L’Adel va anar a la comissaria del Cos Nacional de Policia espanyola de Sant Feliu de Guíxols per renovar la documentació de residència i va acabar patint una agressió que li ha deixat seqüeles físiques i psicològiques. La jutgessa que instruïa el seu cas va demanar les imatges dels fets, però havien estat esborrades.

El dia que l’Adel va anar a la comissaria de la policia espanyola de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), a les nou menys deu del matí, per renovar el seu permís de residència, va canviar-li la vida per sempre. Mai va pensar que el tràmit que havia fet en altres ocasions acabaria amb una agressió que, segons un informe del Centre d’atenció a víctimes de maltractaments i tortura Sira, pot ser tipificada com a tortura. Va ser l’1 de juliol de 2022. “Encara ara tinc marques”, explica quan han passat quatre anys.

L’Adel –que prefereix no aparèixer amb el seu cognom– té 47 anys i va néixer a Larraix, el Marroc. Amb 24 anys va marxar per començar una nova vida a Catalunya on es va casar, treballa com a pintor i té dos fills, un dels quals té una discapacitat del 80%. Actualment viu a Sant Joan de Palamós, a pocs quilòmetres de la comissària on es van produir els fets. 

“Quan vaig ingressar a la comissaria, em van portar primer a un despatx, que és on es lliura tota la documentació”, explica. “La portava preparada i ordenada, perquè sempre me la prepara el gestor anticipadament per a tenir-ho tot en ordre”, afegeix. Ja des d’un bon inici, segons relata, el tracte de l’agent que hi havia a la saleta va ser agressiu. De mal humor, li va etzibar que faltava el document que acreditava el pagament de taxes per poder renovar el permís de residència i ell li va respondre que si mirava el codi de barres del document podia comprovar que l’impost estava pagat. “Em va dir: ‘tu no em dius el que haig de fer’”, explica el veí de Sant Joan de Palamós.

Per sortir del mal tràngol, l’Adel va comentar a l’agent que si ho preferia, podia anar al banc a buscar el rebut i tornar, però el policia li va contestar que si marxava no podria tornar a entrar i hauria de demanar una nova cita. Veient que el policia no volia ajudar-lo, l’home va decidir marxar. Abans, però va expressar el seu descontentament amb la forma com l’havia tractat.

“Li vaig dir que ja agafaria una altra cita i me n’aniria a un altre lloc, però que no eren maneres de tractar la gent”, explica l’Adel. Aquella queixa va ser l’inici de tot plegat. “Què has dit, fill de puta?”, va cridar el policia. Ell es disposava a marxar i va ser aleshores quan el policia que hi havia a l’entrada de l’oficina li va demanar la documentació. L’Adel va començar a regirar les butxaques del seu pantaló de pintor i l’agent, abans que pogués fer res, se li va abraonar al damunt i el va reduir a terra.  

Segons l’Adel, els nivells de violència a partir d’aleshores van prendre una nova dimensió. “El policia que m’havia demanat la documentació, em va intentar agafar del coll fent-me com una clau, jo vaig moure el cap com a acte reflex, em vaig sobresaltar instintivament, però no vaig oposar resistència”, diu. Una vegada a terra van aparèixer quatre agents més i el van emmanillar. “Se’m van posar al damunt, em pressionaven la cara i les costelles contra el terra; i un per darrere em doblegava les cames com si m’estigués resistint”, recorda. Li van trencar les ulleres i això li va produir talls a les celles, el van arrossegar per terra produint-li lesions als genolls i quan el van posar de peus, un dels policies li va donar un cop de puny a la cara. 

En aquell moment, va aparèixer un policia de paisà que en paraules de l’Adel semblava el cap de la resta i que li va dir: “Estàs cridant a la meva comissaria; ara t’assabentaràs, moro de merda, et penses que estàs al Marroc? Resa al teu Déu, que ni ell et deslliurarà”. 

A continuació, el van portar per la força a la tercera planta de la comissaria. “Mentre pujava, sentia que m’anaven a matar. Pensava en els meus fills, tenia molta por de morir”, rememora. “No paraven de cridar-me: ‘Fill de puta, moro de merda, veniu aquí i us creieu els amos’”, explica.

L’Adel estava en xoc i quasi va perdre el coneixement. A la tercera planta el van ficar en una sala de tres metres quadrats que, assenyala l’Adel, “no tenia càmeres” i on dos dels policies mentre li posaven una porra al coll, li cridaven: “Et rebentaré el cap, el pixaré, et cremaré els papers”. 

L’Adel va preguntar-li al cap de la resta per què l’estaven tractant amb tanta violència, i l’agent li va donar un cop de taló a la cara que va fer que perdés una dent. “Després em va pegar una segona puntada amb el taló a l’esquena, que em va deixar una rascada important i aleshores, tots els policies em van començar a pegar: moltes puntades i cops estant estirat a terra, emmanillat per darrere”, explica. “Quan es van cansar, em van asseure en una cadira i em van emmanillar per sota del seient, en una postura incòmoda, que m’obligava a estar inclinat”, afegeix. 

L’Adel no entenia res i plorava de ràbia. Demanava anar al bany o aigua, però tot li era negat. Per contra, el policia que ell identifica com a cap el va amenaçar d’expulsar-lo de l’Estat espanyol i l’Adel va respondre-li que això no era potestat seva. Un altre agent va agafar-lo del coll de nou com a represàlia i aleshores l’Adel va caure desmaiat a conseqüència de la maniobra asfixiant. Al cap d’una estona es va despertar tot moll perquè li havien llençat aigua per despertar-lo. “Em vaig adonar que no sabien què fer amb mi i vaig percebre un canvi d’actitud”, diu. “En aquest moment, va aparèixer un nou agent vestit de paisà, d’uns 40 anys, que jo crec que era marroquí, amb bigoti, i em va explicar que havien trucat a l’ambulància”, diu.

Quan quatre anys després, l’Adel narra per darrer cop la seva experiència, assenyala que durant tot aquell temps es va sentir “segrestat”. 

Els dos infermers que el van veure a la saleta van assenyalar que no podien fer-li una valoració mèdica allà i van demanar de portar-lo al CAP. Els policies van acceptar la demanda, però, com farien durant tot el trasllat i la revisió mèdica, van indicar al personal mèdic que l’Adel era “molt perillós” i que calia tenir-lo controlat. Tres agents van pujar a l’ambulància i d’altres van seguir el vehicle fins al CAP de Sant Felius de Guíxols. Allà li van fer una revisió que va començar a les 10.17 hores del matí i va durar onze minuts. A continuació, el van conduir de nou a la comissaria on l’actitud va canviar una mica, assenyala la víctima. Li van deixar trucar a la família i també va poder contactar amb un advocat que li va facilitar el seu germà, tot i que els policies insistien que era millor que contractés un lletrat d’ofici.

Després de prendre-li les empremtes als calabossos, va poder reunir-se amb el seu advocat. L’Adel va demanar de declarar a Sant Feliu de Guíxols, però els agents es van mostrar contraris que ho fes fins que el lletrat va amenaçar de demanar l’habeas corpus –procediment per obtenir la immediata posada a disposició de l’autoritat judicial de qualsevol persona detinguda il·legalment– per invalidar la detenció. Aleshores, l’home va poder presentar-se davant la jutgessa, que el va deixar en llibertat.

