Un equip d’observadores de drets humans, format per representants de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), Fotomovimiento i de SOS Racisme Catalunya, van viatjar durant el mes de juny a la frontera entre Itàlia i França (Ventimiglia) per observar les vulneracions de drets i discriminacions racistes que es poguessin donar. Vam destinar l’assemblea oberta del mes de juliol per conèixer la situació d’aquesta frontera a través del seu testimoni. Aquesta és l’acta de la reunió.
La frontera visitada dins el projecte CAMINS, és de fet una frontera interna entre dos països fundadors de la Unió Europea, fet remarcable. Tot i així, hi ha poca diferència entre aquesta i les fronteres externes de la UE. Potser l’única diferència és que no hi ha tanca.
Dins el territori fronterer es diferencien dues seccions: la frontera-costat-mar (Ventimiglia) i la frontera costat-muntanya (Briançon).
La part de l’entorn mar van poder observar que:
- La població local de nivell adquisitiu més alt.
- Molta presència de menors i de màfies, i això suposa més perill per les dones.
- Les persones que estaven abans sota el pont, ara s’han dispersat pel poble.
- A la plaça del municipi, hi ha una distancia evident entre els blancs i els negres.
- Els italians són obertament racistes, i aparentment no passa res. Van trobar cartells de “Itàlia pels italians primer”.
- Els menors estan molt desprotegits, molt perduts, no saben a on van. Són retornats a Itàlia pels agents francesos de manera automàtica, sense tenir en compte la edat dels menors. Esperen a retornar-los sense bitllet amb l’últim tren, ja de nit. De mentre, a l’espera de que sortís l’últim tren, els deixen tancats a la comissaria, sense cap mena d’informació.
A l’entorn muntanya, que és més rural, van poder observar:
- Es realitzen controls a la estació de tren i als cotxes que creuaven la frontera.
- Es realitzen detencions i identificacions basades en perfilació ètnica, en concret, les persones negres. No fan control de documents sinó controls basats en la pell. Treien del tren literalment (i únicament) a les persones negres.
Al final, les persones intenten passar a peu per vies menys segures:
-
Un pas d’alta muntanya anomenat el pas de la mort. Hi ha una tanca bastant precària. És un penya-segat.
-
Pel túnel de l’autopista.
-
Hi ha hagut morts, sobre tot a l’hivern, donat les condicions ambientals i meteorològiques. Els trajectes per creuar la frontera per la muntanya duren unes de 5/7 hores a peu, però poden trigar dies perquè es perden, i arriben a morir.
-
Persecució dels Gendarmes francesos de nit al mig de la muntanya amb material infrarojos; o al voltant de les estacions de tren, portant les persones a amagar-se en trens o a les vies de tren (comportant accidents fatals).
-
Per una banda, hi ha proliferació de grups locals feixistes contra la pressió migratòria als seus municipis (per exemple, Génération identitaire, un grup violent). Pèrò per l’altra, El govern del municipi de Briançon ha col·laborat posant un centre d’acollida pels migrants.
-
A nivell d’opinió pública local trobem els dos extrems: persones o col·lectius amb opinió molt racista i organitzacions activistes pro drets humans. En aquesta banda, també cal assenyalar la criminalització que pateixien els activistes locals. Per exemple, Cédric Gerou – acull a casa seva (granja) a les persones que passen per les muntanyes. S’ha fet famós, però són més persones que han patit represàlies de veïns o que s’han trobat denunciades per cometre suposadament un “delicte de solidaritat” – col·laboració amb la immigració il·legal de forma premeditada i organitzada. (El Tribunal Constitucional francès ha establert jurisprudència la setmana passada establint que el que es coneix com a delicte de solidaritat és contrari al principi constitucional francès de fraternitat.)
-
Persones que han aconseguit passar la frontera, un any més tard poden trobar-se a Paris, però normalment es trobaran vivint en condicions lamentables, com ara sota un pont, o bé els acaben expulsant del país.
És un fet que les institucions porten anys intentant posar traves per parar el flux de migrants, però no ho estan aconseguint. L’únic que aconsegueixen és fer una frontera més mortífera.
Des de els atemptats de 2015, França es troba en “estat d’urgència” el que comporta que pugui saltar-se la clàusula de l’espai Schengen que prohibeix fer controls i tancar les seves fronteres amb la resta d’estats de l’espai Schengen (per raons de seguretat). L’excepció a aquesta clàusula la renoven cada 6 mesos i per tant estan autoritzats a efectuar aquests controls a la frontera amb Itàlia. I aquesta és una tendència s’està generalitzant a Europa.
Hi ha un seguit de canvis legislatius previstos:
-
Ampliació de l’espai considerat com a frontera en 10 kilòmetres (cap a l’interior de França)
-
Punts fronteres
-
Retallen tots els terminis per tramitar aspectes relacionats amb el trànsit d’estrangers: 24h per declarar la minoria d’edat, temps per tramitar l’asil abans de retornar-los, etc.
Torn de preguntes
- Quin tipus de persones es trobaven denunciades pel delicte de solidaritat:
- Tant grups organitzats com persones a títol individual
- Del costat de Ventimiglia és on es podia veure més el racisme i la fractura social. Es percebia com certs espais públics estaven vetats tàcitament a les persones migrades, com el centre de la ciutat, les places, el mercat, enviant un missatge amenaçador “mentre no entreu aquí no us passarà res”.
- “Tot el país es una frontera”: el mateix cos de les persones racialitzades es torna frontera.
- Es podia notar la tensió al poble.
- Vam observar comportaments molt desconfiats de les activistes, comprensibles atès el control policial sobre les activistes pels drets humans.
- Les persones que ajudaven estven frustrades perquè l’administració no feia res i abandonava a les persones, el que les portava a embrutar i fins i tot robar per sobreviure.
- Perfil demogràfic de les persones migrants:
- Al carrer, el que més es veuen són homes i nens (nenes no).
- Però això no vol dir que no hi hagi dones: solen estar més protegides, acollides en centres destinats específicament a dones, o bé els hi donen una certa prioritat. Tot i així, hi ha molts casos de trata.
El viatge a frontera entra dins del projecte CAMINS, que realitzem la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) i SOS Racisme Catalunya, i que ens ha portat anteriorment a Frontera Sud i a Bulgària.
