatada per la Sònia i demanar una resposta per escrit en relació a la discriminació practicada.
L’Hospital Pius de Valls va al·legar que la normativa interna de l’hospital, per motius de “seguretat, higiene i prevenció de riscos”, no permetia l’ús d’una vestimenta diferent de l’uniforme sanitari. Això no obstant, no va aportar cap raonament de per què l’ús del hijab afectava aquests àmbits
En la seva resposta, la URV va reconèixer que havien detectat una “disparitat en els criteris d’ús del vestuari professional” de les treballadores i treballadors en les diverses entitats de l’àmbit sanitari amb les quals col·labora, i es comprometia a garantir el “respecte als drets fonamentals” de l’estudiantat en pràctiques, així com a informar les empreses de l’àmbit sanitari que les normes de vestuari en cap cas poden “suposar un límit injustificat a l’exercici d’un dret fonamental”.
L’Hospital Pius de Valls va al·legar que la normativa interna de l’hospital, per motius de “seguretat, higiene i prevenció de riscos”, no permetia l’ús d’una vestimenta diferent de l’uniforme sanitari. Això no obstant, no va aportar cap raonament de per què l’ús del hijab afectava aquests àmbits. Afegia, a més, que el règim intern del seu hospital no havia permès mai cap signe extern de motius religiosos. Està per veure quin serà el posicionament del Departament de Salut davant el cas, si donarà suport a la postura de l’hospital o l’obligarà a modificar la normativa interna.
El racisme institucional ha negat el dret de la Sònia a aprendre, treballar, vestir com vulgui i exercir la seva religiositat amb llibertat. La cara més violenta del racisme no són les agressions físiques, les paraules ofensives o els grups d’extrema dreta, sinó la “normalitat” d’unes estructures que funcionen d’acord amb la pràctica racista i subjuguen les vides de milers de persones racialitzades i migrants com la Sònia.
*Aquest text forma part de #RelatsReals, escrita per Mònica López. Una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara es publica al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.