Dies més tard, l’Adel presentaria una denúncia a través de SOS Racisme en la qual es demanaven les gravacions de les càmeres de videovigilància de la comissaria. Tanmateix, quan la magistrada va requerir la prova, les imatges havien estat esborrades. A més, l’Adel va presentar dos informes mèdics que certifiquen la violència rebuda: el primer molt exigu del CAP i un segon, hores més tard de ser agredit, quan ja estava en llibertat, de l’Hospital de Palamós. Aquest segon corroborava l’agressió. 

Tot i les proves, la causa va quedar arxivada. Va ser reoberta quan SOS Racisme va presentar un recurs a l’Audiència de Girona en el qual va presentar un informe pericial basat en el Protocol d’Istanbul. Al mateix temps, però, els agents del Cos Nacional de Policial (CNP) han denunciat l’Adel per atemptat contra l’autoritat.

El seu advocat actual considera que la fase d’instrucció del cas “és deficient” i apunta que “no s’ha fet la investigació pertinent per resoldre’l”. 

Quan l’Adel va sortir dels jutjats el va rebre el seu germà. Ja en llibertat, alguna cosa s’havia esquerdat dins seu. “Estava tan trencat, tan malament, tan destrossat que no tenia ni ganes de viure”, afirma. El germà, que viu a Cadaqués, li va dir si volia passar uns dies amb ell per descansar i l’endemà, amb tota la família, es va traslladar al poble del Cap de creus.

Segons relata, va ser a la platja del municipi que va tornar a veure els dos primers agents que havien començat l’agressió. Tot i que en un primer moment va pensar que era casualitat, després va considerar que era impossible que fossin allà per atzar. A menys de tres metres de distància, els agents comentàvem amb fanfarroneria com havien agredit l’Adel. “Em vaig posar molt nerviós i el meu germà va intentar calmar-me, dient-me que era el que estaven buscant, que era una provocació perquè jo reaccionés i poguessin justificar el que m’havien fet, així que vam decidir anar-nos-en de la platja”, diu. 

En la seva descripció dels fets, l’Adel esmenta diversos tipus de tortures físiques com puntades de peu, cops de puny, bufetades, maniobres per asfixiar-lo o obligar-lo a romandre en postures humiliants i estressants. Així mateix, també descriu tortura psicològica, com les amenaces que va rebre, els insults racistes o l’alternança de rols dels agents.

Per la seva banda, l’informe del Centre Sira, basat en el Protocol d’Istanbul, certifica la veracitat d’allò que descriu l’Adel i assenyala que algunes de les agressions viscudes per l’home encara eren visibles quan es va dur a terme la investigació, l’agost del 2024. En són exemple la pròtesi dental que porta o les ferides que té a la tíbia o a l’esquena.

Alhora, encara perduraven els símptomes d’estrès posttraumàtic.“Quan creuo la duana, amb el mateix cos de policies, sempre penso ‘a veure què passarà’, i a vegades els agents són molt educats i simpàtics, però fins que no veig la seva reacció estic nerviós”, explicava. En aquest sentit, l’informe apunta que l’home va patir una disminució de la gana i va perdre més de deu quilos després de patir l’agressió.

De la mateixa manera, segons l’informe de Sira, l’Adel presentava símptomes depressius. “Hi ha dies que estàs bé però i hi ha dies que estàs baix i te’n vas al fons, i venen els records, perds la força, i has d’estar lluitant per sobreviure. No hi ha la tranquil·litat d’una vida normal. No notes la felicitat que tenies abans. A vegades estic molt trist”, afirmava.

La entrada Un veí de l’Empordà denuncia la policia per tortura: “Deien que em rebentarien el cap, se’m pixarien i em cremarien els papers” se publicó primero en SOS Racisme.

Amb els vots favorables del govern (Junts i ERC), PSC, CUP i En Comú Podem i els contraris de PP i Vox, el Ple ha aprovat una moció impulsada pel grup local d’Amnistia Internacional i 27 entitats més per prendre mesures contra les identificacions per perfil racial. Concretament, seguint la recomanació del Defensor del Pueblo, proposen implementar uns formularis de parada, identificació i registre (FIP) en què es reculli la percepció de l’agent sobre la condició ètnica-racial de l’identificat, la condició autopercebuda i la nacionalitat de la persona identificada; el motiu de l’actuació policial; el resultat de l’acció i dades del lloc, hora, data i unitat policial.

Les persones identificades hauran de rebre una còpia del formulari. A més, amb dades anonimitzades, aquests formularis haurien de permetre detectar patrons de discriminació amb l’objectiu de prendre mesures correctives. La moció també contempla que l’Ajuntament mantingui un diàleg amb entitats de drets socials i altres col·lectius representants de minories ètnic-racials per informar sobre les dades dels formularis i millorar la confiança local. Finalment, demana fer formacions en bones pràctiques en intervencions policials no discriminatòries als agents de la Policia Local.

“Les parades i identificacions basades en el perfil racial són el resultat d’estereotips policials i socials pels quals determinats grups de persones són assenyalats amb més freqüència com a possibles sospitosos de certs tipus de delictes, en funció de la seva pertinença a una determinada raça, origen ètnic o color de pell”, recull la proposta, “per tant, no respecten el principi d’igualtat ni el dret a la no-discriminació, ja que l’actuació policial no es basa en criteris raonables i objectius per a la prevenció del delicte, sinó en característiques físiques o trets percebuts de la persona”.

Tal com va publicar la Directa en un reportatge el setembre passat, els Mossos d’Esquadra reconeixien que de les 1.042.845 identificacions del 2024, 508.419 van ser a persones sense nacionalitat espanyola. Això representa que un 16,15% de la població estrangera de Catalunya va ser identificada, 10 punts menys que la població amb nacionalitat espanyola. “Dins d’aquest mig milió llarg, el percentatge més gran va tenir per objectiu persones provinents de diferents zones d’Àfrica (220.510) i d’Amèrica, (142.298), a molta distància de les que tenien nacionalitats d’altres estats membres de la Unió Europea (72.162)”, recull l’article.

“És una cosa molt freqüent i que evidencia la profunditat del racisme judicial, policial, ja que al final també la policia és una eina”, va dir el president de SOS Racisme Catalunya, Cheikh Drame, en una entrevista a elCugatenc arran de la seva participació a l’edició de l’any passat del Congrés de Joves per la Pau – Arcadi Oliveres, promogut per la Universitat Internacional de la Pau (Unipau), “Eduard Sallent, cap de Mossos d’Esquadra, en una entrevista als Matins de TV3 amb la Lídia Heredia, diu que és cert que la policia té un biaix ètnic”. Set anys abans, també de la mà de la Unipau, en aquest cas al curs d’estiu, Beatriu Guarro, professora emèrita del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i membre de SOS Racisme, ja advertia d’aquest fenomen i deia que només calia complir la llei.

La seva organització ha fet un seguiment de les identificacions per perfil racial, amb una campanya de sensibilització i incidència així com informes com Vigilància 2.0 (2021) on s’evidenciava que per cada persona amb DNI se n’identificaven 3,48 d’estrangeres: “Malgrat que la desproporció hagi baixat en la majoria de les Àrees Bàsiques Policials també analitzades en l’anterior informe L’aparença no és motiu, aquesta continua sent molt elevada, fet que vol dir que la diferència entre les identificacions a població estrangera i població nacional segueix existint”.

