Entre 10 i 15 policies esperen ansiosos que els bombers obrin la porta d’una habitació on es troben tancades tres persones per pròpia voluntat

Però no els explica ni perquè s’han tancat a pany i clau ni perquè la policia té tanta pressa per treure-les d’allà.
 
– Jo no penso obrir aquesta porta –exclama en Joel, preveient que les conseqüències de la intervenció seran violentes.
 
En Marc i la resta de companys sí que accepten col·laborar amb el cos policial. Per facilitar la feina, un agent de la Policia Nacional crida una mentida en francès a través de la porta:
 
– Ouvrez la porte, votre droit d’asile a été concédé, nous ne vous ferons pas du mal! [Obriu la porta, se us ha concedit l’asil, no us farem mal!].
 
Uns minuts més tard, els tres joves, dos nois i una noia, decideixen obrir la porta. Quan els companys d’en Joel entren, es troben totes tres persones despullades. Un agent immobilitza la noia agafant-la pels genolls mentre els altres agents retenen els nois trepitjant-los els cossos nus contra el terra de rajola. Els arrosseguen i els tracten “com a gossos” en una actuació policial desmesurada, tal com explicaran l’endemà en Joel i en Marc al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya.
Els joves criden desesperats i supliquen que no els retornin al seu país. A banda d’en Joel, en Marc i els altres bombers, que són convidats a abandonar la dependència on es troben un cop oberta la porta, entre 10 i 15 agents de la Policia són testimonis d’una situació esgarrifosa: un dels nois es desmaia, l’altre és agredit per un agent i la noia, aterrada i plena de ràbia, no para de cridar.

Davant les pressions, el pilot accepta embarcar el noi jove que es veu més sencer. La noia i el jove que s’ha desmaiat minuts abans es queden a terra

En aquestes circumstàncies, els tres joves, de 19 i 20 anys, són immediatament traslladats fins a l’entrada d’un avió que en pocs minuts s’enlairarà rumb Istanbul, ciutat d’on havien vingut tres dies abans. En veure’ls, el pilot es nega a embarcar-los. Un agent intenta convèncer-lo, li explica que van realitzar el mateix operatiu el dia anterior i que també s’havia frustrat per la negació del pilot. Davant les pressions, el pilot accepta embarcar el noi jove que es veu més sencer. La noia i el jove que s’ha desmaiat minuts abans es queden a terra. Volaran a Istanbul l’endemà.
Després d’escoltar el colpidor relat d’en Joel i en Marc, el SAiD, assessorat per la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), envia cartes denunciant els fets, exigint explicacions i demanant informació sobre l’estat de les tres persones a la Subdelegació del Govern espanyol a Barcelona, al Defensor del Pueblo, a ACNUR Espanya, a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i a l’ambaixada de la República Democràtica del Congo (RDC) a Madrid.
La Subdelegació del Govern respon assegurant que a les tres joves se’ls va aplicar un expedient d’inadmissió a frontera després que, havent sol·licitat protecció internacional, elles mateixes renunciessin, davant la presència d’advocat i intèrpret, a la sol·licitud d’asil. I afegeix: “En ningún momento se produjo enfrentamiento alguno entre los inadmitidos y los funcionarios actuantes, los cuales se limitaron a resolver las situaciones violentas que ellos mismos provocaron”.
 
“Que els joves finalment renunciessin a sol·licitar asil, només s’entén si ho van fer seguint una recomanació errada o malintencionada”, opina l’Alícia Rodríguez, coordinadora del SAiD, sorpresa per la voluntat dissuasiva de l’advocat d’ofici que els va atendre a l’aeroport.

La entrada #RELATSREALS: Fins al límit per defensar el seu dret d’asil se publicó primero en SOS Racisme.

Utilitzem noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida per política de protecció de dades. Però és l’única dada fictícia.

Tots els fets que s’hi narren són reals.

El text és de Mònica López Mas.

