En Paco va obeir l’ordre i va baixar amb intenció de parlar amb els manters, però no va poder obrir boca. Tot d’una, va rebre un fort cop al cap; un cop de porra elèctrica extensible. La jutgessa va concloure que les declaracions dels agents oferien “dubtes raonables”, que respectava la seva presumpció d’innocència i dictava sentència absolutòria.
Un 28 d’agost a la una del migdia, en Paco li explicava a l’Oriol com podia sobreviure a Barcelona en l’economia informal. L’Oriol acabava d’arribar i necessitava un petit cop de mà, una bona ruixada d’ànims i un amic en qui confiar. En Paco feia molt temps que treballava com a venedor i gairebé tothom el coneixia, fins i tot els policies, que l’havien batejat amb el sobrenom d’Americano. Xerraven relaxats, asseguts en un banc del Passeig de Gràcia, davant la boca esquerra de metro de la línia 3.
De sobte, van veure com una vintena de companys manters corrien per l’altra banda del carrer i es refugiaven a la boca de metro paral·lela. Darrere seu, els seguien quatre agents de la Guàrdia Urbana vestits de paisà. Els agents van decidir intervenir dins del vestíbul de TMB i els venedors, que conceben els passadissos subterranis com un cau segur, van exercir el seu dret a la defensa.
Els agents de paisà van sortir corrents per la boca de metro on en Paco i l’Oriol s’havien apropat per veure què passava. Al mateix temps, van arribar dues furgones de la Guàrdia Urbana, on els agents van pujar ràpidament. Alguns manters van llençar pedres als vehicles i van tornar a refugiar-se dins la boca de metro.
Tot seguit, un dels agents va baixar i va anar directe cap a l’Oriol per detenir-lo després d’afirmar que havia vist clarament com llençava una pedra contra el vehicle.
–’Americano’, a ver si puedes mediar un poco. Tus compañeros están muy nerviosos, ya has visto cómo nos están lanzando piedras– li deia l’agent, mentre un segon enmanillava l’Oriol.
–Oriol no ha hecho nada, no ha lanzado ninguna piedra. ¿No veis que viene conmigo y que no ha ido corriendo a esconderse?
–¿Qué quieres, te detengo a ti también?– Va amenaçar-lo l’altre agent, mentre empentava l’Oriol dins de la furgo.
–Anda, déjalo, él no ha hecho nada. ‘Americano’, por favor, baja a mediar, ¡ya!– Va ordenar-li el primer.
En Paco va obeir l’ordre i va baixar amb intenció de parlar amb els manters, però no va poder obrir boca. Tot d’una, va rebre un fort cop al cap; un cop de porra elèctrica extensible.
En Paco va obeir l’ordre i va baixar amb intenció de parlar amb els manters, però no va poder obrir boca. Tot d’una, va rebre un fort cop al cap; un cop de porra extensible executat amb clara intenció de malferir-lo. Va obrir-li un trau al cap.
Quan els agents van marxar, en Paco va anar immediatament al CAP de Florida Nord, a l’Hospitalet, perquè el visités un metge i li curés la ferida. Va decidir no denunciar l’agressió.
Però, mesos després, quan va descobrir que, juntament amb l’Oriol, la Guàrdia Urbana l’acusava d’un delicte d’atemptat, d’una falta de lesions i d’una falta de desperfectes, va adreçar-se al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme per rebre assessorament legal i defensar-se d’aquella falsa acusació.
Es veu que l’agent 71265 l’havia identificat quatre dies després dels fets a partir d’una fotografia que constava als fitxers policials. Aquest agent va convèncer al policia 71.764, que suposadament havia rebut una pedrada, que qui l’havia atacat era l’Americano. Així, un any després, en Paco va ser identificat per l’agent 71.764 en una roda de reconeixement.
Per sort, l’advocat de SOS Racisme va descobrir que, el mateix dia dels fets, el policia 71.764 havia declarat que, sense cap gènere de dubtes, el presumpte autor del llançament de la pedra era un home que havia estat entre tres i vint i les quatre de la tarda a comissaria aquell dia, preguntant pel seu amic l’Oriol, detingut una hora abans.
L’home de la comissaria no podia ser en Paco, ja que a aquella hora es trobava lluny d’allà, sent atès al CAP, i tenia un informe mèdic que ho demostrava.
La jutgessa va concloure que les declaracions dels agents oferien “dubtes raonables”, que respectava la seva presumpció d’innocència i dictava sentència absolutòria
El judici es va celebrar el passat 3 de gener, dos anys i mig després dels fets, al jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona. La jutgessa va concloure que les declaracions dels agents oferien “dubtes raonables” respecte la identificació d’en Paco i que, en virtut del principi in dubio pro reo, respectava la seva presumpció d’innocència i dictava sentència absolutòria. Va salvar-se d’una acusació que li demanava, entre altres, tres anys i sis mesos de presó.
L’Oriol, en canvi, no va tenir tanta sort, ja que va ser condemnat a pagar un total de 780 euros de multa per un delicte de resistència a l’autoritat, per una falta de lesions i per una falta de danys, d’acord amb la declaració de l’agent amb TIP 25859. En aquest cas, la jutgessa va fer valer el principi de veracitat del policia, literalment: “Ante la contundencia del testimonio del agente policial, el cual debe ser calificado de serio, contundente y firme y del que no existe dato alguno que permita dudar de su veracidad toda vez que conoce los hechos por su quehacer professional, procede dictar una sentencia condenatoria”.
“Ara la llei és molt dura contra els manters i els policies se senten amparats”, lamenta en Paco. “Si la llei canvia, això canviarà” assegura, conscient que moltes vegades fins i tot els jutges saben que la policia menteix.
Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara passa al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.
