Forma part de l’Informe INVISIBLES. L’estat del racisme a Catalunya 2025.
El racisme a la Catalunya de 2025 no és només una sèrie d’actes aïllats; és un clima que es respira. Encara que avui ens trobem amb termes com “diversitat”, “interseccionalitat” o “bagatge divers” en mitjans, xarxes i fins i tot en el vocabulari de les institucions públiques, persisteix un sistema racial que, de forma no sempre explícita, dicta qui pot habitar els espais amb tranquil·litat i qui ha de justificar constantment la seva presència. Aquesta exclusió es manifesta de formes molt subtils, però constants, en mirades de sospita que recauen de manera sistemàtica sobre cossos i persones racialitzades. Per a moltes persones, el simple fet d’existir en l’espai públic s’ha convertit en un exercici de resistència, perquè el racisme funciona com una estructura que condiciona com ens movem i com ens veuen, obligant-nos sovint a “demanar permís” per ocupar espais que haurien de ser nostres (Mbomío, 2017).
Des d’un enfocament psicosocial i humà, no podem ignorar que aquest entorn deixa empremtes. Aquí és on cobra sentit la reflexió de Judith Butler sobre les “vides plorades”. Butler ens confronta amb una realitat dolorosa: la nostra societat sembla estar dividida entre aquelles vides el benestar de les quals és socialment i institucionalment protegit i aquelles els dolors de les quals passen desapercebuts o són activament silenciats (Butler, 2010). Quan les vivències d’una persona racialitzada s’ignoren, se li està enviant un missatge devastador: que el seu dolor no compta, que la seva vida no és digna de la mateixa protecció i cura que les altres. Parlar de salut mental en aquest context no hauria de reduir-se únicament a diagnòstics mèdics ni a etiquetes clíniques descontextualitzades. Es tracta, més aviat, de la possibilitat d’habitar el món amb tranquil·litat, sense el pes constant de l’alerta. Tal com documenta Sebastián Ríos Fernández (2024), existeix una connexió innegable entre el racisme i el desgast emocional. El racisme opera com una “ferida lenta”: no sempre és un cop sec, sinó una erosió diària que afecta la confiança en un mateix i en els altres.
Aquest article proposa entendre que el malestar emocional derivat del racisme no és un símptoma de feblesa individual. No és que la persona sigui “massa sensible”; és que la sensibilitat s’activa i se sosté en un entorn estructuralment hostil. Reconèixer aquest impacte és el primer pas per a una justícia veritable. Cuidar la salut mental dels qui enfronten el racisme no és només un acte de teràpia, és un acte d’humanitat i de reparació col·lectiva: és retornar-li a cada persona el dret al fet que la seva vida, i el seu dolor, siguin plenament reconeguts.
Més enllà de l’impacte d’un acte violent concret, l’afectació més profunda del racisme rau en la seva capacitat per alterar la quotidianitat de les persones. Quan es viu una agressió o un tracte discriminatori, la ferida no es tanca quan acaba la situació viscuda; sovint, és llavors quan comença a ramificar-se en la vida diària. Aquesta realitat es tradueix en una por persistent que transforma la relació amb l’entorn: la inseguretat en tornar al lloc on es va sofrir l’agressió, la decisió de deixar d’utilitzar un transport públic específic o la necessitat de modificar horaris i rutes habituals per tal d’evitar l’exposició a una nova agressió. Aquestes reaccions no han d’entendre’s com a signes de feblesa ni com una hipersensibilitat de l’individu. Per contra, són respostes plenament comprensibles i lògiques davant experiències que atempten contra la integritat. Es tracta d’un estat d’alerta constant on el cos roman en guàrdia, anticipant una hostilitat que ja ha comprovat que existeix. És important aclarir que aquest estat no és una disfunció del cos, sinó una estratègia de protecció enfront d’una amenaça que ha demostrat ser real. Habitar el món des d’aquesta vigilància esgota les energies i restringeix la llibertat de moviment, convertint l’espai públic en un escenari d’amenaça en lloc d’un lloc de convivència. El racisme, per tant, no sols colpeja els cossos, les identitats i els signes que es llegeixen com “altres”; modela les decisions més íntimes sobre com i per on caminar.
