La Nàdia, una dona catalana que en un poble petit del Maresme va ser és diàriament assetjada, insultada i vexada pel veí de la casa del costat, que a la vegada és el seu tiet. En una ocasió arriba a deixar un cap de porc a l’entrada la casa que la Nàdia, catalana descendent de marroquines, compartia amb el seu marit d’origen senegalès i amb dos fills petits negres. El cas fou denunciat al Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme i ha acabat en judici després d’un llarguíssim procediment judicial.
Il·lustració de Cristina Cortés per La Directa
La Nàdia i el seu oncle mai no han tingut gaire bona relació. Però, des de fa quatre anys, la violència explícita i malintencionada en les paraules, els gestos i les mirades que el seu oncle li dedica s’ha tornat insostenible i ha condicionat al 100% la seva vida laboral, amorosa i familiar.
Tot va començar quan la Nàdia va traslladar-se a viure a Tiana, porta per porta amb el seu oncle. Aquella casa és de la mare de la Nàdia i, com estava buida i no havia de pagar lloguer, la Nàdia va decidir mudar-s’hi. Al principi va fer molts esforços per intentar complaure el seu oncle, entenent que necessitava temps per acceptar-la a ella i a la família que l’envolta: la Nàdia és filla de pare egipci i mare catalana i està casada amb un home senegalès, amb qui tenen un fill adoptat de Mali i una filla biològica, també negra.
El marit de la Nàdia sovint li deia que el seu oncle era un racista declarat, que no parava d’insultar-lo, d’escopir-lo i de perseguir-lo amb els sons i els gestos del mico i que allò s’havia de denunciar. Al principi, la Nàdia intentava minimitzar la gravetat de la situació, i justificava el seu oncle pel fet que es tractava d’un home gran que havia vist poc món. Aquesta actitud inicial va causar-li molts problemes en el seu matrimoni, ja que el seu marit no entenia com podia defensar aquell comportament.
Una nit, a la una de la matinada, la Nàdia i el seu marit no podien adormir-se perquè a la casa de l’oncle hi havia molt de xivarri. La Nàdia va picar al timbre:
–Disculpa, podríeu abaixar una mica el volum de la música?
–Però què em vens a dir tu? Ja veuràs com us fotré jo la nit de Sant Joan! Ets una porca, igual que ta mare. Ja ho saps que els negres porten puces? El teu home és un mort de gana i tu una desgraciada que arreplegues a qualsevol. M’ompliràs la finca de negres i de gossos!
Els insults, atacs i vexacions van esdevenir rutina. L’oncle va arribar a enterrar un porc al pati de casa per ofendre el marit de la Nàdia, que és musulmà. Un altre dia, per Sant Jordi, els va deixar un cap de porc, novament, a la porta de casa, amb una rosa a la boca
A partir d’aquella nit, els insults, atacs i vexacions van esdevenir rutina. La llista d’episodis racistes és interminable. L’oncle va arribar a enterrar un porc al pati de casa per ofendre el marit de la Nàdia, que és musulmà. Un altre dia, per Sant Jordi, els va deixar un cap de porc, novament, a la porta de casa, amb una rosa a la boca.
Per accedir a casa seva, havien de passar necessàriament per un pati comunitari i per davant de la porta del seu oncle. La Nàdia agafava el seu fill adoptat en braços i travessava el pati corrents, tapant-li les orelles al https://directa.cat/tag/relats-reals/petit perquè no pogués escoltar res del que el seu oncle bramava:
–Mico! La teva mare és un mono mort de la selva i no aquesta que ho recull tot, que és una puta follanegres! Tant de bo rebenteu tu i el mico!
El nen era molt petit i la Nàdia alimentava l’esperança que no se n’estigués assabentant de res, però s’equivocava. Un dia el seu fill li va preguntar seriosament si la seva mare era una mona. Ella es va trencar, però va jurar-se que no es quedaria paralitzada i que faria front, com fos, a aquell malson. Va començar a portar el seu fill al psicòleg i va recórrer al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme per explicar la situació. Van aconsellar-li que denunciés per la via penal. Però abans de fer-ho, ho va intentar tot: va parlar amb la seva tieta, la dona de l’oncle, i amb les respectives filles. Però totes li deien el mateix: “Ja saps com és”.
En tractar-se d’un conflicte intrafamiliar, des dels jutjats els van proposar una mediació i la van acceptar, aparentment ambdues parts. Però justament aquell dia, quan la Nàdia tornava a casa amb el fill en braços, l’oncle els va mostrar una serra elèctrica encesa:
–Veus això? Amb això et tallaré el cap a tu i al mico.
La Nàdia ha denunciat el seu oncle una quinzena de cops des de 2014, per diferents episodis racistes. Ha hagut de suportar quatre anys d’infern, una baixa laboral i dos avortaments a l’espera de judici i, abans que aquest se celebrés (aviat tindrà lloc la segona part), s’ha vist forçada a anar-se’n de casa seva i buscar un pis de lloguer
En aquell moment va quedar ben clar que no hi havia mediació possible. Va comprar-se unes ulleres que graven i va aconseguir 16 vídeos en els quals es mostra com tots els membres de la família, i fins i tot amics que venien de visita, eren escopits, insultats, amenaçats o vexats. Gràcies a aquell material va aconseguir una ordre d’allunyament, després de dos anys d’assetjament constant. Tot i això, la tieta va agafar el relleu, i va perpetuar el conflicte a menor intensitat.
Amb tot, la Nàdia ha denunciat el seu oncle una quinzena de cops des de 2014, per diferents episodis racistes. Ha hagut de suportar quatre anys d’infern, una baixa laboral i dos avortaments a l’espera de judici i, abans que aquest se celebrés (aviat tindrà lloc la segona part), s’ha vist forçada a anar-se’n de casa seva i buscar un pis de lloguer, on viure els quatre membres de la més tranquils. La lentitud i desprotecció de l’aparell judicial ha revictimitzat la Nàdia i la seva família, alhora que ha prolongat la sensació d’impunitat dels agressors. Podrà restaurar la sentència l’honor de la Nàdia i la seva família?
Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme, escrita per Mònica López i que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara ha passat al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.
