#VidaMantera (1/4) Planejant una sortida de Get-away: “He d’anar-me’n a Europa, he d’ajudar la meva mare”

Poc importa el sol aclaparador de migdia: l’entrenament és sagrat. Poc després de les tres de la tarda, Mohammed Fall es posa les seves Air Jordan i es dirigeix a la pista de bàsquet, un bloc de formigó que pela els genolls sense necessitat de caure-hi. La pista trenca l’orografia de cases baixes de Guédiawaye, una poblada localitat –poc menys de 300.000 habitants– als afores de Dakar que els propis senegalesos anomenen, amb sornegueria, Get-away.

En pocs minuts, una trentena de nois i noies ocupen la pista. I l’escombren amb palles lligades: la sorra fina inunda el rectangle dia rere dia, i una relliscada pot ser fatal al terra escarpat. Al principi només les noies escombren, fins que, entre bromes, una d’elles tira una de les eines de neteja a un altre company, que acaba ajupit. Com ell, també els altres nois; dels més puntuals a l’hora de fer net a la pista, Mohammed. Ell és un dels molts que espera que l’esport, en aquest cas el bàsquet, sigui una de les seves portes d’entrada a Europa.

“Vull anar-me’n a Europa, ho he parlat amb la meva família. No hi ha secrets. La meva mare està cansada i jo, sent ja adult, he d’anar-hi per ajudar-la”, comenta Mohammed, al costat de la seva mare adoptiva, en una petita habitació que té un ressò similar al d’una cova. A l’espai descansen només dos televisors (un sense cablejat), un quadre i un matalàs més fi que una torrada. Mariéme Sall, tutora de Mohammed, assenteix amb el cap les paraules del seu fillol. Ella manté una família de cinc membres. El pare del jove està malalt i la mare va morir fa catorze anys.

Mariéme ven te al llarg del dia, i a més prepara els àpats de tota la família i s’encarrega del manteniment de la casa. Malgrat que Mohammed ha completat els estudis de manipulació de l’alumini, el jove no troba feina a la regió. Per això, Mariéme li ha demanat que ho intenti a Europa, perquè “ajudi a la família, als seus germans, i a ell mateix”. “Pel que fa a la sortida del país… Déu faci que el dia que marxi sigui en condicions legals. És tot el que desitjo”, prega.

Mohammed també insisteix en el com del viatge. També ho fa la seva germana, Fatou. “Jo també vull viatjar, però no com ho fan altres, en pirogue [paraula francesa utilitzada també en l’idioma wòlof per designar una piragua]. Vull anar a enfortir els meus coneixements i tornar”, assegura. Fatou, que té 19 anys, està estudiant i vol ser periodista, ambaixadora o ministra. Per aquest ordre.

A pocs metres de la casa dels Fall, Mamy Diop també es prepara per l’entrenament. La jove, que s’escorre tímida davant la càmera, es belluga amb caràcter a la pista (fa de tres i és l’encarregada de construir el joc). No té tan clar que la seva sortida del país acabi passant per vies legals.

El seu pare, que treballa als Estats Units, els envia diners cada mes, però no són suficients, i la situació l’asfixia. “Jo sé que tot el que vull fer amb la meva família si viatjo ho podré fer, però si em quedo al Senegal no”, assegura. I continua: “Si jo fos un noi ho faria com ho fa tota la gent aquí… Amb vaixell. Però no ser un noi és un handicap. Així que si tinc un visat de treball serà millor, però si tinc un visat turístic ho faré igualment, perquè tots els mitjans són bons per anar-se’n d’aquí”.

Cap dels tres s’ha plantejat anar a la ciutat propera més gran, Dakar (la capital del Senegal), com si ho fan altres joves a la recerca d’oportunitats: el 43% de la població senegalesa viu en zones rurals. Tot i això, els tres joves saben que Dakar està saturada de mà d’obra, i que la venda al carrer és un dels pocs recursos per trobar feina; com a Dakar, a la resta del país, el sector serveis, inclòs el comerç, suposa el 60% del Producte Interior Brut (PIB).

