Eren gairebé les 10 d’un matí d’abril i la Jenifer es va dirigir a la finestreta de l’estació de Renfe de Mataró per adquirir el seu bitllet. El tren estava a punt de sortir i l’encarregada de les taquilles trigava una mica més del compte a efectuar l’operació perquè havia d’aplicar un descompte especial per a família nombrosa. S’havia format una cua de gent al seu darrere i dues noies van començar a posar-se nervioses:
–¡Que ya viene el tren y se nos escapa! –anava repetint una.
–¡La puta mora de mierda esta podría darse más prisa! –va vociferar amb menyspreu la segona, que s’havia situat al seu costat de manera intimidatòria.
–¿Pero qué dices? Por favor, no me insultéis –va demanar amb educació la Jenifer. Dubtava si valia la pena explicar-los que ella és nascuda a l’Estat espanyol, de pares espanyols i que, senzillament, fa uns anys va decidir convertir-se a l’Islam i portar mocador.
–Si tenéis prisa, iros a la máquina a sacar el billete –va insistir un home que també feia cua.
Eren gairebé les 10 d’un matí d’abril i la Jenifer es va dirigir a la finestreta de l’estació de Renfe de Mataró per adquirir el seu bitllet. El tren estava a punt de sortir i l’encarregada de les taquilles trigava una mica més del compte a efectuar l’operació perquè havia d’aplicar un descompte especial per a família nombrosa. S’havia format una cua de gent al seu darrere i dues noies van començar a posar-se nervioses:
–¡Que ya viene el tren y se nos escapa! –anava repetint una.
–¡La puta mora de mierda esta podría darse más prisa! –va vociferar amb menyspreu la segona, que s’havia situat al seu costat de manera intimidatòria.
–¿Pero qué dices? Por favor, no me insultéis –va demanar amb educació la Jenifer. Dubtava si valia la pena explicar-los que ella és nascuda a l’Estat espanyol, de pares espanyols i que, senzillament, fa uns anys va decidir convertir-se a l’Islam i portar mocador.
–Si tenéis prisa, iros a la máquina a sacar el billete –va insistir un home que també feia cua.
La pluja d’insults i el clima de tensió creixien precipitadament, fins que una de les noies li va etzibar un fort cop de genoll a la zona púbica. Doblegada de dolor, la Jenifer va aconseguir mantenir-se dempeus. Però es va esquerdar tota per dins: ansietat als pulmons, llàgrimes als ulls, confusió al cervell i la boca emmordassada per un nus de silenci.
Enmig del xoc emocional que estava patint la Jenifer, uns Mossos que aquell dia patrullaven per l’estació s’hi van apropar. La presència dels cossos de seguretat no va intimidar les agressores, que continuaven insultant-la rabiosament mentre eren identificades:
–¡Tal y como está el país con los yihadistas, es a ella a quien deberíais detener! ¡Hija de puta!
Després de prendre nota dels noms de totes les persones implicades en els fets, els agents es van adreçar a la Jenifer per aconsellar-li que denunciés aquell episodi:
–Ve al médico de cabecera y solicita un parte de lesiones. Luego vienes a comisaría y pones una denuncia.
Així ho va fer. Abans, va trucar al seu marit i a una amiga seva perquè l’ajudessin a moure’s. Continuava congelada per la perplexitat i la por, emocions que la metgessa va acabar diagnosticant com un fort atac d’ansietat. Mentre denunciava els fets, el seu marit va trucar al Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme, on li van donar hora pel dia següent.
Una vegada interposada la denúncia, el primer que calia fer era localitzar possibles testimonis. SOS Racisme va contactar amb la treballadora de les taquilles de Mataró, que havia vist tota l’escena i es mostrava disposada a declarar-ho tot en un judici.
El mes de febrer passat va finalitzar la fase d’instrucció del cas, que el jutge va tipificar com un possible delicte contra la integritat moral. A l’última declaració d’una de les agressores, l’acusada va negar qualsevol tipus d’acció violenta i va acusar la Jenifer d’haver-la cridat i empentat:
–¿Pero cómo quiere que yo la haya agredido? ¡Con el miedo que le tengo yo a esa gente!
–¿A quién le tiene usted miedo?
–…
–No hi ha més preguntes –va tancar en Josep, l’advocat del SAiD i, per tant, de la Jenifer.
Dóna gràcies perquè no anava amb els seus fills ni amb el seu marit i és conscient que, malgrat patir aquest atac, és una privilegiada. Sap que hi ha persones, especialment dones musulmanes com ella, que viuen menyspreus i atacs com aquest dia rere dia. Ella ha estat agredida una sola vegada, però reconeix que, des que porta mocador, ha obert més els ulls davant la cultura racista que impregna les venes de la nostra societat: “Me resulta muy difícil combatir la ignorancia de la gente, sobretodo sus miradas de desprecio hacia algo que no conocen ni quieren conocer”.
La pluja d’insults i el clima de tensió creixien precipitadament, fins que una de les noies li va etzibar un fort cop de genoll a la zona púbica. Doblegada de dolor, la Jenifer va aconseguir mantenir-se dempeus. Però es va esquerdar tota per dins: ansietat als pulmons, llàgrimes als ulls, confusió al cervell i la boca emmordassada per un nus de silenci.
Enmig del xoc emocional que estava patint la Jenifer, uns Mossos que aquell dia patrullaven per l’estació s’hi van apropar. La presència dels cossos de seguretat no va intimidar les agressores, que continuaven insultant-la rabiosament mentre eren identificades:
–¡Tal y como está el país con los yihadistas, es a ella a quien deberíais detener! ¡Hija de puta!
