Susan Kalunge, jurista, afrofeminista, activista i membre del Consell de SOS Racisme, reflexiona sobre el privilegi occidental de viatjar i les seves conseqüències en la divisió global entre Nord i Sud. L’article va ser publicat al diari Ara el 02 de setembre de 2019.
Amb l’estiu, que ja és a les acaballes, han arribat les esperades vacances per a moltes persones. Poder viatjar durant aquest temps de descans (tot i que malauradament de vacances no en pot tenir tothom, i qui en té potser no pot agafar-les quan vol) ja creiem que és inherent a la nostra rutina, està socialment acceptat i fins i tot, per què no dir-ho, incentivat.
Viatjar és una experiència molt gratificant. Però també és un luxe que una gran part de la població mundial no es pot permetre. A Occident, molts privilegiats poden viatjar per plaer i tenen un passaport que els permet moure’s amb considerable tranquil·litat pel món (deixant una petjada de contaminació que no podem obviar).
Precisament per l’impacte que té el fet de viatjar, és imprescindible reflexionar sobre les accions que duem a terme mentre viatgem per no contribuir de manera negativa en la vida de la gent del país. Intentar que l’estada no contribueixi a fomentar la degradació de zones turístiques, consumir de la manera més respectuosa possible amb l’entorn, etc.
Mentre reflexionava sobre l’impacte del turisme a escala internacional i local vaig topar amb un fenomen que desconeixia: els anomenats ‘begpackers’ (el nom és una combinació de la paraula ‘backpackers’, que en anglès significa ‘motxillers’, i el verb ‘to beg’, que significa ‘demanar caritat’).
Els ‘begpackers’ són ja un fenomen molt present en països del Sud-est Asiàtic com ara Tailàndia, Malàsia, les Filipines o Indonèsia, i ara la nova tendència s’està estenent amb rapidesa també a altres continents com Sud-amèrica. En són practicants joves occidentals (la majoria blancs) que durant el seu viatge es dediquen a demanar diners (recullen donatius voluntaris, es dediquen a la venda de fotografies i altres objectes o toquen música al carrer) per seguir viatjant pel món.
El fenomen ja ha portat controvèrsia i països com Tailàndia estant fent modificacions en la seva legislació per intentar prohibir aquesta pràctica.
Em pregunto què porta una persona (amb capacitat econòmica suficient per viatjar a altres continents, amb mòbils d’última generació, càmeres, ‘tablets’ i altres dispositius electrònics) a demanar caritat a altres persones, que saps que tenen unes condicions sociolaborals menys favorables que les teves, amb l’objectiu de seguir viatjant i complir amb el “somni de veure món”. I arribo a la mateixa conclusió: la divisió global entre Nord i Sud també incideix en aquest àmbit.
Aquest tipus d’aproximació a altres cultures és el reflex d’una posició vertical de poder (recordem altres accions malauradament molt presents en el món del turisme, com és la “síndrome del salvador blanc” que passa en el sector del voluntariat internacional).
Per ajudar els ‘begpackers’ fins i tot existeixen plataformes digitals com Fund My Travel, que permeten que els usuaris creïn un ‘crowdfunding’ (una recaptació de diners online) per poder pagar-se el viatge.
Un cop més el privilegi occidental i les seves conseqüències es fan presents. En aquest cas, en relació al fet de viatjar.
Rics demanant ajuda a pobres per pagar-se un viatge que la gran majoria de persones locals no es podrien permetre. És francament insultant.