En clau local, Amnistia Internacional va publicar a l’abril l’article Pareu el racisme, no les persones – Campanya #AtureuElRacisme, un escrit publicat a elCugatenc on posava les bases de la campanya en clau local. A partir d’aquesta feina, van sumar el suport de col·lectius fins aconseguir-ne 27 més per presentar la moció: Refugees Welcome, QgatSud, Sindicat de Llogateres, Marea Blanca, Plataforma de Pensionistes, Gilgal Solidari, elCugatenc, Enginyeria Sense Fronteres, Unipau, Oxfam Intermón, Associació de Joves Africans de Catalunya (AJAC), Amics del Poble Yazidita, Fora de Quadre, Nuevos Pasos, Petits Músics del Món, Aula de So, la Floresta contra Fronteres, Irídia, SOS Racisme, Fundació Bayt al-Thaqafa, Mujeres Palante, Migress, Regularización Ya, Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC), Trenzadas, Cooperativa la Tregua i Entitats Catalanes d’Acció Social.

La moció ha arribat al Ple com a proposta d’En Comú Podem i de la CUP i ha aconseguit un consens ampli. Juanma Cayuelas, regidor d’En Comú Podem, ha argumentat que les identificacions per perfil racial generen desafecció ciutadana i per això la formació ha de permetre reforçar les actuacions de la Policia Local. En la mateixa línia, la portaveu de la CUP, Ariadna Sierra, fent un símil amb la detecció i correcció de negligències sanitàries, ha defensat que la moció només pretén donar més eines a la policia, permetent que les actuacions quedin documentades: “És una garantia per a la ciutadania i també per als agents perquè dona garanties sobre la seva actuació”.

La proposta ha tingut el suport del responsable polític de la Policia Local, el tinent d’alcaldia Bernat Picornell (ERC), que, seguint la línia dels proposants, ha assegurat que els formularis esdevenen una eina de transparència que protegeix la ciutadania però també dona garanties als agents en les seves actuacions. Per això, s’ha compromès a convocar una reunió entre les entitats proposants i la Policia Local per estudiar com concretar les mesures a través d’una instrucció interna.

José Gallardo, regidor del PSC, tot i el vot favorable, ha mostrat una certa discrepància. Ha defensat que els agents ja actuen sota principis de legalitat, proporcionalitat i servei a la ciutadania: “No compartim discursos que puguin generar desconfiança”. Ara bé, considera que els formularis no són mecanismes de control sinó una garantia per als agents i per als ciutadans identificats i detinguts. Això hauria de permetre, a ulls del socialista, incrementar la confiança de la ciutadania envers la policia.

Però el PP i Vox ho veuen just a la inversa. Alfredo Bergua, regidor popular, ha assegurat que l’enfocament de la moció suposa partir de la idea que els agents actuen de forma incorrecta i, per tant, han de ser fiscalitzats. De fet, assegura que ja comuniquen les detencions i identificacions al Ministeri Fiscal i actuen sota un codi deontològic. “Cap agent hauria d’estar obligat a explicar percepcions personals perquè la seva funció és actuar davant de conductes o indicis, no classificar les persones”, ha argumentat, tot dient que no s’ha detectat un problema de perfilament racial a la ciutat, “la millor garantia és dotar la policia de recursos”.

Gairebé el mateix ha dit el portaveu de Vox, Marcos Rodríguez, que ha assenyalat ERC, com a encarregada de l’àrea de Seguretat, perquè, considera, assenyala els agents. Més enllà del qüestionament dels populars, que Vox comparteix, el seu portaveu també ha dit que el formulari esdevé una càrrega de feina per als agents. Com que en les intervencions dels partits de dretes, han criticat Junts per alinear-se amb les esquerres, el tinent d’alcaldia Jordi Puigneró ha rebatut que la moció pretén aplicar millores als protocols tot i que ha reconegut que “no hi ha notícies que a Sant Cugat hi hagi aquesta problemàtica”.

La entrada El Ple aprova implementar un formulari per detectar i prevenir les aturades i identificacions policials per perfil racial a Sant Cugat del Vallès se publicó primero en SOS Racisme.

«Catalunya és un territori racista. Ara bé, dir això és assenyalar a la població catalana? No. Aquí entra el factor de com entenem el racisme» és el que comentava ahir el Cheikh Drame, president de SOS Racisme, durant el programa de Bon Dia Barcelona de Betevé. «Si entenem el racisme com una discriminació individual entre éssers humans, una cosa que només és qüestió d’idees que amb educació se soluciona, tenim un problema, perquè el racisme és estructural». 

Durant l’entrevista el Drame va parlar de temes d’actualitat, com ara la prohibició del burka i el niqab als espais públics que estan impulsant els partits del PP i Vox, que no té un rerefons racista, sinó que és racista, ja que aquestes mateixes persones creuen que estan «alliberant» a les dones musulmanes quan no es posicionen en contra de la bretxa salarial, ni defensen polítiques feministes i ridiculitzen les violències masclistes que hi pateixen les dones. 

El Drame també celebra la regularització de milers de migrants a l’Estat Espanyol, victòria fruit de la lluita antiracista i del moviment Regularización Ya, però amb prudència, ja que encara no ha sortit al BOE.

Finalment, fa menció del racisme immobiliari a Catalunya i especialment a Barcelona, i més que res en l’accés a l’habitatge. 

La entrada Cheikh Drame: «El racisme forma part del nostre sistema, hem après a socialitzar de forma racista”. se publicó primero en SOS Racisme.

Las lágrimas de una madre son un lenguaje universal. Haja Jawara no puede contenerlas cada vez que menciona a su hijo Mohamadou Diawara. El joven de 22 años, que tenía diagnosticado un trastorno mental, recibió un tiro mortal el pasado mes de julio disparado por un agente de la policía local del pueblo en el que nació, creció, vivió y falleció, Montornès del Vallès (Barcelona), tras entrar en comisaría con un cuchillo e intentar atacar a otra agente, según los tres uniformados que presenciaron los hechos. No hay grabación que lo corrobore porque la cámara que debería haber captado los hechos estaba estropeada.

A veces en castellano, a veces en soninke, la lengua materna de la familia que una sobrina traduce durante el encuentro con elDiario.es, Jawara expresa rabia y tristeza. No solo por la forma en que murió su hijo, sino, también, por cómo el Ayuntamiento de Montornès, los medios de comunicación y los sindicatos policiales “han deshumanizado” a Mohamadou tras su fallecimiento. “El alcalde ni nos ha llamado”, lamenta el tío del fallecido, Mahamadou Jawara.

elDiario.es ha trasladado varias preguntas al Ayuntamiento de Montornès sobre cómo informó a la familia del suceso. El consistorio ha indicado que el alcalde sí se puso en contacto con la familia en el momento de los hechos, pero que rechazaron el ofrecimiento. Pese a ello, han remarcado desde el Ayuntamiento, distintos técnicos municipales mantienen un “seguimiento y acompañamiento” a los parientes del fallecido.

El consistorio ha agregado que ya ha procedido a sustituir las cámaras de la comisaría de la Policía Local y que está realizando un plan interno con medidas “para que estas situaciones se puedan evitar y no se vuelvan a producir”.

Madre y tío del joven denuncian que se enteraron del fallecimiento del joven por la visita de los Mossos d’Esquadra a su casa casi 24 horas después de los hechos. Antes habían acudido por tres veces hasta la comisaría de la policía local de Montornès. La primera, minutos después del disparo, la noche del 25 de julio de este año poco después de las 21.30 horas. “Vimos que había una ambulancia, pero nos dijeron que nos fuéramos a casa y que ya nos dirían algo”, recuerda la madre.

