Fa un any, el Casal d'Infants del Raval i el Col·lectiu Drari denunciaven el cas de 13 joves subsaharians expulsats del Centre de dia El Bosc. Tot i que als seus passaports constaven com a menors, la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) afirmava que les proves radiològiques realitzades als joves confirmaven la seva majoria d'edat, motiu pel qual els va derivar a la Creu Roja. Arran de la forta campanya mediàtica que els col·lectius van fer per difondre el cas, la DGAIA es va veure obligada a acollir de nou els nois i a readmetre'ls dins el sistema de protecció de menors, tot i que en cap moment va rectificar públicament, ni va reconèixer haver-se equivocat.
Ara, aquells 13 joves ja són majors d'edat, estan documentats i treballen o segueixen cursos de formació, però el seu cas ha estat una excepció. Des de l'expulsió d'aquests tretze, les associacions calculen que, durant l'any 2009, una cinquantena de joves subsaharians s'han vist obligats a vagar pels carrers, dormir en albergs per “sense sostre” o ser allotjats en pisos de diferents associacions, desprès de ser expulsats també de Centres de Menors immigrants. El més preocupant és la situació de buit legal en què queden aquests joves ex-tutelats, ja que són expulsats dels Centres amb un Decret fiscal que certifica que són majors d'edat, però al seu passaport hi continuen constant com a menors. “Els nois no poden acollir-se a cap servei, com per exemple la Creu Roja, perquè com a menors els deriven altre cop a la DGAIA, però la tutela d'aquest organisme ha cessat amb el Decret”, explica la Clara, educadora social i tutora d'alguns d'aquests joves. És a dir, que de sobte es troben al carrer com a immigrants irregulars, sense permís de residència, malgrat que en alguns casos han estat gairebé un any al centre. “Surten i es queden sense ni tan sols un lloc on passar la nit, ja que no poden, per exemple, intentar allotjar-se en una pensió perquè figuren com a menors”, afegeix.
L'argument per excloure aquests joves del sistema de protecció de menors és sempre el mateix: unes proves radiològiques, que mesuren l'edat dels ossos del canell i la mandíbula, amb un marge d'error acreditat de dos anys. De fet, segons el Casal d'Infants del Raval, un estudi de la pròpia Generalitat sobre 1000 casos de menors immigrants, demostra que aquestes proves tan sols encerten l'edat en un 34% dels casos, i que en la resta erren en 2 i -fins i tot- 3 anys. A més a més, els estudis conclouen també que aquests criteris estan confeccionats en base a l'estructura òssia caucàsica i, per tant, no poden ser aplicables a d'altres ètnies, ja que els ossos es desenvolupen a velocitats diferents. Malgrat la dubtosa fiabilitat d'aquests criteris, l'article 35 de la famosa Llei d'Estrangeria (Llei Orgànica 4/2000) estipula que, quan es localitzi un estranger indocumentat del qual no es pot establir la minoria d'edat amb seguretat, se'l inclourà automàticament dins el sistema de protecció de menors i es posarà el cas en mans del Ministeri Fiscal, que determinarà la seva edat a través de les proves radiològiques. “Un cop les proves mèdiques certifiquen que la persona és menor d'edat -afirma la Clara-, se li atorga la documentació i passa a tenir els mateixos drets que qualsevol menor espanyol, per tant és il·legal realitzar-li de nou les proves, ja que només estan contemplades en cas de dubte. Tanmateix, hi ha molts casos de nois subsaharians que són sotmesos a aquestes proves diverses vegades”. És el cas de l'I. M., un jove de 16 anys nascut a Mauritània, que ha estat sotmès quatre vegades a les proves radiològiques. El seu cas és, a més d'il·lustratiu, molt interessant.
Va marxar del seu país arran d'un cop d'Estat militar, que va foragitar del Govern el partit democràticament escollit, on militaven el seu pare i germà, que van refugiar-se a un altre país. L'I., que llavors tenia 15 anys, també estava amenaçat per les autoritats colpistes i es va veure obligat a fugir a l'Estat Espanyol. El noi s' estableix a Madrid, on viu i treballa tres mesos pel seu compte, fins que la policia el troba de nou i l'ingressa en un Centre de Primera Acollida.
Allà, se li realitzen per primera vegada les proves radiològiques, malgrat que no existeix dubte sobre la seva minoria d'edat, perquè el seu passaport -que a més l'Ambaixada de Mauritània a Madrid dóna per vàlid- l'acredita. L'I. és derivat llavors a un altre Centre, on passa a ser tutelat per l'Institut Madrileny del Menor i la Família, a qui entrega el seu passaport. L'abril del 2009, el jove viatja a Catalunya per a treballar com a temporer, però de seguida és localitzat pels Mossos d'Esquadra i derivat a la Fiscalia de Menors, que li torna a practicar les proves radiològiques, malgrat que està tutelat a Madrid. Aquest cop, el resultat de les proves, que mig any abans certificaven que el jove tenia quinze anys, conclouran que en té 19, per la qual cosa és posat a disposició de la Unitat d'Estrangeria. Dos dies més tard, tornen a considerar-lo menor i el deriven de nou a la Fiscalia, des d'on ingressa en un Centre català. Des que es allà, li han tornat a realitzar les proves mèdiques dues vegades, amb el mateix resultat, 19 anys. “He crescut tres anys en sis mesos”, diu el noi de forma irònica. L'I., s'enfronta ara a un procés d'exclusió del sistema de menors similar al dels seus companys, amb el problema afegit de tenir el seu passaport perdut en la burocràcia de l'IMMF madrileny.
El seu cas és especialment flagrant, ja que s'està posant en dubte la fiabilitat d'un document legalment validat per un Estat i que, per tant, només pot ser qüestionat per un procés judicial que en determini la veracitat o la falsedat. En cas que la sentència es posicionés en el darrer cas, doncs, la conseqüència lògica seria la obertura de diligències contra el noi, contra la mare o contra qui ha confeccionat la partida de naixement per falsedat documental. “Si jo provo que tu estàs falsejant la teva edat, és lògic que desprès t'acusi d'aquest delicte, però en canvi això no es fa. Creiem que, en realitat, aquestes proves es practiquen de forma il·legal i amb la fi d'expulsar els subsaharians dels Centres de Menors immigrants, no per racisme específicament contra ells, sinó perquè amb altres països existeixen interessos econòmics i comercials que no es volen perjudicar i, per tant, no s'atreviran a posar en dubte els seus documents d'identitat. En canvi, amb els països subsaharians gairebé no hi ha convenis signats”, conclou l'educadora social.