Després de prendre nota dels noms de totes les persones implicades en els fets, els agents es van adreçar a la Jenifer per aconsellar-li que denunciés aquell episodi:
–Ve al médico de cabecera y solicita un parte de lesiones. Luego vienes a comisaría y pones una denuncia.
Així ho va fer. Abans, va trucar al seu marit i a una amiga seva perquè l’ajudessin a moure’s. Continuava congelada per la perplexitat i la por, emocions que la metgessa va acabar diagnosticant com un fort atac d’ansietat. Mentre denunciava els fets, el seu marit va trucar al Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme, on li van donar hora pel dia següent.
Una vegada interposada la denúncia, el primer que calia fer era localitzar possibles testimonis. SOS Racisme va contactar amb la treballadora de les taquilles de Mataró, que havia vist tota l’escena i es mostrava disposada a declarar-ho tot en un judici.
El mes de febrer passat va finalitzar la fase d’instrucció del cas, que el jutge va tipificar com un possible delicte contra la integritat moral. A l’última declaració d’una de les agressores, l’acusada va negar qualsevol tipus d’acció violenta i va acusar la Jenifer d’haver-la cridat i empentat:
–¿Pero cómo quiere que yo la haya agredido? ¡Con el miedo que le tengo yo a esa gente!
–¿A quién le tiene usted miedo?
–…
–No hi ha més preguntes –va tancar en Josep, l’advocat del SAiD i, per tant, de la Jenifer.
El judici resta pendent, però la Jenifer respira una mica més tranquil·la. No ha estat fàcil perquè, des d’aquell dia, la por la persegueix com una ombra cada vegada que trepitja l’estació. No sempre hi ha persones o cossos de seguretat que puguin presenciar els fets.
Eren gairebé les 10 d’un matí d’abril i la Jenifer es va dirigir a la finestreta de l’estació de Renfe de Mataró per adquirir el seu bitllet. El tren estava a punt de sortir i l’encarregada de les taquilles trigava una mica més del compte a efectuar l’operació perquè havia d’aplicar un descompte especial per a família nombrosa. S’havia format una cua de gent al seu darrere i dues noies van començar a posar-se nervioses:
–¡Que ya viene el tren y se nos escapa! –anava repetint una.
–¡La puta mora de mierda esta podría darse más prisa! –va vociferar amb menyspreu la segona, que s’havia situat al seu costat de manera intimidatòria.
–¿Pero qué dices? Por favor, no me insultéis –va demanar amb educació la Jenifer. Dubtava si valia la pena explicar-los que ella és nascuda a l’Estat espanyol, de pares espanyols i que, senzillament, fa uns anys va decidir convertir-se a l’Islam i portar mocador.
–Si tenéis prisa, iros a la máquina a sacar el billete –va insistir un home que també feia cua.
La pluja d’insults i el clima de tensió creixien precipitadament, fins que una de les noies li va etzibar un fort cop de genoll a la zona púbica. Doblegada de dolor, la Jenifer va aconseguir mantenir-se dempeus. Però es va esquerdar tota per dins: ansietat als pulmons, llàgrimes als ulls, confusió al cervell i la boca emmordassada per un nus de silenci.
Enmig del xoc emocional que estava patint la Jenifer, uns Mossos que aquell dia patrullaven per l’estació s’hi van apropar. La presència dels cossos de seguretat no va intimidar les agressores, que continuaven insultant-la rabiosament mentre eren identificades:
–¡Tal y como está el país con los yihadistas, es a ella a quien deberíais detener! ¡Hija de puta!
Després de prendre nota dels noms de totes les persones implicades en els fets, els agents es van adreçar a la Jenifer per aconsellar-li que denunciés aquell episodi:
–Ve al médico de cabecera y solicita un parte de lesiones. Luego vienes a comisaría y pones una denuncia.
Així ho va fer. Abans, va trucar al seu marit i a una amiga seva perquè l’ajudessin a moure’s. Continuava congelada per la perplexitat i la por, emocions que la metgessa va acabar diagnosticant com un fort atac d’ansietat. Mentre denunciava els fets, el seu marit va trucar al Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme, on li van donar hora pel dia següent.
Una vegada interposada la denúncia, el primer que calia fer era localitzar possibles testimonis. SOS Racisme va contactar amb la treballadora de les taquilles de Mataró, que havia vist tota l’escena i es mostrava disposada a declarar-ho tot en un judici.
El mes de febrer passat va finalitzar la fase d’instrucció del cas, que el jutge va tipificar com un possible delicte contra la integritat moral. A l’última declaració d’una de les agressores, l’acusada va negar qualsevol tipus d’acció violenta i va acusar la Jenifer d’haver-la cridat i empentat:
–¿Pero cómo quiere que yo la haya agredido? ¡Con el miedo que le tengo yo a esa gente!
–¿A quién le tiene usted miedo?
–…
–No hi ha més preguntes –va tancar en Josep, l’advocat del SAiD i, per tant, de la Jenifer.
Dóna gràcies perquè no anava amb els seus fills ni amb el seu marit i és conscient que, malgrat patir aquest atac, és una privilegiada. Sap que hi ha persones, especialment dones musulmanes com ella, que viuen menyspreus i atacs com aquest dia rere dia. Ella ha estat agredida una sola vegada, però reconeix que, des que porta mocador, ha obert més els ulls davant la cultura racista que impregna les venes de la nostra societat: “Me resulta muy difícil combatir la ignorancia de la gente, sobretodo sus miradas de desprecio hacia algo que no conocen ni quieren conocer”.
*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.