Un juzgado de Granollers (Barcelona) mantiene abierta una investigación sobre los hechos. Más allá del resultado de las pesquisas, la respuesta en forma de tiroteo a una persona con un trastorno vuelve a reabrir el debate sobre la reacción policial ante personas con problemas graves de salud mental.

Investigación judicial

El pasado mes de octubre, los tres agentes de la policía local de Montornès participaron en una reconstrucción de lo sucedido en comisaría, en presencia de la magistrada, el fiscal y los abogados de la familia Diawara y los uniformados.

La versión policial fue monolítica: Mohamadou entró cuchillo en mano, accedió, tras un golpe, a la parte privada de la comisaría y blandió el metal ante el agente que estaba en la recepción. Menos de medio minuto después, entraron otros dos agentes que estaban en el coche patrulla. Uno de ellos ya entró con la pistola desenfundada. En un estrecho pasillo, Mohamadou se giró e intentó atacar con el cuchillo a una de las policías que acaba de entrar e intentaba reducirlo con el bastón policial. La respuesta de su compañero fue disparar. Mohamadou falleció y el tercer agente resultó herido de bala, aunque se ha podido recuperar. Todo ocurrió en menos de un minuto.

Las cámaras de seguridad de la comisaría avalan la primera parte de la versión policial. Se observa que Mohamadou entra en el recinto con un cuchillo de unos 20 centímetros y, a los treinta segundos, a los dos agentes que patrullaban tras aparcar el coche frente a la comisaría. Pero no hay vídeo de lo ocurrido en el pasillo porque la cámara no funcionaba desde hacía meses.

Los Mossos d’Esquadra ya han hecho llegar sus conclusiones a la magistrada: “La actuación policial se produjo en el marco del cumplimiento del deber y en el ejercicio legítimo de su oficio, protegiendo la vida de un individuo y actuando en legítima defensa”. Los disparos, remarca la policía catalana, fueron “un medio necesario y proporcional para evitar daños irreparables”.

Más allá del resultado del proceso penal, la familia de Mohamadou todavía tiene muchas preguntas sin respuesta. “¿Los disparos eran la única opción? ¿No le podrían haber echado gas pimienta o pegado con la porra para reducirle? ¿Si hubiera sido blanco, hubieran disparado igual?”, se lamentan sus familiares desde el salón de la casa.

La pequeña vivienda es un quinto piso sin ascensor en un bloque construido en los 60 en Montornès, un pueblo de 17.000 habitantes del cinturón industrial de Barcelona. Es uno de los barrios más humildes del país: con apenas 30.000 euros de renta media bruta por hogar, se encuentra entre el 1% más pobre de Catalunya y el 9% de España. Los chavales del barrio que estudian Bachillerato son una excepción y, pese al esfuerzo y los lazos vecinales, los jóvenes parecen condenados a la precariedad.

Toda la vida en Montornès

A la familia Diawara, que llegó a Catalunya hace 25 años proveniente de Gambia, la conoce todo el mundo en el pueblo. Incluso uno de sus tíos fue vecino del actual alcalde. Mohamadou trabajaba de repartidor, y su madre se ocupa de limpiar varias dependencias municipales. Además, la policía y los servicios de emergencias médicas habían tenido que acudir anteriormente en incidentes que el joven había protagonizado en la calle por razón de su enfermedad.

“A nosotros nadie nos dijo que habían matado a mi hijo y todo el pueblo ya lo sabía”, rememora la madre del fallecido. “Yo me enteré porque un amigo me mandó un WhatsApp”, apostilla su tío. Cuando los Mossos d’Esquadra acudieron casi 24 horas después al domicilio para comunicar oficialmente el fallecimiento, la casa ya estaba llena de amigos que les daban el pésame.

Después del tiroteo que terminó con la vida de su hijo, denuncia la familia, el pueblo se llenó de medios de comunicación que “trataron casi como a un terrorista” a Mohamadou. “Solo preguntaban a vecinos blancos qué les parecía lo ocurrido, ningún periodista quiso hablar con nosotros”, aseguran. No fue la única: la extrema derecha de Vox intentó pescar en las aguas revueltas que dejó el tiroteo en el pueblo y llegó a tildar la concentración en recuerdo del fallecido de “acoso de extranjeros a los agentes”. Sindicatos policiales aprovecharon el suceso para denunciar “la grave falta de medidas de seguridad en muchas comisarías de policías locales de Catalunya”.

“Basta ya. Mohamadou no era nada de todo lo que le han dicho. Ayudaba a su madre en la cocina y trabajaba, no tienen derecho a decir tantas cosas malas de él cuando ya ha muerto”, se queja su tío. Cuando, 72 horas después de los hechos, una asistente social visitó a Haja Jawara y le preguntó si necesitaba algo. Su madre contestó: “Lo que necesito es que me devuelvan a mi hijo”.

La entrada Medio año sin poder enterrar al joven tiroteado por un policía local de Montornès por la inacción del juzgado se publicó primero en SOS Racisme.

Col·lectius antiracistes reclamen transparència i responsabilitats després de la mort a trets d’un jove negre de 22 anys a dependències policials. Critiquen la falta de comunicació i la narrativa oficial instaurada.

Diferents col·lectius antiracistes de Catalunya han emès un comunicat arran de la mort de Mahamedi, un jove negre de 22 anys, veí de Montornès del Vallès i fill de pares gambians, mort sota custòdia de la Policia Local el passat 24 de juliol.

Denuncien que el succés no és un fet aïllat, sinó part d’“una maquinària de persecució i criminalització de les nostres comunitats migrants i racialitzades” a l’Estat Espanyol i Catalunya, i critiquen que les administracions i mitjans hagin imposat una narrativa criminalitzadora, descrivint a Mahamedi com un “home armat” abatut, sense explicar detalls sobre l’ús d’armes de foc ni informar respectuosament a la família.

L’Ajuntament de Montornès del Vallès va emetre un comunicat institucional que qualificava els fets com a “un incident” a la comissaria, sense detallar les circumstàncies del tret que va causar la mort ni la naturalesa de la ferida patida per un agent involucrat. Els col·lectius exigeixen transparència en el procés, reclamant saber quants trets es van efectuar, a quina part del cos van impactar i perquè no es va comunicar immediatament la mort a la família.

Així mateix, criden els mitjans a evitar reproduir les versions policials que criminalitzen i deshumanitzen al jove, especialment en un context d’augment dels discursos d’odi contra les comunitats racialitzades i migrants.

Finalment, les organitzacions firmants reclamen un tracte digne per a la família i responsabilitats clares que permetin accés a la veritat, la justícia i la reparació sobre aquest cas. Destaquen que la mort de Mahamedi reflecteix una problemàtica sistèmica que requereix un abordatge integral davant el racisme institucional i la violència policial.

També assenyalen que “sindicats” policials van demanar més recursos per la policia davant d’aquest fet, sense mencionar la víctima en cap moment, fet que consideren que posa en relleu quines són les prioritats dels lobbys policials sobre la qüestió.

Fonts coneixedores del context de la víctima i les circumstàncies dels fets afirmen que Mahamedi feia mesos que patia la pressió policial i que el dia en què va morir sota les bales de la policia “no funcionaven les càmeres de seguretat”. Les mateixes fonts denuncien que mentre els mitjans van atribuir al jove la ferida del mosso, en realitat va ser el seu propi company qui va ferir l’agent.

La entrada Denuncien la mort de Mahamedi a la comissaria de Montornès del Vallès i exigeixen respostes se publicó primero en SOS Racisme.

