L’objectiu de #RelatsReals és informar i sensibilitzar, difonent casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya.

Utilitzem noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida per política de protecció de dades. Però és l’única dada fictícia.

Tots els fets que s’hi narren són reals.

El text és de Mònica López Mas.

#RelatsReals 4: Ulls nus davant la mirada policial

[maig de 2015]

Aquell dia, la Laura va obrir la porta de la comissaria de Mataró amb seguretat. Els seus fills van entrar al seu darrere. Ja coneixien aquell lloc. El dia anterior, havien anat allà per arreglar els papers del seu fill, el petit. Tot va anar més o menys bé. Tot i que els dos policies de l’entrada es van mostrar inquiets en veure la seva vestimenta. Un d’ells fins i tot li va dedicar una mirada de menyspreu, que la Laura, cansada de defensar-se, va decidir passar per alt. Quan li ho van demanar, ella no va tenir cap problema a identificar-se: això sí, va sol·licitar que fos davant d’una dona. Ho va fer, van arreglar els papers i se’n van anar.
Part 1: Autoritarisme subjectiu
Aquesta vegada era el torn del fill gran. Només entrar, desenes de parells d’ulls es van centrar en ella. En el seu vestit. En el seu cap. En el seu mocador. En els seus ulls; que es van creuar novament amb els d’aquell policia. No semblava gens content de veure-la. Va agafar el seu número de torn, va seure al costat dels seus fills i va esperar. Es va relaxar en veure que a la taula que li tocava atenia una dona. Meec! El seu torn. Tot d’una, un policia jove va aparèixer en aquella taula:
– Jo sóc qui farà el tràmit. Saps que has d’identificar-te?
– Sí, sí. Quan arribi el moment, ho faré.
– T’has d’identificar, ara mateix.
– Puc fer-ho, com ahir, davant d’una dona?
– No.
No. Resposta categòrica. Sense espai per al dubte, sense espai per a la discussió. La Laura es va posar nerviosa. Molt nerviosa. Va intentar autocontrolar-se… però quan el seu cap va reaccionar, el seu cor ja havia escopit aquelles paraules com una bala:
– Em vas de llest? Per què em parles així?
– Què? A sobre t’atreveixes a dir-me això?
La Laura es va ensorrar i va començar a plorar. Dos policies van baixar-la a una sala i la van interrogar: que des de quan vestia amb niqab, que si l’obligava seu marit… Ella va deixar clar que ningú podia obligar-la a fer res, que era la seva pròpia decisió vestir amb niqab. Es respirava un ambient molt tens.
– Té. Signa la denúncia.
– Per què m’has denunciat?
– Perquè t’has negat a identificar-te.
– Jo no m’he negat. Hi ha una gran diferència entre negar-me i demanar que m’identifiqui una dona.

Part 2: Discriminada en solitud
Entre llàgrimes, i davant la mirada impassible de les persones presents, va intentar defensar els seus drets:
– Jo també vull denunciar. Si us plau, necessito que em proporcionin els noms i números de placa dels agents que m’han atès.
– No els hi donarem.
Impotent davant aquest panorama despòtic, va agafar pel braç als seus fills, de cinc i nou anys (que havien presenciat l’escena i semblaven confusos i espantats), va prémer fort les dents i van marxar.
Amb les galtes encara banyades de llàgrimes, la Laura va posar la clau al pany del cotxe, decidida a conduir de tornada cap a Premià. Va ser aleshores quan el seu fill, el gran, li va preguntar:
– Per què plores, mama?
– Res fill, tinc mal de cap. No et preocupis.
Un cop més, va mantenir els seus fills al marge dels insults i les discriminacions. L’últim que vol és ficar-los “males idees” al cap.
Part 3: Defensar-se els drets
Enutjada pel tracte rebut, va decidir contactar amb la Fàtima, advocada del Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Són amigues des de petites, del poble, ja que la Laura viu a Espanya des dels tres anys.
A través de la Fàtima descobrir que allò que havia passat era perfectament denunciable. I va decidir fer el pas. Ja es veurà quin resultat n’obté…
No busca diners, no busca venjança. Tan sols respecte. Ser reconeguda com a persona i no com a terrorista. El carrer és el lloc més dur per a ella. Rep crítiques diàries, encara que passegi amb els seus fills: “fantasma”, “fastigosa”, “bruixa”. Ha sofert fins i tot intents d’agressió. “Jo no em sento lliure si em tracten així”, assegura la Laura.
Ja no contesta als insults, com solia fer durant el primer any de portar el niqab. “No confio que aquesta gent canviï; els mitjans de comunicació s’encarreguen que això no passi…”, lamenta. Però prefereix quedar-se amb els somriures de les persones bones, com la d’aquell llibreter de Premià que es va posicionar a favor seu el dia que anava a comprar els llibres d’escola dels seus fills i va rebre una d’aquelles mirades degradants:
– Antoni, no comentis res, com diguis alguna cosa d’aquesta senyora, a qui jo respecto, sortiràs fora de la meva llibreria.