Les organitzacions sotasignats volem plantejar a l’opinió pública en general i molt especialment a governants, partits polítics, sindicats, jerarquia eclesiàstica, ONGs i resta d’entitats e institucions un seguit de reflexions entorn els darrers incidents en relació a la demanda de regularització dels col·lectius i persones que es troben a l’Estat Espanyol privats de documents.
Les recents mobilitzacions protagonitzades per col·lectius d’immigrats sense papers s’han de llegir com el resultat de la política d’estrangeria del govern del Partit Popular, que ha condemnat a la desesperació milers de persones que no han pogut accedir a regularitzar la seva situació o bé que han perdut els permisos que els havien estat concedits i el treball. Això ha estat degut a la manca de voluntat política per resoldre el tema de la immigració i a la desídia d’un govern que no va crear els mecanismes administratius adients per a dur a terme la regularització d’aquestes persones, abocant-los a un caos que ha estat repetidament denunciat als mitjans de comunicació per diverses entitats i professionals que treballen en aquest sector.
Avui els governs d’esquerres han d’assumir les responsabilitats que els pertoquen i donar una solució amb caràcter d’urgència a la situació generada. La immigració és avui una característica estructural de la nostra societat. Aquesta societat no és comprensible sense comptar amb les aportacions de milers de persones que abandonen els seus països buscant millors oportunitats per a elles i per a les famílies que han deixat enrera. Són molts els països pobres que han fet de la migració i dels diners que envien els i les immigrats, la major si no l’única font d’ingressos i un dels principals motors de la seva economia.
Els nostres països, que tradicionalment van ser emissors de migrants cap a la resta d’Europa i cap a Amèrica, ara reben un flux d’individus joves, sovint amb un alt nivell de formació. Tornem a tenir infants als carrers i a les escoles i persones que estan ocupant sectors laborals que els i les autòctons hem abandonat. Paral·lelament, la desactivació del ja minse estat del benestar al nostre país ha generat un mercat en l’assistència a les persones grans que només es pot cobrir en base a les precàries condicions de vida i de treball de treballadors i treballadores estrangers.
Les raons que impulsen les persones a emigrar són moltes però l’econòmica es perfila com una de les principals. No hi ha fronteres, ni murs, ni policies, ni lleis que puguin aturar les persones que fugen de la pobresa i les desigualtats socials, que no es resignen a viure sense futur i que venen perquè saben que aquí poden trobar oportunitats. Els seus països han estat empobrits per unes polítiques d’opressió i de saqueig que encara es mantenen sota la forma de la pressió que els suposa el deute extern, els subsidis a les nostres exportacions agrícoles o bé amb la hipocresia d’una cooperació entre governs que en realitat exporta només empreses que s’han de beneficiar de ma d’obra barata en condicions laborals inacceptables per a nosaltres.
Hauríem d’analitzar els processos migratoris des d’una posició autocrítica i posant en qüestió també les nostres formes de creixement i de consum per tal de veure si són ecològica, social i èticament sostenibles.
Negar els permisos de residència a les persones que avui són a l’Estat Espanyol suposa consolidar dos tipus de persones, els ciutadans i ciutadanes que tenen reconeguts els seus drets i aquells i aquelles que es veuen en un buit legal del que no poden fugir, sotmesos a una explotació ratllant en l’esclavatge i en condicions de vida infrahumanes, condemnats a viure amb la por que qualsevol dia els aturi la policia i els expulsi del país.
Per tot això:
Les recents mobilitzacions protagonitzades per col·lectius d’immigrats sense papers s’han de llegir com el resultat de la política d’estrangeria del govern del Partit Popular, que ha condemnat a la desesperació milers de persones que no han pogut accedir a regularitzar la seva situació o bé que han perdut els permisos que els havien estat concedits i el treball. Això ha estat degut a la manca de voluntat política per resoldre el tema de la immigració i a la desídia d’un govern que no va crear els mecanismes administratius adients per a dur a terme la regularització d’aquestes persones, abocant-los a un caos que ha estat repetidament denunciat als mitjans de comunicació per diverses entitats i professionals que treballen en aquest sector.
Avui els governs d’esquerres han d’assumir les responsabilitats que els pertoquen i donar una solució amb caràcter d’urgència a la situació generada. La immigració és avui una característica estructural de la nostra societat. Aquesta societat no és comprensible sense comptar amb les aportacions de milers de persones que abandonen els seus països buscant millors oportunitats per a elles i per a les famílies que han deixat enrera. Són molts els països pobres que han fet de la migració i dels diners que envien els i les immigrats, la major si no l’única font d’ingressos i un dels principals motors de la seva economia.
Els nostres països, que tradicionalment van ser emissors de migrants cap a la resta d’Europa i cap a Amèrica, ara reben un flux d’individus joves, sovint amb un alt nivell de formació. Tornem a tenir infants als carrers i a les escoles i persones que estan ocupant sectors laborals que els i les autòctons hem abandonat. Paral·lelament, la desactivació del ja minse estat del benestar al nostre país ha generat un mercat en l’assistència a les persones grans que només es pot cobrir en base a les precàries condicions de vida i de treball de treballadors i treballadores estrangers.
Les raons que impulsen les persones a emigrar són moltes però l’econòmica es perfila com una de les principals. No hi ha fronteres, ni murs, ni policies, ni lleis que puguin aturar les persones que fugen de la pobresa i les desigualtats socials, que no es resignen a viure sense futur i que venen perquè saben que aquí poden trobar oportunitats. Els seus països han estat empobrits per unes polítiques d’opressió i de saqueig que encara es mantenen sota la forma de la pressió que els suposa el deute extern, els subsidis a les nostres exportacions agrícoles o bé amb la hipocresia d’una cooperació entre governs que en realitat exporta només empreses que s’han de beneficiar de ma d’obra barata en condicions laborals inacceptables per a nosaltres.