Noticia extraída del Diario.es | Oriol Solé Altimira

Los mossos d’esquadra que encontraron muerto en su celda de la comisaría de Rubí (Barcelona) a Brian Ríos se han escudado este jueves ante la jueza en que el joven de 28 años había recibido el alta médica minutos antes de llegar a dependencias policiales.

Ante la magistrada del juzgado de primera instancia y instrucción 5 de Rubí han comparecido este jueves como investigados los tres mossos d’esquadra, dos agentes y un cabo, bajo cuya custodia murió Ríos la madrugada del 21 de agosto de 2022 tras ser detenido por la Policía Local y haberle inyectado un médico del ambulatorio dos tranquilizantes, pese al estado de embriaguez en el que se encontraba.

En vez de mantenerle en observación, Ríos fue trasladado a comisaría. A las dependencias de los Mossos de Rubí, el fallecido llegó “muy dormido, aletargado”, según expone la policía catalana en su informe y han corroborado también los agentes en su declaración, pese a lo cual

Al contrario que los episodios anteriores de la noche, todo lo que ocurrió una vez Brian Ríos permaneció en la celda de la comisaría de los Mossos está grabado por cámaras de seguridad. En el informe de las grabaciones, los Mossos reseñan que Ríos llegó a la comisaría a la 1:18h., unos veinte minutos después de ser dado de alta.

Tras cachearle y pasarle el detector de metales, los agentes lo dejaron durmiendo en la celda, tal y como constatan las imágenes. Sobre la 1:30h., un agente lo cambió de posición “para evitar que se ahogara con el vómito”, dice el informe, y volvió a salir de la celda mientras Brian Ríos movía el brazo y respiraba con aparente normalidad. A las 2:15h., según el informe policial, “el movimiento del brazo deja de existir” y Ríos permanece “inmóvil”.

“Llevamos tres años buscando verdad, justicia y reparación”, ha expresado Juliana Tapiero, que fue testigo de la detención de Brian Ríos por parte de la Policía Local de Rubí y ha reclamado, de nuevo, que los agentes acudan ante la jueza para explicar el arresto. “Seguiremos exigiendo justicia para Brian porque las vidas migrantes importan”, ha apostillado.

Según ha explicado el abogado de Tapiero, Benet Salellas, los mossos han alegado que como el informe médico de alta no recogía ninguna especificación de tratamiento, de vigilancia o de supervisión, siguieron el protocolo habitual y controlaron al detenido mediante las cámaras de la celda y asegurándose de que respirase.

Los agentes, ha destacado el letrado, activaron los servicios de emergencias rápidamente cuando se dieron cuenta de que Rios no respiraba. Pero Salellas ha enfatizado que la clave del caso no está en la actuación posterior de los agentes, sino en cómo permitieron que un hombre joven ingresara en dependencias policiales afectado por los tranquilizantes que le suministraron en urgencias.

El abogado ha lamentado que la declaración de los mossos no haya servido para resolver qué pasa con las personas que son detenidas, a las que se les inyectan “medicamentos potentísimos que las dejan KO, sedadas absolutamente”, como en el caso de Ríos, y a las que no se les hace una supervisión, de forma que si se produce un problema médico mueren privadas de libertad.

El doctor que firmó el informe ya ha acudido a declarar como investigado ante la magistrada y alegó que fue una intervención “conjunta” con otro facultativo, que ya ha fallecido. Por su lado, dos enfermeros del ambulatorio declararon como testigos y señalaron que Brian Ríos estuvo “contenido” por la Policía Local de Rubí mientras era atendido por los médicos, y que salió del centro médico “sedado e inconsciente”.

La jueza encargó un informe forense sobre si, dada la ingesta de alcohol que presentaba Ríos, la administración de los dos tranquilizantes “era indicada o no” y si las dosis fueron correctas, además de si era “necesaria o conveniente” haber mantenido su supervisión médica en vez de trasladarle a comisaría.

La respuesta de los profesionales del Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya (IMLC) fue que, si bien las dosis de tranquilizantes que recibió Ríos sí se enmarcan en los protocolos vigentes, hubiera sido “altamente recomendable” una observación médica posterior a su administración o una derivación a un hospital, debido a su estado de embriaguez. “La actitud más prudente hubiera sido mantener al paciente en observación”, concluyó el informe.

La entrada Los mossos que hallaron muerto en comisaría a Brian Ríos se escudan en que fue dado de alta por los médicos se publicó primero en SOS Racisme.

Arran del desallotjament d’un bloc de pisos okupat del carrer de Muntaner de Barcelona, on vivien seixanta persones, en Vito i dues persones més van ser internades al CIE de la Zona Franca. Des del Sindicat Socialista d’Habitatge de l’Eixample creuen que “hi ha una relació directa entre l’organització política d’en Vito i la detenció”

En Vito va ser detingut el 2 de desembre juntament amb tres persones més, una d’elles menor d’edat. Fa temps que viu a Barcelona, té dues filles i, tot i que té una ordre d’expulsió de l’Estat espanyol, compta amb una llarga trajectòria d’arrelament. La seva detenció es va fer en el marc del desallotjament d’un bloc de pisos okupat al carrer Muntaner 28, on vivien una seixantena de persones. Ell no hi residia sinó que és membre del Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample i donava suport a les persones, majoritàriament migrants, que estaven sent expulsades de casa.

La Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra van efectuar el desallotjament i, segons denuncia Cheikh Abdoul Khadre de la Comunitat Negra Africana i Afrodescendent a Catalunya (CNAACAT), en la confusió del moment, ningú va veure com s’enduien en Vito. “Hi havia un cordó policial, la gent estava intentant recuperar les seves pertinences de dins de l’edifici i, de sobte, Vito i les altres tres persones van desaparèixer”, explica Khadre.

La situació es va agreujar perquè ningú sabia on eren els desapareguts. “Després de sis hores no sabíem que havia passat amb ell, vam parlar amb les autoritats i no ens van dir res, però testimonis ens havien explicat que l’havien vist pujar a un cotxe de la Guàrdia Urbana, i per això, a la tarda, vam anar a la comissaria de les Corts per veure si es trobava allí”, explica Khadre, que ahir va comparèixer davant de l’edifici, actualment tapiat, per denunciar el cas. L’acte va ser convocat per la CNAACAT, el Casal Popular Lina Òdena, el Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample i CAS, amb l’adhesió de SOS Racisme, Esquerra de l’Eixample Acull, Catalunya, Tanquem els CIE, #Regularizaciónya i Emergencia Frontera Sur Barcelona.

Vito i dos dels detinguts del bloc del carrer de Muntaner van ser reclosos al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca després de passar pels jutjats

Segons detalla Khadre, quan es va personar a la comissaria li van dir que no hi constava cap detenció registrada, però paral·lelament, el lletrat Jordi Naya d’Arrels Advocats va trucar al Col·legi d’Advocats i li van comunicat que a Vito li havien assignat un advocat d’ofici. “Quan va començar el desallotjament ens van dir que no detindrien a ningú i després ens van dir que mentíem i que no hi havia ningú detingut”, denuncia Khadre. Finalment, van poder confirmar que Vito i dos dels detinguts del bloc del carrer de Muntaner havien passat a disposició judicial i havien estat reclosos al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca. El quart detingut, en ser menor d’edat, va quedar sota tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).