En conseqüència, és fonamental donar nom a allò que gran part de la psicologia hegemònica occidental ha trigat tant a reconèixer: el trauma racial. A diferència d’altres tipus de trauma, el racial no sempre neix d’un esdeveniment catastròfic únic, sinó que es construeix a través de l’acumulació de microagressions i violències sistèmiques que travessen els cossos i les relacions (Kilomba, 2019). Aquesta autora descriu aquests episodis no com a fets aïllats, sinó com una estructura d’opressió que fragmenta la psique i exigeix un esforç constant de reconstrucció de la identitat. L’autocura, entès de manera comunitària i situada, no és només una qüestió de benestar, sinó una eina de supervivència política (Bela-Lobedde, 2018). És una ferida sostinguda que no afecta només l’individu, sinó que es viu comunitàriament. Quan el sistema produeix desigualtat de manera constant, la salut mental deixa de ser un assumpte privat per convertir-se en un reflex de l’ordre social.
En aquest sentit, el treball de Ríos Fernández (2024) és revelador en demostrar, mitjançant una revisió sistemàtica, que la discriminació racial actua com un potent predictor de malestar emocional. Aquest tipus de trauma es manifesta en una sensació de deshumanització que erosiona la identitat i el sentit de pertinença. No obstant això, el risc aquí és caure en el parany de la patologització. Si s’observa el sofriment d’una persona racialitzada únicament com un “trastorn” individual que ha de ser intervingut sense qüestionar el context, s’està ignorant l’arrel del problema. No és la persona la que està “desajustada”, sinó l’entorn el que resulta insostenible. El trauma racial és l’empremta emocional d’un sistema que decideix que certes vides no mereixen la mateixa pau que altres (Butler, 2010).
Perquè l’acompanyament psicològic sigui realment reparador, és necessari qüestionar les bases sobre les quals s’ha construït l’atenció a la salut mental. El coneixement no ha de ser una eina de dominació des de dalt, sinó un procés de sentipensar amb l’altre (Fals Borda, 2009). Gran part de la psicologia occidental s’ha desenvolupat sota una lògica que tendeix a universalitzar l’experiència humana, ignorant que el benestar no succeeix en el buit, sinó que està profundament condicionat pel lloc que el sistema assigna a cada cos. És vital nomenar aquestes opressions perquè no es quedin en el silenci de la consulta privada. En aplicar eines dissenyades des d’un entorn majoritari i per a un entorn majoritari, es corre el risc de caure en pràctiques que, encara que benintencionades, reprodueixen lògiques colonials.
A què ens referim amb això? Principalment, a la tendència de situar el malestar exclusivament dins de l’individu. Quan una persona racialitzada acudeix a consulta per ansietat, esgotament o por, i se la tracta únicament des del maneig de símptomes o la “gestió emocional” privada, s’està invisibilitzant l’origen extern del seu dolor. Això té conseqüències concretes: si no es nomena el racisme com la causa del malestar, la persona acaba internalitzant la culpa, creient que la seva incapacitat per a “estar bé” és una fallada personal i no la conseqüència lògica d’un entorn hostil i racista. Una psicologia que no reconeix el privilegi i l’opressió racial no sols és incompleta, sinó que pot resultar revictimitzant, en exigir-li a qui pateix que sigui “resilient” davant una violència que no hauria de viure.
