Revisem a continuació alguns conceptes i reflexions arran de la conferència internacional sobre Discurs polític discriminatori i el taller impartit per Israel Butler, doctor en dret internacional i DDHH i autor de “Countering Populist Authoritarians“ (Civil Liberties Union for Europe, 2018), realitzats en el marc del projecte europeu ‘Words Are Stones’ sobre Racisme i discurs d’odi polític
Què hi diu la psicologia social en matèria de discurs polític discriminatori?
Com ens il·lumina Israel Butler, podem identificar perfils psicològics de dos grups socials que són més propensos a caure en tendències racistes dins el marc polític del populisme autoritari.
Com els anomena Israel Butler, es tracta dels tradicionalistes i els no-igualitaris. En matèria de racisme, les persones amb aquests perfils són “activades” mitjançant l’ús polític de narratives basades en l’amenaça i la competició, respectivament.
1. Els tradicionalistes i el sentiment d’amenaça
Com sabem, el sentiment d’amenaça és una percepció subjectiva, que a més sovint no es correspon amb les dades ni percentatges que expliquen analíticament una realitat, sinó per altres factors que tenen un impacte en les nostres emocions i visions sobre les coses (en aquests processos hi tenen un paper important les re/presentacions mediàtiques, tant als mitjans tradicionals com a diferents mitjans virtuals que no sempre són ni tan sols periodístics).
2. Els no-igualitaris i la percepció de competició
El sentiment de competició per uns recursos limitats dels no-igualitaris es basa en una concepció econòmica i social jeràrquica, i en la qual els canvis o les pèrdues (per exemple, en el propi statu quo) desestabilitzen i són viscudes de manera dramàtica, amb la qual cosa sorgeix la inquietud de retornar a les jerarquies originals. Com a exemples, a més de la lluita anti-racista i per la diversitat, també la lluita LGBTI+ o el feminisme interseccional sacsegen les jerarquies socials i amb elles als individus amb aquests perfils psicològics.
D’acord a Israel Butler, els perfils de tradicionalistes i no-igualitaris es corresponen amb els autoritaris, en contraposició amb els progressistes, si bé la majoria de la població se situaria en perfils psicològics i cognitius “entre” autoritaris i progressistes. Aquesta majoria, els anomenats “bioconceptuals” pel psicòleg cognitiu George Lakoff, poden acostar-se a unes i altres posicions. Els “bioconceptuals” poden adoptar posicions o derives més autoritàries o més progressistes.
Per últim, malgrat haver estat menys estudiats acadèmicament, el grup dels progressistes defensa visions basades en els DDHH, el pluralisme democràtic i menys punitives o punitivistes.
Sens dubte, la perpetuació del racisme va molt més enllà dels individus i els grups psicològics i socials, perquè està profundament arrelada en una història, cosmovisió i estructura socials. Tot i així, políticament, sabem que les aliances i les majories són importants per avançar. El treball de I.Butler, G.Lakoff i molts altres que els han precedit ens és útil per entendre certs posicionaments i tendències a la dreta de l’espectre polític, així com per identificar les ‘escletxes’ i el potencial de lluites progressistes per fer-se un lloc cada vegada més majoritari.
I què en fem, de tot això?
El repte a partir d’ara serà donar-hi una millor resposta: Què fer des de la societat civil organitzada? Com contra-argumentar davant de narratives que semblen socialment establertes? Quines perspectives i horitzons tenim en endavant? Quines ‘alternatives’ sòlides oferim des de l’antiracisme i quines eines ens poden servir per caminar cap a nous paradigmes?
Si bé ara i aquí no podem respondre a totes aquestes preguntes, podem plantejar algunes idees // iniciatives anti-racistes o de lluita contra la discriminació que veiem interessants en aquest camí:
>Escoltar (i abraçar la incomoditat quan trontollen certs privilegis): escoltar les persones que viuen el racisme en carn pròpia i que estan organitzades i es fan sentir per denunciar-lo. Hem d’estar disposades a escoltar i que allò que escoltem ens incomodi (en els objectius, els rols, les formes, les metodologies…).
>Comunicar. En els temps que corren, els individus, col·lectius i entitats han de fer-se un espai comunicatiu propi i sortir del marc imposat. ex. anàlisis, informes, relats testimonials.
>Construir conjuntament, teixir xarxes i aliances, a diferents nivells, amb una mirada interseccional –per tant, tenint en compte no només les opressions vinculades a origen, ètnia/raça, fenotip o religió, sinó també al gènere o la classe social, entre d’altres.
