Dos policies nacionals espanyols de Terrassa sotmeten la Maika a una identificació per perfil ètnic i acaba emmanillada i al calabós de comissaria, en el que es coneix com una detenció il·legal.
En baixar del tren a l’Estació del Nord de Terrassa, a només dos carrers del seu lloc de treball, dos nois se li van apropar:
–¿Tienes un momento para hablar?
–No.
–¿Seguro? – li diu un d’ells, mostrant-li una placa de policia davant dels nassos.
–Ah, pues sí, claro.
–¡Ah! ¿Ahora sí que tienes tiempo? Identifícate.
–Lo siento, no llevo ninguna tarjeta conmigo ahora mismo. ¿Pero puedo preguntar por qué me han parado a mí?
–Estamos buscando a gente sin documentos.
Ella va fer una mirada al voltant seu. De tota la gent que caminava pels afores de l’estació només l’havien parat a ella: l’única persona negra en escena.
–Bueno, ¿De dónde eres?
–De Canadá.
–¿…pero de dónde?
–De Canadá.
–¿Pero dónde has nacido?
–En Canadá.
–¿Pero nos estás entendiendo bien? ¿Hablas español?
Evidentment que els entenia i que parlava espanyol. Portava més de tres anys a Catalunya i parlava quatre idiomes! Davant la impossibilitat d’identificar-la, els dos agents de paisà van portar-la a la comissaria de la Policia Nacional de Terrassa en cotxe. Dins del cotxe es va sentir molt incòmode.
–Huele a marihuana… ¿Llevas marihuana?
–No, no llevo ni mechero. No fumo.
No feia gens d’olor de marihuana, allà. No hi havia cap altre motiu per fer aquella pregunta que no fossin els prejudicis dels agents associats al seu color de pell i al pentinat de rastes que duia.
Un cop van arribar a comissaria, la Maika va sentir que els agents no sabien què fer amb ella. Però gallejaven somrients davant dels seus companys, com si haguessin portat un trofeu a l’oficina
Un cop van arribar a comissaria, la Maika va sentir que els agents no sabien què fer amb ella. Però gallejaven somrients davant dels seus companys, com si haguessin portat un trofeu a l’oficina. Tot plegat semblava un xou teatral. De cop i volta, li van posar les manilles. Va preguntar el perquè, però no va rebre resposta. En cap moment li havien dit que estigués detinguda, simplement l’havien portat allà per identificar-la… per què l’emmanillaven? Una dona vestida de paisà que rondava per la comissaria va preguntar als agents en diverses ocasions perquè l’havien emmanillat, però no li van respondre.
Un dels agents va pujar les pertinences de la Maika des del cotxe fins a l’oficina. Quan es va disposar a revisar-les davant d’ella, la Maika va sentir por: I si li havien posat alguna cosa dins per incriminar-la? Per sort, no va ser així.
–Quiero llamar a mi abogado.
–¿Por qué? Si te lo podemos facilitar nosotros más rápidamente, ¿para qué quieres un abogado?
–Quiero sólo a mi abogado- van deixar-li un telèfon per trucar-lo. Per sort, el va despenjar a la primera – Dice que tardará una hora.
–Bueno, tendremos que ponerte en un calabozo mientras lo esperas. No sé por qué lo haces tan complicado, si lo podríamos haver resuelto en un momento con un abogado de oficio….
Quan va arribar l’advocat, el primer que va fer va ser preguntar per les manilles i pel fet que l’haguéssin fet esperar al calabós:
–Es porque podría escaparse, van argumentar finalment els agents.
La Maika sap que la seva nacionalitat canadenca va amortir la violència del racisme patit. No vol ni pensar què hauria passat si realment hagués tingut l’origen que els agents pressuposaven
La van deixar “en llibertat”, però ella ja no se sentia igual després del que havia passat: “Ese día con la policía me hizo mucho daño emocionalmente. Me trataron como si no fuera del mismo nivel de clase, como si fuera peligrosa y como si tuviera un bajo coeficiente intel·lectual. Después del incidente me sentía diferente, como si realmente no perteneciera aquí. Me costaba interactuar con la gente del barrio y sentirme “normal”. Estaba preocupada al sentir que quizás todos los demás también me miraban así, y yo no lo sabía. Fue la primera vez en la vida que sentí vergüenza de ser negra, la primera vez que me preocupó lo que pensaran los demás de mí”. I malgrat tot, la Maika sap que la seva nacionalitat canadenca va amortir la violència del racisme patit. No vol ni pensar què hauria passat si realment hagués tingut l’origen que els agents pressuposaven.
Un altre sentiment que va sorgir-li dies després va ser la frustració: “Me sentía impotente y enfadada conmigo misma por no haber luchado o no haberme defendido más. Sentí que me quitaron mi propia voz y eso me enfadó…”. Guiada per aquest sentiment, va decidir notificar el cas al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme. Allà van parlar-li de les identificacions policials per perfil ètnic, on s’encabia la discriminació que havia patit, i es van comprometre a demanar explicacions tant a la Policia Nacional com a l’Ajuntament de Terrassa.
“Hace meses que esto pasó y aún siento ansiedad si estoy cerca de la policía. No me gusta que no podamos confiar en la gente que tiene como trabajo protegernos”. “Y sí, soy negra. Mi madre es blanca y mi padre negro. Y aunque tengo toda la pinta de ser extranjera, eso no significa ni que me merezca la humiliación recibida, ni tan solo que ésta sea legal”.
*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara es publica al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.
