De vegades la por pot més que la rabia i la justícia. La Irina, una treballadora de la llar que tenia cura d’una dona gran, va ser acomiadada en saber-se, a través de la informació filtrada per un metge amic de la família de la persona a qui atenia, que havia quedat embarassada. Irina, que no tenia contracte ni una situació regularitzada a l’Estat espanyol, va rebre suport del Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme de Catalunya, però no va voler denunciar la dona que l’havia empleada per por a ser deportada.
La Irina sentia nàusees des de feia un parell de dies. Es trobava malament i dormia fatal. A més, la menstruació se li estava retardant… ja feia més de dues setmanes que li hauria d’haver vingut. Estaria embarassada? Havia d’anar al metge fos com fos i sortir de dubtes. Però quan? Si no feia més que treballar!
–Hola señora Inés, soy Irina. Hoy no podré ir a cuidar a su madre porque me encuentro mal. Supongo que será un virus estomacal… voy a ir a Vall d’Hebrón de urgencias.
–Bueno, Irina, ya sabes que este día te lo descontamos del sueldo.
–Sí, lo sé, pero tengo que ir.
Va passar dos dies en observació. Els metges li van confirmar que estava embarassada i li van anunciar que era un embaràs de risc. Li recomanaven el màxim repòs possible. Es va quedar molt moixa perquè sabia que fer repòs era inviable en el context de precarietat en què vivien ella, la seva parella i els seus fills. Per això, al tercer dia, la Irina va anar a la feina amb intenció de reincorporar-se.
–¿Cuándo pensabas decirnos que estás embarazada? Además, es un embarazo de riesgo. Esto me puede perjudicar… Si te pasa algo mientras estás trabajando, ¡no tienes papeles!
– ¿Cómo sabe lo del embarazo?
Li va estampar uns e-mails impresos a la cara. Resulta que la senyora Inés, que era molt influent, tenia un amic metge que treballava a la Vall d’Hebron, un tal Sergio, a qui havia demanat que consultés l’expedient mèdic de l’Irina. En aquells papers hi constaven les seves cites amb obstetrícia i informació confidencial sobre el seu embaràs.
Es va quedar més blanca que el paper dels e-mails que li tremolava a les mans. En aquell moment, no va saber com reaccionar: va abaixar el cap, va girar cua, va rebregar la ràbia que sentia i se la va empassar per anar a cuidar la mare de la Inés, com havia fet cada dia durant els últims dos anys.
Resulta que la senyora Inés, que era molt influent, tenia un amic metge que treballava a la Vall d’Hebron, un tal Sergio, a qui havia demanat que consultés l’expedient mèdic de l’Irina. En aquells papers hi constaven les seves cites amb obstetrícia i informació confidencial sobre el seu embaràs
Al cap de 48 hores, la senyora Inés ja l’havia acomiadat. La Irina no es va sorprendre: ni estava assegurada, ni tenia contracte. Tot i això, no es quedaria amb els braços plegats. El mateix dia que la van acomiadar va enviar un escrit a la Vall d’Hebron denunciant que un treballador havia filtrat informacions mèdiques, vulnerant el seu dret a la intimitat. Dues setmanes més tard van respondre-li que havien iniciat una investigació interna des de Recursos Humans.
A finals de mes, quan va anar casa la mare de la Inés a buscar els diners que li devien, es va produir el següent intercanvi de paraules amb la senyora Inés:
– Y, ¿piensas volver a abortar o lo vas a tener? – va preguntar la Inés, sense escrúpols. Novament, aquesta informació l’havia obtingut a través d’una filtració de l’hospital, ja que la Irina mai no li havia explicat allò, que callava dins seu com un secret.
–¿Por qué preguntas eso?
–Para devolverte el trabajo, si lo quieres.
–Voy a tener ese bebé.
–Pues ni se te ocurra denunciar: por mí, porqué me puede perjudicar ya que tú no tienes papeles; pero también por ti, porqué si quiero puedo hacer que te deporten. Imagínate: tu hijo, el de ocho años, aquí enfermo y tú, en Honduras, embarazada y sin tu marido.
L’esclavitud moderna potser no té cadenes, ni fuetades, ni règims de compravenda. Però té Llei d’Estrangeria, jornades maratonianes i amenaces de deportació. L’explotació laboral en el món de les cures és una forma invisibilitzada d’opressió global i local
Va sentir por, tristesa i molta ràbia. La menyspreable de la Inés parlava seriosament i, si volia, tenia capacitat per executar aquella amenaça (el seu marit era un reconegut advocat). Per cobrir-se les espatlles, va demanar assessorament al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme. Allà van donar-li suport en la denúncia que ja havia interposat a l’hospital i van respectar la decisió de la Irina de no denunciar la senyora Inés. Temia profundament les conseqüències que se’n poguessin derivar: estaven en joc la seva vida i la de la seva família.
L’esclavitud moderna potser no té cadenes, ni fuetades, ni règims de compravenda. Però té Llei d’Estrangeria, jornades maratonianes i amenaces de deportació. L’explotació laboral en el món de les cures és una forma invisibilitzada d’opressió global i local, que s’executa diàriament esprement els cossos de milions de dones treballadores migrades.
Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme, escrita per Mònica López i que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara ha passat al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.