Hauríem d’analitzar els processos migratoris des d’una posició autocrítica i posant en qüestió també les nostres formes de creixement i de consum per tal de veure si són ecològica, social i èticament sostenibles.
Negar els permisos de residència a les persones que avui són a l’Estat Espanyol suposa consolidar dos tipus de persones, els ciutadans i ciutadanes que tenen reconeguts els seus drets i aquells i aquelles que es veuen en un buit legal del que no poden fugir, sotmesos a una explotació ratllant en l’esclavatge i en condicions de vida infrahumanes, condemnats a viure amb la por que qualsevol dia els aturi la policia i els expulsi del país.
Per tot això:
- Rebutgem el desallotjament de la Catedral, més enllà de l’opinió que cadascú tingui sobre l’oportunitat i les formes com es va produir. No podem acceptar de cap manera la campanya de desprestigi que es va dirigir contra les persones que es van tancar. El desallotjament va ser una demostració desproporcionada de força quan l’exemple de l’Església de Sta. Maria del Pi mostra que hagués estat perfectament possible respectar els acords que s’havien establert amb el Rector de la Catedral de la mateixa manera que van assolir els acords amb el Rector de l’Església del Pi. Les declaracions públiques abans esmentades van servir per legitimar la repressió policial. No es pot passar per alt el fons just de les reclamacions, la situació desesperada de molts col·lectius i la poca sensibilitat que des de totes les administracions s’ha demostrat fins ara en aquest tema. En aquest context la tancada ha servit, com a mínim, per tornar a posar sobre la taula la necessitat d’un debat públic i d’un veritable acord amb tots els sectors implicats, més enllà de negociacions de cúpules. Davant d’un tema sensible com és el de la immigració, la desqualificació de col·lectius que reclamen únicament els seus drets més bàsics, suposen el risc de produir una fractura social d’imprevisibles conseqüències. Les entitats sotasignats, compromeses des de fa anys en la defensa dels drets humans i algunes de forma específica en la defensa dels drets de les persones immigrades, constatem que fets com aquest tiren per terra els guanys assolits en l’intent de fomentar la convivència i tenen un efecte negatiu sobre la percepció que la població té dels col·lectius immigrats. Per tot això fem també una crida a totes les organitzacions implicades a recuperar la responsabilitat, el respecte mutu i la capacitat de consens en defensa dels drets bàsics de centenes de milers de ciutadans i ciutadanes que, a dia d’avui, no ho oblidem, encara segueixen trepitjats.
- Tothom, incloses les entitats que van legitimar i van donar suport al desallotjament de la catedral, hem de respondre i aturar les expulsions decretades arran d’aquests fets. Les crides a la calma i la paciència no són suficients. L’argument de l’oportunitat política en funció de les negociacions que s’ha dit que s’estaven duent a terme posa de manifest que és necessària una major transparència i la participació d’un major ventall d’actors en aquestes negociacions.
- Demanem que es dugui a terme una regularització i que aquesta es faci sense l’exigència d’una oferta de treball, ja que aquesta és una condició que determinats col·lectius no poden assolir. L’exigència d’un permís de treball deixa fora sectors molt vulnerables, especialment dones, que sovint treballen en el sector domèstic sense contracte o en l’economia submergida, i les treballadores sexuals, que queden d’aquesta manera en mans de les màfies que les exploten. Aquesta exigència deixa fora també els infants, el permís dels quals queda sotmès a què els pares el puguin assolir, i molts treballadors que es troben treballant sense papers i per tant sense poder gaudir dels mínims drets laborals. Es tracta de col·lectius que no tenen cap possibilitat de deslliurar-se d’aquestes situacions si no es regularitza la seva situació. D’altra banda, l’exigència d’una oferta de treball promou el tràfic i la venda de permisos tal com ha succeït en altres ocasions, enriquint desaprensius a costa de la ja minvada economia de les persones immigrades.
- Exigim el tancament del Centre de Detenció d’immigrants de la Verneda i de tots els centres afins, ja que entenem que es tracta d’una greu vulneració dels drets de les persones.
- Demanem que es retirin les ordres d’expulsió no executades que no estiguin vinculades a la comissió de delictes.
Els partits d’esquerres que estan al govern municipal, autonòmic i estatal tenen el deure i la responsabilitat moral de donar respostes ràpides que aturin el patiment de milers de veïns i veïnes de les nostres ciutats. De la mateixa manera que s’han posat en qüestió i s’han aturat diverses lleis i mesures del govern anterior atenent a la sensibilitat de la ciutadania, pensem que la retirada de la Llei d’Estrangeria ha de ser un clam cada cop més ampli en una societat que es vol democràtica.
Demanem els drets de les persones immigrades perquè volem que els nostres drets no siguin retallats, per dignitat personal i col·lectiva, per solidaritat amb els altres, però també perquè volem viure en una societat més justa i igualitària.
Juny de 2004
Sotasignants
9 Barris Acull, ACO (Acció Catòlica Obrera), Apropem-nos (Xarxa Ciutadana), Cooperacció, Cristianisme al Segle XXI, Entrepobles, Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, IAC (Intersindical Alternativa de Catalunya), Justícia i Pau, SOS Racisme.