#RelatsReals 4: Ulls nus davant la mirada policial

[maig de 2015]

Aquell dia, la Laura va obrir la porta de la comissaria de Mataró amb seguretat. Els seus fills van entrar al seu darrere. Ja coneixien aquell lloc. El dia anterior, havien anat allà per arreglar els papers del seu fill, el petit. Tot va anar més o menys bé. Tot i que els dos policies de l’entrada es van mostrar inquiets en veure la seva vestimenta. Un d’ells fins i tot li va dedicar una mirada de menyspreu, que la Laura, cansada de defensar-se, va decidir passar per alt. Quan li ho van demanar, ella no va tenir cap problema a identificar-se: això sí, va sol·licitar que fos davant d’una dona. Ho va fer, van arreglar els papers i se’n van anar.
Part 1: Autoritarisme subjectiu
Aquesta vegada era el torn del fill gran. Només entrar, desenes de parells d’ulls es van centrar en ella. En el seu vestit. En el seu cap. En el seu mocador. En els seus ulls; que es van creuar novament amb els d’aquell policia. No semblava gens content de veure-la. Va agafar el seu número de torn, va seure al costat dels seus fills i va esperar. Es va relaxar en veure que a la taula que li tocava atenia una dona. Meec! El seu torn. Tot d’una, un policia jove va aparèixer en aquella taula:
– Jo sóc qui farà el tràmit. Saps que has d’identificar-te?
– Sí, sí. Quan arribi el moment, ho faré.
– T’has d’identificar, ara mateix.
– Puc fer-ho, com ahir, davant d’una dona?
– No.
No. Resposta categòrica. Sense espai per al dubte, sense espai per a la discussió. La Laura es va posar nerviosa. Molt nerviosa. Va intentar autocontrolar-se… però quan el seu cap va reaccionar, el seu cor ja havia escopit aquelles paraules com una bala:
– Em vas de llest? Per què em parles així?
– Què? A sobre t’atreveixes a dir-me això?
La Laura es va ensorrar i va començar a plorar. Dos policies van baixar-la a una sala i la van interrogar: que des de quan vestia amb niqab, que si l’obligava seu marit… Ella va deixar clar que ningú podia obligar-la a fer res, que era la seva pròpia decisió vestir amb niqab. Es respirava un ambient molt tens.
– Té. Signa la denúncia.
– Per què m’has denunciat?
– Perquè t’has negat a identificar-te.
– Jo no m’he negat. Hi ha una gran diferència entre negar-me i demanar que m’identifiqui una dona.

Part 2: Discriminada en solitud
Entre llàgrimes, i davant la mirada impassible de les persones presents, va intentar defensar els seus drets:
– Jo també vull denunciar. Si us plau, necessito que em proporcionin els noms i números de placa dels agents que m’han atès.
– No els hi donarem.
Impotent davant aquest panorama despòtic, va agafar pel braç als seus fills, de cinc i nou anys (que havien presenciat l’escena i semblaven confusos i espantats), va prémer fort les dents i van marxar.
Amb les galtes encara banyades de llàgrimes, la Laura va posar la clau al pany del cotxe, decidida a conduir de tornada cap a Premià. Va ser aleshores quan el seu fill, el gran, li va preguntar:
– Per què plores, mama?
– Res fill, tinc mal de cap. No et preocupis.
Un cop més, va mantenir els seus fills al marge dels insults i les discriminacions. L’últim que vol és ficar-los “males idees” al cap.
Part 3: Defensar-se els drets
Enutjada pel tracte rebut, va decidir contactar amb la Fàtima, advocada del Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Són amigues des de petites, del poble, ja que la Laura viu a Espanya des dels tres anys.
A través de la Fàtima descobrir que allò que havia passat era perfectament denunciable. I va decidir fer el pas. Ja es veurà quin resultat n’obté…
No busca diners, no busca venjança. Tan sols respecte. Ser reconeguda com a persona i no com a terrorista. El carrer és el lloc més dur per a ella. Rep crítiques diàries, encara que passegi amb els seus fills: “fantasma”, “fastigosa”, “bruixa”. Ha sofert fins i tot intents d’agressió. “Jo no em sento lliure si em tracten així”, assegura la Laura.
Ja no contesta als insults, com solia fer durant el primer any de portar el niqab. “No confio que aquesta gent canviï; els mitjans de comunicació s’encarreguen que això no passi…”, lamenta. Però prefereix quedar-se amb els somriures de les persones bones, com la d’aquell llibreter de Premià que es va posicionar a favor seu el dia que anava a comprar els llibres d’escola dels seus fills i va rebre una d’aquelles mirades degradants:
– Antoni, no comentis res, com diguis alguna cosa d’aquesta senyora, a qui jo respecto, sortiràs fora de la meva llibreria.

La entrada #RELATSREALS: Ulls nus davant la mirada policial se publicó primero en SOS Racisme.

