Susan Kalunge, membre del Consell de SOS Racisme, ens explica que encara estem molt lluny de tenir una societat lliure de racisme. Després de 25 anys d’atenció i acompanyament a víctimes de discriminacions, afirmem que encara falten eines per la prevenció, la denúncia i l’eradicació del racisme.
Què passa i què està fallant?
Aquest darrer any, el 2017, el servei d’Atenció i Denúncia per a víctimes de racisme (SAiD) de SOS Racisme va atendre 485 persones. De les quals, 327 era la primera vegada que s’adreçaven a SOS Racisme, la resta, 158 eren casos gestionats des d’anys anteriors.
Però malauradament aquests casos que arriben a ser denunciats només són la punta de l’iceberg. Hi ha molts casos que queden en silenci perquè les persones racialitzades hem après a conviure amb un percentatge de racisme que sembla que és “el que ens ha tocat viure” i perquè hi ha una clara desconfiança en el sistema judicial i això provoca que molts casos no es denunciïn. Les institucions públiques ens han fallat massa vegades.
Ens fallen quan no desenvolupen el marc normatiu per a protegir les víctimes i el que provoca és indefensió i impunitat – com passa en els casos de denegació d’accés per part de personal de seguretat privada als local d’oci nocturn ja que en molts municipis, com a Barcelona, el reglament no està desenvolupat i això comporta que la sanció sigui inexistent –.
També ens fallen quan no realitzen més accions de sensibilització i prevenció – tant per la ciutadania com pels treballadors i treballadores públiques –. Crida l’atenció que des de fa anys SOS Racisme assenyala aquesta mancança dins l’estat del racisme a Catalunya.
Les persones racialitzades patim, en el nostre dia a dia, el racisme que moltes vegades no arriba a ser denunciat. Un racisme invisibilitzat per les institucions i que potser no apareixerà a les portades de diaris ni serà trending topic a les xarxes socials, però és un fet que trastoca poc o molt la nostra vida, i hem hagut d’aprendre a “suportar” i fer com si res. Aprenem a resignar-nos.
Recordo que el meu pare em deia de petita: “Has de treballar el doble que la resta, has de ser la millor perquè ets diferent” i de petita no sabia ben bé perquè ho deia, qui era la resta ni què significava, però aquella frase se’m va quedar gravada i m‘ha acompanyat sempre.
Quan vaig ser més gran vaig adonar-me que el que em volia dir és que el meu color de pell podria significar un handicap en el meu desenvolupament personal i professional i que havia de ser-ne conscient.
El més greu de tot és que el meu no és un cas aïllat. Parlant amb altres persones racialitzades aquest tipus de consells o altres experiències personals semblants són habituals: com les vivències que sovint s’expliquen a les “polifes” – la polifacètica antiracista és un espai obert de trobada on poder compartir, debatre i reflexionar sobre temàtica antiracista – ens adonem que hem viscut vivències molt similars.
És part de la nostra experiència al llarg de la vida com a persones racialitzades.
Som conscients que podem patir situacions, discriminacions, atacs i insults racistes, mirades de desconfiança o que no s’asseguin al teu costat al metro, que si deixes una bossa al metro pensin que ets un/a terrorista, discriminacions a les entrevistes de treball, acudits i “brometes” sobre el teu color de pell, la dificultat de llogar un pis pel teu origen, que la policia et pari al metro i et demani la documentació pel teu perfil ètnic, la insistent pregunta sobre el teu origen, la denegació de l’entrada als locals d’oci nocturn, etc.
I què fem amb això?- vaig pensar.
En el meu cas, jo em vaig fer activista. Perquè he patit racisme a la meva vida i no vull que cap persona n’hagi de patir. Vaig entendre que havia d’assumir un paper actiu si volia que les coses canviessin i aquesta era la manera de contribuir, de posar el meu granet de sorra perquè el racisme no tingués cabuda a la nostra societat. I vaig trobar molta gent que tenia ganes de fer el mateix que jo.
Em vaig fer activista perquè he patit racisme i no ho vaig verbalitzar fins fa poc. Segurament no ho he explicat ni a algunes de les persones blanques més properes a mi. I per què? Perquè sovint pensem que no ho entendran, que té poca importància, que és una tonteria, que no val la pena lluitar-hi en contra…. Però si la té. I molta.
Què està canviant?
La bona notícia és que hi ha motius per l’esperança. Les persones racialitzades ens estem organitzant per combatre el racisme. Estan sorgint moltes iniciatives diverses que denuncien el racisme que patim des de diverses perspectives i àmbits d’actuació: des del món de la cultura, des del feminisme, des del món social, des de la política, etc.
Hem d’empoderar-nos. És l’única solució. Hem de ser conscients dels nostres drets i de les eines que tenim al nostre abast per a defensar-nos. I també hem de fer còmplice a la població blanca. Perquè necessitem que facin la nostra lluita com a seva. És una lluita que hem de plantejar com a societat i com una qüestió de justícia social.
I ja per acabar, m’agradaria posar de relleu el treball i la dedicació que fan les activistes i la societat civil en la lluita contra aquesta xacra. Són moltes les persones que dediquen part del seu temps i les seves ganes de construir un món una mica millor i en aquesta data assenyalada, com és el dia Internacional per l’Eliminació de la discriminació racial, m’agrada recordar el treball incansable i diari de tantes i tantes persones.
Salut i lluita!
