Era un divendres d’estiu, havia treballat tota la setmana i tenia ganes d’esbargir-se. Quan va plegar, l’Ahmed va trucar a un amic seu i va proposar-li sortir de festa al Shôko aquella nit. Quedarien sobre les 23 h, donarien una volta pel passeig marítim i després entrarien. Shôko és un dels locals de moda de la nit barcelonina i sempre hi ha molta cua per entrar, així que, per estalviar-se problemes, van decidir apuntar-se a la llista a través de la pàgina web de la discoteca.
No era ni mitjanit que ja estaven a la cua. Volien aprofitar al màxim totes les hores que la lluna els regalava. Van veure que demanaven el DNI a tothom i van preparar-se per ensanyar-lo quan arribés el seu torn. El porter va agafar el carnet de l’Ahmed amb la mateixa amabilitat que a la resta de clients, però en llegir el seu nom complet al DNI li va canviar la cara.
–Vostè no entrarà. Retiri’s de la cua, si us plau.
–Però, per què? Si estic a la llista i pagaré l’entrada com tothom!
–El seu DNI sembla fals.
–Com? No és fals! Miri, li ensenyo el carnet de conduir si vol –va dir-li l’Ahmed educadament, mentre treia el carnet de la cartera.
–Li torno a repetir: retiri’s de la cua –va dir l’agent de seguretat privada, apartant la mirada.
–Escolti, no em sembla un motiu de pes. Li estic ensenyant un altre carnet on pot contrastar les meves dades. Vull el full de reclamació.
El porter, sense articular paraula, va fer un gest amb el braç adreçant-lo a una altra porta, on hi havia un altre company. L’Ahmed va estar allà palplantat més de 20 minuts, esperant que li entreguessin el full de reclamació. L’empleat que vigilava la porta, agobiat per la seva presència, va acabar dient-li:
–Escolta noi, aparta’t que m’estàs agobiant.
No va respondre amb paraules a aquell menyspreu. Va agafar el mòbil i va trucar a la Guàrdia Urbana. A l’instant, van aparèixer dos empleats més i un encarregat del local. L’Ahmed va anul·lar la trucada, va penjar el telèfon i va explicar a l’encarregat què havia passat. L’encarregat no va dirigir-li la paraula, però un dels seus acompanyants sí:
–A veure xaval, és massa d’hora perquè vinguis aquí a buscar problemes.
L’encarregat va facilitar-li una còpia del full de reclamacions.
–Disculpi, li recordo que està obligat a donar-me tres còpies: una me la quedaré jo, una altra serà per a vosaltres i la tercera, per a l’oficina del consumidor –va afirmar l’Àhmed, que sabia perfectament com procedir–. Per cert, em doneu un bolígraf i un espai on omplir amb calma el full de reclamació?
Va rebre les tres còpies, però no li van facilitar ni el bolígraf, ni un lloc a l’entrada on poder escriure. Així doncs, va haver d’anar a un restaurant de la zona per omplir el formulari amb tranquilitat. Quan va tornar al Shôko perquè li segellessin les còpies, el van fer esperar 20 minuts més sense rebre cap explicació.
Va estar més d’una hora fent la gestió. Quan va acabar, va decidir tornar a casa. Estava abatut, frustrat i sense ganes de festa. S’havia empolainat per a l’ocasió, no anava begut i havia mantingut una actitud correcta en tot moment. Però tant era el que ell fes, sempre hi hauria algú que l’assenyalaria com a diferent pel seu nom i cognoms.
La setmana següent, va asegurar-se que la seva denuncia arribés a bon port. Es va apropar al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme per rebre assessorament i va tramitar la reclamació a través de l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor (OMIC) de l’Ajuntament de Barcelona.
Físicament, mai no juraríeu que l’Ahmed és d’origen àrab. Però, a vegades, pensa que tot li seria més fàcil amb un altre nom. El seu germà es fa dir Ryan, va canviar-se el nom fa un parell d’anys i assegura que la seva vida va mutar automàticament. Però, cal arribar a tal extrem?
Aquest text forma part de la sèrie #RELATSREALS, una iniciativa de SOS Racisme i la ‘Directa’. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals. Més informació a www.sosracisme.org i en aquest compte de twitter.