El 14 d’octubre de l’any passat, la Policia Nacional va demanar la identificació a en Mahbubur Abbas quan arribava a casa seva. Ell va entregar la seva documentació i, en comprovar que tenia el permís de residència caducat, el van detenir i el van portar a la Comissaria de Sant Martí, amb altres persones interceptades en la mateixa batuda. Allà va estar tot la nit, sense poder avisar el seu pare. Pel matí, el va atendre una advocada d’ofici, i aleshores li van entregar un document amb l’inici del procediment d’expulsió.
En els fets transcorreguts durant aquestes hores es van succeir diverses accions il·legals i, per tant, denunciables. En primer lloc, una identificació per perfil ètnic: Mahbubur no era sospitós d’haver comès cap delicte, la policia li va demanar que s’identifiqués únicament perquè pel seu color de pell i les seves característiques físiques sembla ser estranger.
En segon lloc, el van detenir il·legalment: només es pot detenir una persona de manera cautelar quan hi ha un procés d’expulsió obert -a ell li van obrir just abans d’alliberar-lo i després de passar la nit als calabossos- o per aplicar-li un procediment preferent. Aquest últim supòsit, recollit a la Llei d’Estrangeria, s’utilitza per persones que no tenen domicili fixe o no poden demostrar arrelament social, però en Mahbubur es va identificar i va donar el domicili on vivia amb la seva família. De fet, poc després de la detenció va aconseguir el permís de residencia per arrelament social.
«Estem en contra de la Llei d’estrangeria perquè considerem que és una normativa racista que s’hauria de derogar. Però que a més s’apliqui de manera incorrecta, agreujant la vulneració dels drets de les persones, és inadmissible», denuncien des de SOS Racisme Catalunya.
Des del Servei d’Atenció i Denúncies per a Víctimes de Racisme i Xenofòbia (SAiD) de l’entitat, van fer arribar una queixa a Subdelegació del Govern, per ser l’organisme competent. I la sorpresa va ser que en la seva resposta la institució va explicar per escrit aquestes pràctiques irregulars amb total normalitat. «Aquest document ens va donar forces per iniciar una reclamació de responsabilitat patrimonial al Ministeri de l’Interior per detenció il·legal», explica l’Alícia Rodríguez, responsable del SAiD. La denúncia es va presentar als jutjats el passat divendres 9 d’octubre.
L’objectiu de l’entitat iniciant aquesta denúncia legal és defensar els drets d’en Mahbubur en primer lloc; però també per donar un primer pas per incidir en el canvi d’una mala praxis que s’està implementant en les detencions policials per motius d’estrangeria. «Cal denunciar aquelles situacions que, tot i ser il·legals, es donen de manera habitual. Detenir una persona abans d’obrir un expedient d’expulsió és il·legal, i no es pot legitimar amb el «això sempre passa».

La entrada #COMUNICAT: Iniciem un litigi per la detenció il·legal d’un jove de Barcelona se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada #COMUNICAT: La Fiscalia per primera vegada actua davant les devolucions “en calent” i investigarà també la pallissa al noi camerunès se publicó primero en SOS Racisme.

• Des de SOS Racisme estarem atentes al desenvolupament d’aquestes investigacions.
• Des de SOS Racisme exigim una vegada més que se’ns permeti desenvolupar les nostres activitats de defensa dels drets humans a l’interior del CIE de la Zona Franca.
• Des de SOS Racisme insistim una altra vegada en la necessitat de posar fi als CIEs i les constants violacions de drets humans que aquests representen, només amb la seva pròpia existència.

[CASTELLANO]

• Desde SOS Racisme estaremos atentos al desarrollo de esas investigaciones.
• Desde SOS Racisme exigimos una vez más que se nos permita desarrollar nuestras actividades de defensa de los derechos humanos al interior del CIE de la Zona Franca.
• Desde SOS Racisme insistimos otra vez en la necesidad de poner fin a los CIEs y las constantes violaciones de derechos humanos que éstos representan con su sola existencia.

La entrada #COMUNICAT: Exigim una investigació oficial profunda i efectiva per la mort d’una persona al CIE de Zona Franca se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada SOS Racisme-Catalunya s'adhereix al manifest "Para que el Derecho no se detenga en las puertas de los CIEs" se publicó primero en SOS Racisme.

La entrada SOS Racisme aconsegueix una quàdruple condemna judicial per a un agent de policia nacional que va agredir a quatre ciutadans d’origen estranger durant un control d’estrangeria se publicó primero en SOS Racisme.