A dia d’avui, només en Vito segueix internat al CIE de la capital catalana i segons expliquen els qui el coneixen —tant activistes com persones que vivien al bloc— té accés a un telèfon mòbil per connectar-se amb l’exterior. Se sent esperançat, perquè sap que s’està lluitant per ell, però no entén per què el van detenir i per què encara el retenen. Des del Sindicat Socialista d’Habitatge de l’Eixample afirmen que “hi ha una relació directa entre l’organització política del Vito i la seva detenció”. “Estem convençudes que això és un càstig que té a veure amb l’auge reaccionari de l’estat i un disciplinament de la classe treballadora perquè el proletariat migrant no s’organitzi”, afegeixen. Ara, segons assenyala l’advocat Naya, s’ha presentat un recurs contra la interlocutòria d’internament en base a l’arrelament familiar i social que ha pogut documentar.

Pertinences abocades a un contenidor

El seu cas és només una de les moltes històries —potser la més kafkiana— que es van presenciar durant el desallotjament del bloc del carrer de Muntaner. Aquell mateix dia, una dona embarassada que vivia a l’edifici també va ser desnonada. “Si no hagués estat per l’ajuda veïnal, continuaria al carrer”, puntualitza Cheikh Abdoul Khadrede la  CNAACAT

En aquest sentit, l’activista denuncia que l’Ajuntament de Barcelona encara no ha ofert una solució residencial a la seixantena de persones que hi vivien. Tanmateix, des del consistori asseguren que “en el moment del desallotjament equips del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona van atendre les persones desallotjades”.

Les entitats que donen suport a les persones desallotjades denuncien que, un cop la policia va entrar a l’edifici, no es va permetre l’accés de persones que hi vivien per a recollir les seves pertinences, tampoc la documentació personal

A més, des de les entitats que donen suport a les persones desallotjades denuncien que, un cop la policia va entrar a l’edifici, no es va permetre l’accés de persones que hi vivien per a recollir les seves pertinences, tampoc la documentació personal. De fet, avui dia, la porta de l’immoble està tapiada i tot just davant hi ha un contenidor d’obra on s’amunteguen el que les persones que vivien a l’edifici okupat, afirmen, són les seves pertinences. “Ara que ve el fred, el que ens fa més mal és que la gent susceptible de patir racisme es troba al carrer i per culpa de la llei d’Estrangeria no té sortides per trobar un lloc on viure”, lamenta Khadre.

L’Ajuntament de Barcelona, punta de llança dels desallotjaments

El desallotjament, tal i com van explicar les entitats en compareixença de premsa, va ser impulsat per l’Ajuntament de Barcelona. Aquest extrem el confirma el consistori i diu que es va portar a terme “pels riscos per a les persones que hi residien, ja que la finca ha perdut les condicions d’habitabilitat”. Alhora, les mateixes fonts de l’Ajuntament de Barcelona indiquen que “el desallotjament forçós es va executar amb la pertinent autorització judicial després que al passat mes de setembre no fos possible el desallotjament voluntari tal com ordenava l’expedient administratiu” i afegeixen que l’ocupació “provocava nombrosos problemes de seguretat i convivència entre els veïns d’aquest àmbit de l’Antiga Esquerra de l’Eixample”.

Les persones del bloc del carrer de Muntaner se sumen a la trentena de persones desallotjades de la benzinera de Roc Boronat o a la quarantena que van desnonar a la plaça de la Gardunya.

Les entitats consideren que l’Ajuntament ha iniciat una batalla contra les persones migrants més vulnerables i assenyalen que això es pot certificar amb altres desallotjaments que s’han produït en els darrers temps. Les persones del bloc del carrer de Muntaner se sumen a la trentena de persones desallotjades de la benzinera de Roc Boronat, al barri de Poblenou, o a la quarantena que es van desnonar de la Tancada Migrant, a la plaça de la Gardunya del Raval. Una de les persones que vivia en aquest darrer espai, el Príncipe, hauria mort de fred després de veure’s obligat a viure al carrer.

Per tot plegat, el Sindicat d’Habitatge Socialista de l’Eixample, no comprèn com es pot argumentar un desallotjament per raons d’habitabilitat, quan les persones que es veuen afectades pel desnonament “acabaran vivint al carrer en condicions molt pitjors”. Així mateix, consideren que l’Ajuntament ha pres una deriva “higienista, com es pot veure amb el Pla Endreça”.

“Aquests són només alguns exemples dels milers de persones als quals l’Ajuntament de Barcelona, així com altres ajuntaments de l’àrea metropolitana, han deixat al carrer, sense donar resposta a les seves necessitats”, asseveren des de les entitats crítiques.

La entrada El cas d’en Vito: entitats denuncien persecució de l’activisme i les persones migrants se publicó primero en SOS Racisme.

Notícia extreta de 3cat | Andreu Merino Vives

A Barcelona hi ha un total de 507 persones que malviuen en assentaments de barraques o en locals ocupats, és a dir, en immobles que no disposen de cèdula d’habitabilitat. Així ho ha avançat «El matí de Catalunya Ràdio» a partir de dades oficials de l’Ajuntament de Barcelona. Concretament, hi ha 236 persones vivint en assentaments i 271 vivint en locals ocupats, totes en situació de vulnerabilitat, entre les quals hi ha un centenar de menors. En total, consten 62 assentaments en naus o solars i 57 locals.

L’Ajuntament ha comptabilitzat aquestes dades a través del Servei d’Intervenció Social de Famílies amb Menors (SISFAM), el Servei d’Atenció Social al Sensellarisme en l’Espai Públic (SASSEP) i el Servei de Detecció i Intervenció amb infants, adolescents i joves migrats (SDI). El consistori defensa que aquest tipus d’infrahabitatge és un fenomen que va a la baixa, però les entitats socials ho qüestionen.

Falten dades

Diverses entitats, per exemple, assenyalen que si hi ha una tendència a la baixa és perquè les famílies marxen de la ciutat a causa, sobretot, de processos de desallotjament. També  recorden que l’Ajuntament només té comptabilitzats els locals on hi ha activitat d’economia submergida, com la recollida de ferralla, mentre que no hi ha cap cens de la resta de locals ocupats. David Espinós és coordinador de l’Associació Amics del Moviment Quart Món i assenyala aquesta realitat. «Sabem que hi ha molts locals a la ciutat on no hi ha economia informal. Només fent una volta a l’entorn de la nostra seu ho podem comprovar», explica en referència a la Verneda.

El Sindicat d’Habitatge del Besòs i la Verneda s’explica en termes similars. «Aquí hi ha molts locals que van abaixar la persiana amb la crisi del 2008 i no l’han tornat a obrir», afirma Paula Gómez. La representant del sindicat insisteix que, en paral·lel, la Verneda és el destí de moltes persones i famílies «expulsades a la perifèria». «Al final hi ha famílies que no tenen on viure i acaben entrant en aquests locals per manca d’alternaitva«, exposa. Davant d’aquest escenari, el coordinador de l’Associació Amics del Moviment Quart Món, David Espinós, lamenta la falta d’un cens fiable.

«Hi ha persones que no formen part de cap recompte i fins que no es tinguin en compte totes les tipologies d’infrahabitatge, les xifres no reflectiran la realitat»

L’investigador de l’Institut Metròpoli, Albert Sales, considera que aconseguir dades és «difícil, però no impossible» i qualifica de «pràcticament inabordable» l’infrahabitatge a nivell quantitatiu. Sales també planteja el dubte de qui ha de ser el responsable d’obtenir les dades. «Crec que les dades s’han de generar a partir d’equips de recerca que no tinguin com a objectiu fer intervenció social directa», apunta.