Enfront d’aquest model, es fa urgent reivindicar una atenció psicosocial amb enfocament antiracista. Aquest enfocament no cerca simplement “estabilitzar” l’individu perquè continuï funcionant en un sistema desigual, sinó que busca la reparació. La reparació comença pel reconeixement: escoltar sense jutjar, validar la vivència de qui ha estat violentat i nomenar el mal per allò que és. En aquest procés, el professional no és un observador asèptic, sinó un agent implicat èticament, que assumeix una posició d’aliança i responsabilitat, reconeixent la dignitat de la persona i entenent que el seu sofriment és una resposta coherent a una injustícia històrica i present. Un acompanyament que cuida sense patologitzar és aquell que retorna la veu a qui ha estat silenciat. Es tracta de crear espais de seguretat on la vulnerabilitat no sigui vista com una malaltia, sinó com el lloc des del qual es pot començar a reconstruir la confiança. En última instància, cuidar la salut mental en contextos de racisme és una forma de justícia restaurativa. És reconèixer que totes les persones tenen el mateix dret a ser sostingudes i que, com a societat, tenim la responsabilitat de vetllar perquè cap vida sigui considerada menys digna de cura, protecció i, en paraules de Butler (2010), de ser plenament plorada i reconeguda.
Arribats a aquest punt, la reflexió ens obliga a mirar més enllà de l’atenció individual per comprendre que la veritable sanació neix en allò que és col·lectiu. La salut mental ha de ser una construcció participativa on el saber popular i l’experiència de les comunitats racialitzades siguin la base de la transformació (Fals Borda, 2009). Si el racisme és una ferida que s’infligeix socialment, la medicina no pot ser purament privada. Es tracta de posar la dignitat en el centre i entendre que la sanació és un procés de “viure saborós”, és a dir, viure sense por i amb dignitat (Márquez, 2022). L’atenció comunitària i els espais de suport mutu es revelen no sols com a alternatives, sinó com a pilars essencials de resistència. Aquests espais permeten que el dolor deixi de ser una càrrega solitària per transformar-se en una experiència compartida, on la identitat racialitzada no és el lloc de la falta o el trauma, sinó el lloc del reconeixement, la dignitat i la força compartida.
La nostra responsabilitat com a societat civil és ineludible. No n’hi ha prou amb no ser racista de manera activa; el compromís ètic requereix ser conscients de com el nostre silenci o la nostra mirada contribueixen al fet que unes certes vides continuïn sent vistes com no dignes de ser plorades (Butler, 2010). Hem de ser conscients que la nostra veu i la nostra presència són també eines polítiques de sanació i visibilitat (València Murillo, 2023). Cada vegada que qüestionem un prejudici, cada vegada que validem el malestar d’una persona racialitzada sense buscar una lògica que el justifiqui, i cada vegada que exigim que les institucions reconeguin el trauma estructural, estem participant en un acte de reparació col·lectiva.
La salut mental, en el seu sentit més profund i humanista, és el dret a viure sense por. Mentre el benestar emocional continuï sent un privilegi condicionat pels processos de racialització i exclusió, no podrem parlar d’una salut mental veritable. Construir un entorn on totes les vides siguin rebudes amb el mateix respecte i cura és l’única via per assegurar que la reparació sigui, per fi, un dret assolible per a tothom. Com a societat, hem de decidir si continuarem instrumentalitzant el benestar emocional o si, per contra, serem capaços de construir un entorn on totes les vides, amb les seves històries, els seus dols i les seves alegries, siguin rebudes amb el mateix respecte i cura. Cuidar la salut mental enfront del racisme és, en última instància, una de les formes més pures de justícia que podem exercir els uns amb els altres.
Bela-Lobedde, D. (2018). Ser mujer negra en España. Editorial Plan B (Penguin Random House)
Butler, J. (2010). Marcos de guerra. Las vidas lloradas. Paidós.
Fals Borda, O. (2009). Una sociología sentipensante para América Latina. CLACSO / Siglo XXI Editores.
Deutsche Welle. (2022, 24 de octubre). Francia Márquez y el “vivir sabroso” en Colombia. DW. https://www.dw.com/es/francia-m%C3%A1rquez-y-el-vivir-sabroso-en-colombia/a-63542104
Mbomío, L. (2017). Las que se atrevieron. Sial Pigmalión.
Ríos Fernández, S. (2024). Explorando la Intersección entre Racismo y Salud Mental: Una Revisión Sistemática de la Literatura [Trabajo de grado profesional]. Universidad de Antioquia.
Valencia Murillo, E. L. (2022). El racismo y yo. Intermedio Editores