“La migració irregular a Europa ha tingut una gran repercussió mediàtica, però la migració interior és molt més important que la gent que intenta arribar a Europa. Hi ha moltíssimes nacionalitats que venen al Senegal”, apunta la responsable de l’Organització Internacional per les Migracions (OIM), Jo-Lind Roberts-Sene. Senegal rep, segons les dades de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), a 263.242 persones a l’any, fet que suposa un 1,74% de la població del país. La majoria d’aquestes són d’estats de l’Àfrica Occidental, com Mali i Mauritània.

Per contra, segons dades estimatòries de l’OIM, la xifra de persones senegalesos que se’n va a altres països se situa al voltant del mig milió, sent les principals destinacions Gàmbia, França, Itàlia, Ghana o Mauritània. Espanya, amb menys d’un 5% de receptors, no surt a l’estadística de l’organització.

“Les causes de la migració han estat similars en els últims deu o quinze anys al Senegal: la pobresa, no la pobresa extrema, però sí una manca d’infraestructures i d’informació. Una falta d’esperança: només veuen el seu futur a Europa, amb aquesta imatge que tenen de l’Europa on trobaran una feina i guanyaran diners. la imatge que veuen en les sèries de televisió”, afegeix la responsable de l’OIM.

Així ho corrobora Mohammed Fall, que diu –mentre agita les mans i somriu– que a vegades voldria “saltar dins la televisió”.

A Awa Ndaye, de 31 anys, les imatges sobre Europa no li arriben per televisió, sinó a través del telèfon, gràcies a concises converses amb el seu marit. Ell fa dotze anys que va marxar a treballar a Espanya, poc després del seu casament. En principi se’n va anar a Barcelona (com confirma el fill gran de la família, de 15 anys), encara que a hores d’ara, després de diverses anades i vingudes, no coneixen molt bé el seu lloc d’estada.

“Al principi és dur, però després t’hi acostumes”, diu Awa, envoltada dels seus fills, en un petit pati interior castigat tot el dia pel sol. Ella i la seva família viuen en una zona erma i remota de Guédiawaye, de manera que les cabres i el petit comerç no eren prou per a la família.

“Tot el que rebem en ajuda al desenvolupament de països com França, Espanya, Alemanya o els Estats Units és menys important que l’aportació dels migrants senegalesos per a la nostra economia. Aquesta xifra està al voltant del bilió de francs CFA a l’any”, sosté el periodista especialitzat en economia Malick Ndaw. Al canvi, el bilió de francs CFA es traduiria a una mica més de 1.500 milions d’euros, d’una economia amb un PIB proper als 15.000 milions.

“Tots aquests diners que els migrants de l’exterior envien aquí no van al sector productiu sinó al consum quotidià. Rarament, per no dir mai, s’usen aquests diners per crear indústria, i per tant ocupació”, lamenta Ndaw.

Al Senegal els principals sectors segueixen sent, després dels serveis, la pesca i l’agricultura. Les exportacions més notables del país es basen en combustibles i cereals, que acaben majoritàriament en mans franceses. Senegal es va independitzar de França el 1960.

Les conseqüències que provoca l’èxode senegalès són moltes. Una d’elles és que el país pateix la manca de joves. Segons dades de retorns voluntaris de l’OIM, l’any 2016 la majoria de persones intervingudes per l’organització tenia entre 19 i 33 anys. Per aquest motiu, institucions com la mateixa OIM treballen en plans individuals i de reintegració comunitària per a esmenar la diàspora.

La mateixa idea sobre la necessitat de retenir els joves, l’explica amb vehemència Abou Doussey, que capitaneja un grup de pescadors a Dakar, al port de Soumbédioune. “Jo mateix tinc un germà que se’n va anar, actualment es troba a Granada, i també tinc amics que han tornat, perquè no tenien feina. La gent que se’n va, quan torna, no té res a aportar, només fatiga”, diu amargament Abou.

Ell i els seus companys de la mar intenten sensibilitzar la gent de no prendre les pasteres per anar clandestinament a Europa. “¿Per què embarcar-se en una pastera? Cal intentar quedar-se aquí i tenir la idea clara que l’Àfrica l’hem de desenvolupar nosaltres, la gent, sense l’ajuda de ningú”, apunta el pescador, mentre els seus companys atenen cadascuna de les paraules i alenteixen el ritme amb que teixeixen les xarxes de pesca.

Enllaç a la publicació original a Catalunya Plural – El Diario.es