Fonts municipals reconeixen que hi ha dinàmiques d’infrahabitatge que, puntualment, poden passar desapercebudes. «En l’àmbit dels assentaments i locals amb dinàmica d’assentament hi ha molta mobilitat», apunten. «S’extreuen més dades de tendència que de detall», afegeixen.

Una altra cara de la crisi d’habitatge

La Madelina i la Cristina són dues de les persones que sí que figuren a les dades comptabilitzades per l’Ajuntament. Totes dues viuen en dos locals ocupats al barri de Vallcarca, amb els seus respectius marits i amb tres fills cadascuna. També tenen en comú que l’únic ingrés que tenen prové de la Renda Garantida de Ciutadania i del que poden ingressar les seves famílies a través de treballs informals com la recollida de ferralla.

«Fa tres anys que visc a Barcelona. Al principi, en pisos, però ara fa temps que he anat de local en local», explica. La Cristina fa cinc anys que viu a la ciutat i, en el seu cas, ho ha fet sempre ocupant locals.

«De moment estem bé però és clar que un local no és com un pis. En molts no hi ha cuina ni dutxa»

Els seus nuclis familiars ingressen poc més de 1.200 euros en el seu conjunt i així, diuen, és impossible trobar un pis en el mercat de lloguer. Segons les últimes dades, el preu mitjà a la ciutat és de 1.133 euros. L’investigador de l’Institut Metròpoli, Albert Sales, apunta que l’augment dels preus és, en molts casos, el causant de situacions d’infrahabitatge. «Si els preus dels habitatges pugen de manera desorbitada, la demanda d’habitacions i els seus preus també ho fa. Això provoca una bossa cada cop més gran de persones sense cap solució habitacional», diu.

Hi coincideix Manu Sánchez, del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, el col·lectiu del qual formen part la Madelina i la Cristina. «Hem anat veient com moltes persones desnonades han acabat vivint en locals i assentaments. És impossible que aquestes famílies accedeixin actualment a un pis», argumenta. Davant d’això, Sales planteja que l’infrahabitatge no ha de ser atès només a través dels serveis socials, sinó de polítiques estructurals d’habitatge.

«Es requereixen polítiques contundents que donin la volta al mercat d’habitatge»

Sense permís de treball

La Madelina i la Cristina tenen un altre problema afegit a l’hora d’intentar accedir a un habitatge: ni elles ni els seus marits tenen permís de treball. Una situació en què es troben milers de persones a Catalunya, com recorda el president de SOS Racisme, Cheikh Drame: «Les persones en situació administrativa irregular aporten a la societat, però no són considerats ciutadans», lamenta.

Drame denuncia el cul-de-sac en què es troben immerses moltes d’aquestes persones: «Per aconseguir els papers necessites un contracte de feina i per aconseguir el contracte de feina necessites un paper. Aquest bucle et condemna a la precarietat«.

La entrada Almenys mig miler de persones viuen en barraques i locals ocupats a Barcelona, un centenar de menors inclosos se publicó primero en SOS Racisme.

La penalista Laia Serra exerceix d’advocada defensora de diverses persones que es van manifestar contra Vox al Raval. Serra analitza el perill que suposa que l’extrema dreta, en connivència amb la Fiscalia, estigui utilitzant els delictes d’odi per atacar l’acció política confrontativa.

El 25 d’agost del 2020, la diputada de Vox Rocío de Meer, en una intervenció al Congrés dels Diputats va qualificar els barris amb diversitat cultural d’“estercoleros multiculturales”. Tot seguit, ella i la seva formació política van estar divulgant aquest mateix missatge a xarxes socials. Una setmana després d’aquestes declaracions van anar al barri del Raval amb el pretext de conversar amb el veïnat sobre la inseguretat al barri. La tàctica de proclamar missatges denigrants i provocadors, per a continuació, fer presència als espais en els quals saben que aquests missatges seran confrontats, amb l’objectiu d’aconseguir capturar imatges que projectin la idea de la intolerància de les esquerres, és una estratègia comunicativa clàssica de l’extrema dreta.

«La tàctica de proclamar missatges denigrants i provocadors, per a continuació, fer presència als espais en els quals saben que aquests missatges seran confrontats, és una estratègia clàssica de l’extrema dreta

El Raval que destaca per ser un barri amb un teixit veïnal compromès i enxarxat, lògicament, va expressar el seu repudi als missatges denigrants de la formació política. Aquell escrache va ser denunciat davant la policia per part de diversos diputats i membres de Vox. La formació política, segons fonts periodístiques el 2023, hauria dedicat 560.000 euros en despeses judicials. I és que una part rellevant de l’activitat de la formació política, es basa en la litigació de casos dels quals pugui treure rèdit polític, sigui simbòlic o jurídic. En el procediment judicial del cas del Raval, Vox es va pretendre personar com a víctima d’un delicte d’odi, delicte que haurien comès els veïns manifestants, entre els quals es troben activistes antiracistes racialitzats. El potencial polític del cas era clar, per una banda, que el sistema judicial legitimés que un partit d’extrema pogués ser considerat com a víctima d’un delicte d’odi, i per l’altra, continuar fent que l’acció política confrontativa sigui considerada un delicte d’odi ideològic. Les conseqüències socials d’aquests plantejaments són ben perilloses.

El que potser no és tan sabut és que en aquests procediments judicials està intervenint la Fiscalia de delictes d’odi, que amb la seva presència, valida implícitament el fet que es tractaria de procediments judicials sobre fets discriminatoris. I no es tracta només d’efectes simbòlics. La Fiscalia de delictes d’odi, en els seus escrits d’acusació, reclama que s’incrementin les penes a imposar als activistes, en base a l’aplicació de l’agreujant de discriminació ideològica.

«El sistema judicial legitima que un partit d’extrema dreta pugui ser considerat com a víctima d’un delicte d’odi.»

A l’Estat espanyol, la interpretació dels delictes d’odi es va consolidar el 2019 amb la publicació de la Circular 7/2019 de la Fiscalia de delictes d’odi. Aquella circular va imposar el seu criteri interpretatiu aprofitant que els tribunals no tenien un criteri propi sobre com aplicar aquesta mena de delictes, i aprofitant que socialment tampoc hi havia una reivindicació sòlida i unitària perquè s’apliquessin els delictes d’odi amb perspectiva de drets i amb la finalitat perquè es van crear: protegir col·lectius històricament vulnerabilitzats. En aquella circular, la Fiscalia de delictes d’odi, proclamava que la gènesi d’aquells delictes seria la de combatre la intolerància i, per tant, un nazi podria ser protegit pels delictes d’odi. La conseqüència pràctica d’aquest prisma és que resulta irrellevant si en una actuació de confrontació política s’advoca per la defensa dels drets col·lectius i per la vigència de valors com la igualtat, o a l’inrevés, es proclama la denigració i la discriminació.

Més enllà de l’estigma que suposa atribuir una motivació discriminatòria a activistes que compten amb una llarga trajectòria en la defensa de la igualtat i el combat del feixisme, aquests procediments comporten que els cossos policials, inclòs el cos dels Mossos d’Esquadra, realitzin “informes d’intel·ligència” sobre els activistes, que s’acosten massa al que sempre s’ha conegut com a fitxes polítiques. En aquests kafkians informes, es consideren indicis de polarització rellevants el fet d’acudir a manifestacions en les quals hi ha banderes violetes o roges, banderes antifeixistes o senyeres. És a dir, que els cossos policials estan interpretant com a element indiciari de radicalisme de tint criminal, la participació en qualsevol acte de protesta, encara que no s’hi doni cap situació de violència. Una altra conseqüència greu és que Vox, procediment rere procediment, està tenint accés a tots aquests informes polítics d’activistes, amb l’exposició que això suposa per aquests darrers.

