Fa pocs dies, l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, del Partit Socialista francès, va denegar la utilització d’uns locals públics per fer-hi el Festival Nyansapo, organitzat pel col·lectiu Mwasi, amb l’argument que es tractava d’una proposta racista, ja que les organitzadores preveien tres espais, dos dels quals eren no mixtos: un de reservat a dones d’origen africà, un altre on podrien entrar-hi homes i dones del mateix origen, i un tercer, obert al públic en general.
L’organització SOS Racisme França (a la qual vam manllevar el nom en el seu moment però amb qui no tenim cap tipus de vincle ni de relació) va secundar la decisió de l’alcaldessa. Aquest fet va suscitar moltes reaccions, tant a França com a l’Estat espanyol (destaquem les del col·lectiu Afroféminas) Destaquem també la comparació amb el moviment feminista, que també reivindica espais no mixtos en determinats moments de la seva lluita.
Beatriu Guarro: “si aquest suposat racisme invers existeix, abans hem de decidir què entenem per racisme; expressions del tipus “negre de merda” són manifestacions de racisme, per descomptat, però no ens podem quedar en la superfície, hem d’anar més enllà. El racisme és un sistema estructural de dominació damunt de determinats col·lectius, que són considerats inferiors basant-se en el color de la pell de les persones, en determinats hàbits culturals o en els seu origen; juntament amb la dominació per gènere, que dóna lloc al patriarcat, i a la dominació econòmica, és un dels tres grans pilars on se sustenta el sistema capitalista. De la mateixa manera que els homes poden ser solidaris amb el moviment feminista i lluitar al costat de les dones per l’abolició del sistema patriarcal, però en cap cas encapçalaran la lluita feminista ni podran viure en pròpia pell les vexacions que sofrim moltes dones pel sol fet de ser dones, així mateix les persones blanques podem ser antiracistes, sempre que sapiguem escoltar les veus de les persones no-blanques.Des d’aquesta òptica, l’antiracisme és una lluita contra un sistema estructural de dominació que volem abolir i es manifesta amb la solidaritat cap a les persones que en pateixen les causes. Però com podem exercir aquesta solidaritat, escoltant les seves propostes o proposant-los solucions paternalistes?”
Alicia Rodriguez: “Al SAID debatem cada cas concret i per decidir si es tracta d’un fet racista o no, tenim en compte la vulneració dels DDHH que suposa, però també la percepció de la víctima.”
Marilda Sueiras: “És difícil trobar eines quan tu no ets la víctima”. Rebutja de manera contundent l’existència d’un racisme invers.
Francesc Reverter se sorprèn de la posició de SOS Racisme França.
Marina Girona exposa la diferència entre els model francès, assimilacionista, i el britànic, de base multicultural i considera que els posicionaments de l’alcaldessa de París i de SOS Racisme França s’han d’inscriure en aquest marc per poder ser enteses.
En Joan considera que ni aquí ni a França no es pot parlar de racisme invers, però creu que en alguns lloc dels EUA sí que existeix.
Beatriu Guarro reprèn els arguments de Marina i recorda que ja en l’època de la Revolució francesa alguns revolucionaris ja advertien del caràcter assimilacionista que estava adquirint la Revolució i l’il·lustraven fent un joc de paraules amb la divisa (”Liberté, Fraternité et Gallité”).
Alba Cuevas recorda els arguments que s’utilitzen quan es debat sobre l’ús del vel, i com se sentia acusada quan li deien que no entenien que una dona pogués defensar la llibertat d’usar-lo; en aquell moment ens vam trobar que ens faltava argumentari per explicar la nostra posició fora dels àmbits més convençuts; ara, per explicar la nostra defensa d’espais no mixtos, haurem de buscar espais de transversalitat i aprofundir en el nostre argumentari.
Marilda Sueiras considera que SOS Racisme França ha recollit els arguments de l’extrema dreta per oposar-se a l’existència d’espais no mixtos.
La Susan creu que ha d’haver-hi espais no mixtos; no pot ser que a l’Àfrica les que parlen de racisme siguin les cooperants; cal donar veu i apoderar a les persones no blanques; compara amb debats on es parla d’islamofòbia sense persones musulmanes; les persones blanques podem donar suport a la seva lluita, però no és la nostra lluita.
Mònica López considera que és el col·lectiu afectat qui ha de liderar la lluita.
Edo Bazzaco inscriu la polèmica sobre el racisme invers en l’àmbit del discurs: es tracta d’una reacció del poder per desactivar i deslegitimar el moviment antiracista.
Alba Cuevas considera que la independència dels partits polítics ens ha donat credibilitat i que la nostra veu és escoltada; ara ens plantegem el repte d’aconseguir més diversitat a l’Associació; es manifesta antiracista per convicció política, més que no pas per solidaritat.
En Joan constata amb tristesa que hi ha racisme entre l’esquerra.
Francesc Reverter insisteix en la necessitat d’incorporar diversitat en l’àmbit de l’Associació.
Marina Raventós considera que crear espais separats, no mixtos, no vol dir viure en mons separats; s’ha fet una instrumentalització interessada de la polèmica.
Marilda Sueiras es pregunta per què ens hem d’estar justificant constantment
Alba Cuevas contesta que, efectivament, és molt cansat, però que encara som una minoria.
Roger, un noi que ve de l’Assemblea del barri del Guinardó i que té el nas trencat perquè va ser víctima d’una agressió feixista, vol posar èmfasi en el racisme que pateix el col·lectiu gitano; també considera que les persones blanques hem de ser a la lluita antiracista però que no podem portar-hi la veu cantant.
La Berta creu que quan véns d’una trajectòria de persona lluitadora és més fàcil empatitzar; també creu que SOS Racisme França embruta molt i que dóna molta feina perquè ens obliga sempre a haver de donar explicacions que no ens pertoquen; també es lamenta que sempre acabem sent la mateixa gent a tot arreu.
Beatriu Guarro exposa les principals CONCLUSIONS del debat: el racisme invers no existeix; el concepte és un recurs discursiu de l’extrema dreta per legitimar-se que ens obliga a afinar els arguments per lluitar contra aquest discurs. Hem d’escoltar i acompanyar les persones que pateixen racisme. L’antiracisme és una opció política, és la lluita per un model de societat basada en l’existència de drets reals per a totes les persones.
Per aprofundir:
– Tenga nuestro desprecio, Señora alcaldesa de París. https://afrofeminas.com/
– Migrantes y activismo: tomemos de una vez la palabra. http://www.eldiario.es/
– Un problema de otras: activismo y blanquitud. http://www.eldiario.es/
– Web de l’acte: https://www.eventbrite.fr/
– Comunicat de SOS Racisme França: http://sos-racisme.org/
*La polifacètica antiracista és un espai obert de trobada que té com a objectiu afavorir el coneixement entre les persones activistes, fomentar la participació de persones que vulguin incorporar-se a la lluita, conèixer i unificar el discurs de SOS Racisme i, finalment, encarar la lluita antiracista amb alegria! L’organització i dinamització d’aquestes trobades va a càrrec, de manera rotativa, dels diferents grups de treball de SOS. Se celebren cada mes en un indret diferent, sempre vinculat a la vida associativa i als moviments socials.
Comparteix
Facebook
Twitter
LinkedIn