«Els cossos policials estan interpretant com a element indiciari de radicalisme de tint criminal la participació en qualsevol acte de protesta.»

La Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) en la seva Recomanació número 15 del 2015 sobre discursos d’incitació a l’odi, ja alertava del risc que la persecució d’aquests delictes per part dels estats acabés justificant la repressió a la crítica política. La Circular 7/2019 sobre delictes d’odi no conté cap menció a aquest risc potencial, que ja s’està convertint en real.

En l’actual context d’auge del feixisme, la Fiscalia de delictes d’odi no pot anar acompanyada de l’extrema dreta en els procediments judicials que criminalitzen els activismes i la lluita col·lectiva, que són els que estan a primera línia enfrontant una deriva autoritària que està minant els valors i els vincles que estructuren la nostra societat.

És hora de teixir posicionaments col·lectius clars que reivindiquin que es deixi de sostreure els delictes d’odi de la finalitat antidiscriminatòria per a la qual van ser creats, i que facin palès el rebuig a unes pràctiques d’Estat que es justifiquen en nom de la protecció d’uns col·lectius, que acaben sent represaliats.

La entrada Els delictes d’odi, una arma política i jurídica en mans de l’extrema dreta se publicó primero en SOS Racisme.

•    Es premien produccions del programa InfoK (TV3), de Ràdio Trinijove, de la Productora Videoclub.tv, les webs de les associacions Irídia i SOS Racisme, i les trajectòries de la periodista i productora Tània Safura Adam Mogne i de la l’Associació Promotora del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison

•    La presidenta de la MDA, Laura Pinyol, ha destacat que els treballs premiats “exemplifiquen com la diversitat ha esdevingut una mirada estructural per contribuir a explicar el món i la realitat en què vivim”

La Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual (MDA), associació impulsada pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), ha lliurat els premis de la XIII edició dels Premis per a la Diversitat en l’Audiovisual a set mitjans, entitats i persones que s’han destacat per fomentar la diversitat en el món audiovisual. En aquesta edició s’hi havien presentat 59 treballs.

L’acte de lliurament ha tingut lloc avui, 9 de juliol, a la seu del CAC i ha comptat amb les intervencions de la presidenta de la MDA i consellera del CAC, Laura Pinyol, i de la presidenta adjunta de la MDA i vicepresidenta del CAC, Rosa Maria Molló. Així mateix, hi han assistit el president del CAC, Xevi Xirgo, i els consellers Enric Casas i Miquel Miralles, així com els membres del jurat i les persones guardonades.

Pinyol ha assenyalat que els treballs premiats “exemplifiquen com la diversitat ha superat la categoria d’anècdota i ha esdevingut una mirada estructural per contribuir a explicar el món i la realitat en què vivim des de la reflexió, la crítica i la complexitat” i ha volgut agrair “a tots els membres del jurat que n’han pres part, tant en aquesta edició com en les anteriors, així com a tots els participants que han contribuït a bastir un entorn audiovisual més compromès, més sensible i més rigorós”.

Els premiats i premiades han estat els següents:

Categoria A (programa de televisió): dues produccions emeses pel programa InfoK (TV3): Drets dels nens (2020) i Especial: què està passant a l’Afganistan? (2021).

El jurat valora molt positivament l’aproximació efectiva als drets humans dels infants que s’hi fa i en destaca la producció, de gran qualitat, i l’esforç per explicar d’una manera pedagògica i entenedora, d’una banda, els drets dels infants i, de l’altra, la submissió de les nenes a la societat afgana a partir de la presa de control dels talibans. Aquestes produccions aborden temes conflictius i complexos, com la prohibició de l’escolarització de les nenes afganes, amb un llenguatge clar i adequat per al públic infantil.

Categoria B (programa de ràdio): programa Connexió Intercultural, realitzat per Ràdio Trinijove 91.6 FM de la Fundació Privada Trinijove (2021).

El jurat destaca la presentació innovadora de la realització i una aproximació honesta a la diversitat narrada des de veus juvenils, que són actors i alhora locutors de la seva realitat. A més, el jurat valora que la informació subministrada sigui de gran rellevància per a la comunitat.

Categoria C (producció audiovisual): producció audiovisual Ahlam Jamila (Dolços somnis), realitzada per la Productora Videoclub.tv (2020).

El jurat considera que és un curt preciós, narrat en primera persona, que presenta la immigració com una oportunitat, on l’esperança i la por s’hi presenten de manera sensible i empàtica.

Així mateix, en aquesta categoria, el jurat decideix concedir dues mencions especials per a produccions mereixedores d’una atenció singular:

Menció especial: producció cinematogràfica Mediterráneo, realitzada per Fasten Seat Belt, Lastor Media, Arcadia Motion i Heretic (2021). El jurat agraeix la candidatura d’un producte excel·lent, si bé entén que depassa la vocació fundacional dels Premis i no s’adequa al seu abast de reconeixement.

Menció especial: producció La intermediació lingüística per part dels menors a Catalunya, realitzada per el grup de recerca MIRAS de la Universitat Autònoma de Barcelona (2023). El jurat considera que la producció, sis càpsules que mostren el paper dels infants en les migracions, té un component de reconeixement sobre les segones generacions de migrants, que ja estan més adaptades al país d’acollida que els seus pares.

Categoria D (producció pòdcast): el jurat ha avaluat els sis pòdcasts que optaven al premi, per bé que ha decidit declarar deserta aquesta categoria.

Categoria E (webs i xarxes socials): premi ex aequo a la web d’Irídia i a la web de la campanya Invisibles, l’estat del racisme a Catalunya, de SOS Racisme.

El jurat conclou que les dues propostes presentades tenen un estàndard de qualitat molt alt, són entenedores per a la defensa dels drets humans i, especialment, per a la defensa de drets en situació de violència institucional.

Categoria F (trajectòria de les persones pel foment de la diversitat en l’àmbit de la comunicació audiovisual): la periodista i productora cultural Tània Safura Adam Mogne.

El jurat destaca la seva trajectòria impecable, dedicada a explicar i a reflexionar sobre la realitat de les diàspores africanes a Catalunya i al món. Així mateix, el jurat reconeix la gran tasca duta a terme per donar visibilitat al teixit cultural de diferents indrets del món a la ciutat de Barcelona.

Categoria G (trajectòria d’entitats, de mitjans i/o de programes de televisió i ràdio pel foment de la diversitat en l’àmbit de la comunicació audiovisual): l’Associació Promotora del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

El jurat en destaca el treball amb la comunitat sorda de Catalunya, el col·lectiu de dones lesbianes, la visibilització de les dones amb motiu del 8M, les dones joves, les migrants i les dones treballadores de la llar.

Menció especial: la Fundació Bayt al-Thaqafa, per la seva ajuda a immigrants d’origen àrab-musulmà des del 1974, amb l’objectiu de facilitar-ne la integració social i cultural sense renunciar a la pròpia identitat, a través de programes d’acompanyament i assessorament a Catalunya.

La entrada La Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual (MDA) lliura premis a set mitjans, entitats i persones que han contribuït a impulsar la diversitat se publicó primero en SOS Racisme.